Som l’enemic

Gràcies Vicent per aquesta editorial magnífica; caldria que els catalans ho tinguessin clar? hi ha una part de catalans Vicent que ho tenim molt clar, per això aquest 11 de Setembre té que ser l’inici de denunciar els botiflers i traïdors que tenim d’això que li diuen govern republicà; ens han venut i estafat com ho varen fer l’1-O se’n còmplices d’aquesta espaÑa franquista.
Per cert, que tal franquista Omella, espero que el teu Déu que dius representar prengui les mesures pertinents perquè facis una bona penitència.

I els catalans no ho tenim gens clar. Tenim el català a la UCI, compartint espai amb la pandèmia i estem deixant -no, estem col·laborant- que es mori.
Vaig rebre fa dies un escrit “apòcrif ” que em va semblar que retrata, amb un to punyent i sarcàstic, el que ens està passant.

“Por fin Barcelona está dejando de ser una provinciana capital regional para convertirse en una ciudad plenamente española e internacional. Los catalanes capitalinos se han percatado de lo inútil de mantener a la fuerza una lengua minoritaria, hecha para hablar en la intimidad, pero no para usarla en las cosas serias como los estudios, la cultura o el ocio.
Por fin podemos ir a un restaurante cualquiera y ser atendidos en el idioma lógico por mayoritario, el que todos entendemos, y leer la carta en español ¡y sin tener que rebuscar entre más idiomas! Puedes entrar en sus sitios web con la seguridad de que toda la información estará en castellano.
Aún quedan restos de la falta de educación tan característica otrora entre pequeños comerciantes de dirigirse al cliente en catalán, sin conocerlo de nada, así de entrada. Los grandes comercios, por suerte, ya hace tiempo que borraron del mapa esta anomalía.
Ya lo dijo el poeta: ¡Ancha es Castilla! Tan ancha es que ya llega a los rincones más escondidos he íntimos, a los patios de los colegios, a la universidad, a las mismas plazas y calles de toda Barcelona.
Las entidades catalanas que estudian la evolución de su lengua andan alarmadas y se mesan los cabellos ante la pérdida de hablantes cada vez más acelerada. Lo que no se consiguió en siglos de presión por parte de los gobiernos, ni en décadas de dictadura, ni con leyes en contra de su uso, impulsadas por partidos claramente unilingües, lo están consiguiendo los mismos catalanes hartos de provincianismo y ansiosos de la internacionalidad que da el hablar una lengua como el español. La misma TV3, otrora tan reivindicativa, se rinde ante la evidencia y admite más programas y tertulias en castellano, para llegar a más público. Los otros medios no le andan a la zaga y se nota su descuido en hablar o escribir un catalán mínimamente correcto, cada vez más plagado de expresiones típicamente españolas. El mismo ayuntamiento y entidades varias de él dependientes utilizan casi exclusivamente el castellano para dirigirse a… ¡los catalanes!
Ante estos avances, hemos de congratularnos puesto que contribuyen al bienestar y a la convivencia de todos los residentes en esta provincia española.””

Vicent, la qüestió no és si nosaltres ho veiem clar; que ho veiem. La qüestió és quin mitjà tenim per expressar-ho, i si té sentit amoinar-nos per expressar-ho, tota vegada que la simple expressió no duu implícita la resolució del problema.

La població, en general, confia als polítics electes la resolució dels problemes socials. I en la mesura que els polítics electes defugen aquesta responsabilitat —que la defugen— els ciutadans ens quedem aparentment sense instruments per confrontar el problema.

I així serà fins que arribem col·lectivament a la inevitable conclusió de que és inútil confiar als polítics electes la resolució d’aquests problemes en tant que col·loquem aquests polítics electes en institucions que estan al servei de l’enemic. Aquest acte de delegació de la funció de resoldre el problema des dels instruments que estan al servei de l’enemic, és estèril. Això els polítics ho saben de manera sobrera, però eviten reconèixer-ho perquè allò que realment els interessa és la cadira i el poder (sense importar a qui serveix realment).

Però tot plegat inevitablement esclatarà, s’enfonsarà com un castell de cartes, perquè no hi ha res que resisteixi l’examen del públic crític. I el públic crític, d’uns anys ençà està examinant a consciència allò que abans donava per suposat sense examinar: l’exercici de la funció pública dels polítics electes.

Des del 3-O, amb la reacció dels poders estatals i, perquè no dir-ho, d’una part significativa de la societat espanyola, la cosa està prou clara: no suporten que vulguem ser qui som, que no ens deixem assimilar, que clamem llibertat i democràcia, dos aspectes desconeguts a la Història de l’Espanya imperial.
Clar i ras, aquesta part significativa de la societat espanyola “pateix” catalanofòbia, no ens traguen, com no traguen als “moros”, “gitanos”, homosexuals, immigrants pobres, “sudacas”, … són la representació viva de la intransigència històrica de l’Estat.

Jo crec que això ho tenim claríssim, gairebé diria, de sempre. Nosaltres, els que diem Bon dia, no hauríem d’existir. El nostre destí havia de ser, desaparèixer en la Nova Planta. I la mentalitat no ha canviat, al contrari. Ara pot ser més rebuscada que fa tres segles, perquè els temps no són els mateixos, i obliga a marrades ideològiques i psicològiques. I a més, hi ha la frustració (i la mala llet) que els genera que no haguem acceptat resignadament el destí que ens tenien reservat. I qui cregui que la immaculada Transición canviava regles del joc, és que no té ulls a la cara. La transició en aquest aspecte, com en tants d’altres, va ser purament xutar la pilota endavant, perquè era el que més convenia en aquell moment als que tallaven el bacallà, aquí i allà.

La gran majoria de la gent ho té claríssim: els fets parlen per sí sols!. Només uns quants il·luminats de bona (o mala…) fe creuen que els espanyols són els nosttres germans…Sí, i Hitler i Stalin també ho eren…., sobretot dels jueus, suposo. Segur que hi ha alguns espanyols que es senten germans nostres, dels catalans; però quants? Són segles de manipulació i dominació; d’adoctrinament feixista al menys els darrers 80 anys, en que per tots els medis de informació, educació i formació s’els ha explicat que som bitxos estranys que parlem diferent per fotre’ls i enganyar-los, i que els catalans no som de fiar. I això no es reverteix ni capgira en quatre dies o dècades. Cal que es faci un gir de 180 graus en les polítiques fromatives i que després passin com a mínim quatre generacions, segons els sociòlegs experts, per a arreglar-ho. De moment, i n’hi ha per estona, som els enemics; aquesta és la crua i pragmàtica realitat. I som molts els que ho tenim claríssim.

Ho som. Perquè no suporten la diferència.
I perquè, com a qualsevol estat supremacista, els va molt bé vestir d’enemic aquell a qui es vol anorrear. Canalitzar envers nosaltres tota altra frustració i ràbia. Un boc expiatori sempre va molt bé per a no plantejar-se les mancances pròpies.
De llibre, vaja.

Tot i tenir-ho claríssim, però, no oblidaré mai el calfred que em va recórrer el cos quan vaig sentir el crit desfermat de “A por ellos” i vaig veure tota aquella gent empenyent el seus matons a massacrar-nos.
No m’imagino cap altre estat de l’Europa actual on sigui possible una indecència semblant.
Vivim una anomalia que només s’explica perquè la submissió acaba fent “tolerable” la indecència als ulls dels sotmesos. Són molts anys.

A treballar, sense defallir, per a alliberar-nos!
I comencem pels “nostres” polítics. Que és per on hem de començar!

Sí, ells saben que som l’enemic. Però també saben que som el seu darrer (i únic) enemic… vençut! Som el que en resta d’aquell immens imperi que el segle XVII abastava cinc continents, però que avui (Portugal, Gibraltar) no arriba ni a la totalitat de la península. Som el camp de batalla de l’única victòria militar dels seus exèrcits els darrers dos segles: som terra conquerida des del Corpus de Sang. Els qui el segle XVI van gosar desafiar la potència marítima de Sa Magestat Britànica, la reina Elisabeth I, han hagut de presenciar resignadament l’ocupació de Perejil, la invasió del Sahara mitjançant la Marxa Verda, la independència de Guinea Equatorial, les derrotes dels generals africanistes al Marroc, la derrota davant els Estats Units (Cuba, Puerto Rico, Filipines), les repetides invasions del territori peninsular per tropes franceses… Som la seva darrera colònia, amb tots els ets i uts. Fins i tot amb polítics sipais, que gustosament colaboren amb l’ocupant, i amb forces armades indígenes, sempre sotmesos a comandaments que obeeixen la metròpoli. Amb una caricatura de parlament, on ja ha quedat ben clar que no es pot parlar del que ells no volen; amb una gestoria administrativa disfressada de govern a St. Jaume; amb un Tribunal Superior, plenament obedient a les ordres de l’imperi central, però al qual li furten els casos importants per jutjar-los a Madrid; amb una llengua autòctona, encara miraculosament viva, però en procés accelerat de desaparició, amb la cooperació (indolent o entusiasta) dels mateixos catalans… Serà un miracle si, abans del 2030, s’acompleix la profecia d’Alexandre Deulofeu (independència); sembla molt més probable la rendició incondicional definitiva, con diu el comentari del Sr. Joan Guinarda (22:57 h).

Justament, em pregunto: no es el primer Papa de la història que ho enten?.
El que més em sorprèn és que frenés a un periodista, que justament feia les preguntes, en la clara intenció d’obtenir-ne unes respostes totalment condemnatòries, de la voluntat d’independència dels catalans.
Contràriament al la opinió del Sant Pare, el Sr. Joan Guinarda, ens transmet una suposada “informació apòcrifa” que personalment penso que és una informació que hauríem de llegir, almenys un cop a la setmana, a totes les places dels nostres pobles i ciutats, de tant encertat com es.
I alerta que en l’escrit queda clar, que les nostres institucions i bona part dels nostres dirigents politics i són, perfectament retratats.

Clar no, claríssim!. Algú sap d’alguna acció de l’estat cap a Catalunya que faci pensar en l’amistat?, algú que sàpiga molta història pot aportar alguna dada en aquest sentit dels darrers 400 anys?. Recordo un viatge en cotxe que vaig fer fa 20 o 25 anys a Galícia, travessant Espanya i aturant-me de tant en tant en llocs on gent -probablement bona gent- em recriminava parlar en català als meus fills, què voleu que parli amb els meus fills?. I estar en un restaurant on diverses taules parlaven anglès o alemany, sentir-me a dir que parlés en espanyol parlant com estava amb la meva família. Mai em vaig dirigir a ningú aliè que no fos en espanyol. D’aquestes anècdotes per les espanyes en tinc moltes, fins al punt que ara vigilo molt, vaig en compte. Però a casa nostre passa una mica el mateix, m’he sentit a dir -segurament tots vosaltres també- per gent que fa molts anys que viu entre nosaltres “no lo entiendo, hábleme en espanyol”, atenció, són persones que no tinc cap dubte que entenen el català, és impossible que no l’entenguin després de més de 20 o 30 anys a Catalunya. Què passa?. La única explicació és que hi ha una aversió atàvica contra la llengua, la cultura i la nació catalanes, que una gran part dels catalans que van migrar d’Espanya i els seus descendents viuen en una campana cultural-mediàtica espanyola que és totalment impenetrable a cap influència que posi en contradicció la idea homogeneïtzadora de l’estat. Diguem-ho clar: l’autonomia no ha estat una eina eficaç per integrar una massa crítica d’emigrants espanyols dels anys 60 fins avui mateix. Cap esforç, ni la immersió lingüística ha servit per revertir aquesta situació. Als anys 80 una colla de castellanoparlants de Santa Coloma van ser pioners en demanar, voler i implantar la immersió lingüística perquè creien que els seus fills tindrien més oportunitats si coneixien i parlaven català. Això ja no és així. La llengua catalana i tot el que ve al darrera -que és tot- està en pendent ferroviària?. Fa por pensar-ho.

Ho he escrit sovint: després de la mort de Franco (si s’hagués pogut fer net i no una transició en la que seguien manant els mateixos) amb un cop de porta als odis i una voluntat clara d’agermanar els pobles de l’Estat, Espanya hauria pogut convertir-se en un model envejat al món, i copiat més d’una vegada. Però ja sabem que això era una utopia. Era la oportunitat d’una “unitat en la germanor i el respecte mutus”, però no era la “unidaz” que eren capaços de comprendre els hereus de Felip V, Primo de Rivera i Franco. I així la única pau i normalitat que aconseguiran serà la de les presons i els cementiris. Sense nosaltres, sisplau…

Que voleu que us digui, l’opinió del Papa dels católics val tanta tinta?
Ha parlat de Catalunya amb un representant de la seva emisora a Espanya i què. Li ha portat una mica la contraria amb un discurs ambigüu i retóric. El Papa no ens portarà l’independéncia, per molt reperesentant de déu a la terra que sigui.
El que m’ha indignat profundament és la seva afirmació, en la mateixa entrevista, de que les dones que avorten son criminals i els metges que les ajuden sicaris, així i pel broc gros.
I que jo sàpiga encara ningú ha dit res.
Les opinions del Papa, del Dalai Lama, del Gran Rabí, del Gran Muftí i del sursum corda, seran valuoses pels que creuen en les seves patranyes, al demés no ens doneu la llauna fent- nos pensar que la seva opinió és més important que la del veí del costat.

Avui sí coincideixo plenament amb l’editorial. Jo també crec que els espanyols -una bona part dels que manen- ens volen mal. Som el rival a abatre. Per l’ús del català, per enveja social, per demografia, som més “a-espanyols” que els bascos, per exemple. Fins aquí d’acord. La pregunta és doble. No només si ho tenim clar, sinó què estem disposats a fer per coherència.

Ara bé, estic encara donant voltes a l’editorial d’ahir, als comentaris. A part del incansablement lúcid escrit de M.Gilibert, em va copsar en especial el que va escriure H. Bonnín. I, per honorar-lo i compartir-lo em permeto de reproduir el que va exposar ahir, amb el seu permís :
“Els qui treballem cada dia amb gent de fora, de la resta d’Europa i de Nord Amèrica, sabem que la franquesa (openness, candor als EUA) és un tret cultural de tot el Sud d’Europa, no només dels catalans. A la resta d’Europa i als EUA quasi bé sempre prefereixen callar a dir que no o a qüestionar. És una diferència cultural que té avantatges i inconvenients, però només això, una diferència cultural amb tot el sud d’Europa. No és en absolut una virtut dels catalans.

Ho comento perquè considero que, mirar-nos el melic com fem normalment el catalans, ens perjudica greument. Si prenem una mica de distància, la comparació amb altres pobles no resulta gaire positiva: som pràcticament l’únic de molts que no hem aconseguit alliberar-nos de l’imperi hispànic després de 500 anys. Això ens hauria de fer preguntar-nos si aquesta manera que tenim de fer les coses, diferent de tot el que s’ha fet fins ara, no ens perjudica. Si, potser, el problema no rau tant en els espanyols com en nosaltres mateixos…

De fet, si ens comparem amb els espanyols tenim uns quants defectes que ells no tenen, com creure’ns el centre de l’univers, o no voler prendre decisions que comportin incertesa i sacrificis. Això fa que, a nivell col·lectiu, ens comportem com un poble adolescent, a diferència dels espanyols, que necessàriament han de prendre decisions adultes, encertades o no, perquè han de gestionar un estat. I això és possiblement una de les raons per les quals no som encara independents, i una de les raons per les quals seguirem votant majoritàriament als partits processistes que, de moment, no tenen cap intenció de fer res per la independència, i que a més miren de desacreditar tot el que s’ha fet fins ara.

I seguint amb la comparació, estem adquirint algun dels defectes dels espanyols per culpa de l’assimilació cultural que la ineptitud dels mateixos partits processistes està accelerant, com són la tendència al relativisme o, sovint, a la mentida. Això no és més que un dèficit creixent de principis morals que ens acosta als espanyols i, ara sí, ens fa diferents de molts altres pobles, p.e. dels del nord d’Europa que tant admirem.”

La notícia és trista, però, estimats amics, el nostre gran amic de tota la vida, *Don Sentit Comú* ha desaparegut.

Va estar entre nosaltres durant molts anys. Ningú sap amb certesa quants anys tenia, les dades sobre el seu naixement ja fa temps que s’han perdut entre els girs i girs de la vida i la burocràcia. Serà recordat per haver sabut cultivar lliçons tan valuoses com:

👉 L’ètica com a principi bàsic.
👉 Ordre i neteja.
👉 Integritat.
👉 Puntualitat.
👉 Responsabilitat.
👉 El desig de superació.
👉 El respecte a les lleis i regulacions.
👉 El respecte dels drets dels altres.
👉 L’amor per la feina.
👉 L’esforç per estalviar i gastar segons les necessitats.

*Don Sentit Comú* vivia sota dues consignes simples i efectives:
☝ “No gastis més del que guanyes” i…
☝ “Els adults són els responsables, no els nens”.

*Don Sentit Comú* va perdre terreny quan els pares van atacar els professors només per intentar disciplinar els seus fills rebels, tasca en la qual van fracassar; o quan es confonien els drets humans amb no castigar la delinqüència, allunyant l’autoritat de la justícia.

*Don Sentit Comú* va perdre el desig de viure quan els mitjans de comunicació van vendre la ploma al millor postor, perdent ètica i silenciant la veritat.

La mort de “*Don Sentit Comú*” va ser precedida per:
– La dels seus pares: *Veritat* i *Consciència*
– La de la seva dona: *Prudència*
– La de la teva filla: *Responsabilitat* i
– La del seu fill: *Raciocini*

El sobreviuen els seus tres germanastres:
👉 “Només reconec els meus drets”
👉 “Els altres són els culpables” i
👉 “Soc una víctima de la societat”

No hi havia gaire gent en el seu funeral, perquè molt pocs es van assabentar que havia marxat.

Si encara recordes *Don Sentit Comú*, ajuda els altres a recordar-lo.
En cas contrari, uniu-vos a la majoria i no feu res.

És per això que els éssers humans es divideixen en dos grups:
“Els que estimen i construeixen” i
“Els que odien i destrueixen”.

_SI ETS DELS QUE ESTIMEN I CONSTRUEIXEN, I CREUS QUE *DON SENTIT COMU* NO ESTÀ MORT,
SI US PLAU COMPARTEIX AQUEST POST AMB ELS TEUS AMICS I FAMILIARS.
[Josep Roca Closa]

–Som els seus enemics perquè ens oposem a admetre ser tiranitzats.
–Som els enemics des que van decidir que Castella tenia tot el dret colonial sobre nosaltres.
–Som enemics perquè volem tornar a tenir les nostres lleis Constitucions i no ho suporten.
–Som els seus enemics (ara i fa segles) perquè necessiten Els Països Catalans per anar centrifugant els nostres recursos i treballs cap al Gran Madrid.
–Som enemics perquè odien una llengua que no és la seva. Cada paraula catalana és una petita derrota per a ells donat que ens la van prohibir i nosaltres volem ressuscitar el català sense el seu permís.
–Som enemics seus perquè ‘aquí, por cojones, manda Espanya i su constitución votada por todos los españoles’.
–Som enemics a mort perquè ens consideren uns éssers que reneguen de la seva patria corrupta fins el moll.
–Som el seus enemics perquè moltes vegades hem dit PROU !! a l’expoli sistemàtic durant segles.
–Som enemics però només ells han provocat guerres, bombardejos amb morts. Mai els Països Catalans han començat una guerra cruenta contra Castellla/Espanya.
–Som els grans enemics perquè els nostres polítics no defensen com cal la Nacio Catalana i només diuen bajanades com “És el franquisme actual” “Guanyarem perquè farem un camí nou”. Ba-ja-na-des estúpides.
–Som enemics perquè les víctimes dels maltractadors són sempre considerats culpables del mal.
—
—

Ara parlem de Francesc I de Roma.
És un humanista cristià que expresa bé la solidaritat entre la gent del planeta.
Està considerat una persona POC teològica i, crec, que això és un punt a favor d’ell.
Una persona que intenta salvar la humanitat del cataclisme provocat pel canvi climàtic.
Prefereix defensar la víctima pobre que les màfies capitalistes riques.
Té molts enemics que el voldrien mort.
Sap perdonar però és astut per denunciar la injustícia allà on sigui.

Podia haver dit (a la COPE) que l’Església catòlica no ha fet els deures gairebé mai i no ho va dir.
Però va ajudar a molts catalans demòcrates que es volen alliberar del maltractador espanyol.
(La Conferència Episcopal española, la més dogmàtica d’Europa, deu estar contra el que va dir sobre Espanya).

Crec que fa ja temps que som l´enemic i ara encara més. Per una reconciliació lo primer de tot ha de ser present la voluntat per fer que sigui realitat. Aquesta voluntat on és? crec que a sota el llit per tant aquesta confrontació no és pot suprimir. Les afirmacions de Francesc son molt boniques i romántiques en un estat que fos completament civilitzat, pero l´estat central espanyol és tot el contrari és dictatorial i feixista, per tant l´enfrontament no és pot evitar si volem la nostra llibertat com a nació que som.

Ens agradaria ser amics dels veïns però no és normal que governen ca nostra. Si ens tenen per enemics és per tot el que exposa J.M.Martín a les 11:12 i perquè, a sobre, no ens deixen ser nosaltres. No ho suporten. Ni l’esglèsia, que almenys al País Valencià té d’ecumènica el que jo d’esquimal. Ah!, i si seguiu dient l’espanyol al castellà esteu entrant al parany del seu supremacisme, i sense independència mental ni ideies clares us tenen configurat el cervell. Mai dieu el suís o el britànic.

La meva àvia es veu que deia: jo crec en la Moreneta…ara en els capellaaaans..va home va …un capellà abans que capellà és home!!!
North Itàlia 1997
Il 25 maggio 1997 il partito organizzò il Referendum per l’Indipendenza della Padania, con il quesito: “Volete Voi che la Padania diventi una Repubblica Federale indipendente e sovrana?”. Votarono 4.833.863 persone e il risultato fu del 97% di consenso.
5.000.000 milions de persones van votar
A Roma s’encenen totes les alarmes
Tots els poders de l’Estat es van posar en marxa
Criminilitzant/ Anomenant als Padanesos feixistes extrema dreta..supremacistes..insolidaris…ui!!! no sé de què em sona
I sabeu quin dels poders va tenir més efectivitat?
BINGO!!
La santa església Catòlica Romana

Un comentari a resultes de l’editorial d’ahir, donava el següent resum de la situació que em sembla clarificador:
“De les … fases d’alliberament d’un poble del sistema colonial imposat per una força exterior hi ha, al meu entendre, tres fases que cal superar:
1/ Autodeterminació respecte de l’estat colonitzador.
2/ Descolonització interior de les institucions imposades i dels col·laboradors.
3/ Proclamació de la independència amb reconeixement internacional”
L’editorial d’ahir es situava en el segon dels punts, donant aire de legitimitat a la reacció normal que com a poble hem tingut i segurament tindrem una i altra vegada. Totalment d’acord doncs amb la necessitat de reaccionar amb aquests “impulsos volcànics” ( totalment populars i no controlats pel filtre institucional) per sortir al pas a tanta incapacitat i injustícia com la que hem de suportar. Un sortir al pas, que té com a base el fet d’haver perdut la por. Una por que desapareix quan ja tot ho trenca una voluntat de repressió que va més enllà de tota mirada racional.
L’editorial d’avui fa un primer pas per entrar de ple en el tercer dels apartats. El reconeixement internacional va lligat al descrèdit dels posicionaments de l’estat espanyol a través dels seus respectius governs i institucions. Al final doncs anem veient com la fórmula que requereix l’alliberament de Catalunya depèn d’un complex algoritme que demana resposta popular, al mateix temps que contenció en les actuacions per a no donar pas a cap excusa que devaluï la posició internacional de Catalunya. I és a propòsit del que diu el Papa de Roma que tornem a trobar l’evidència de com es debilita el bàndol unionista i com debilita les seves posicions. Un missatge subtil però ben clar, situant al nacionalisme espanyol en guerra continua contra les altres nacions a l’estat. I un missatge que els ha explotat als “morros”, per quan buscava just al contrari. Per tant, seria tot un crim no fer notar amb claredat la feblesa de l’enemic. Un enemic que no pot ser anomenat de cap altra forma, quan així és concep i així es presenta a ell mateix.

Quan el Vaticà i els Papes assumeixin de debó i no només verbalment la defensa de les dones maltractades, reconeixeran i admetran el DIVORCI com a única via d’alliberament de la dona maltractada, en lloc de culpabilitzar-la per haver-se divorciat.

Quan el Vaticà i els Papes reconeguin de debó el dret dels pobles a viure en llibertat, lluny de la forçada pertinença a un Estat opressor, deixaran de trobar “fascinants” les “unitats nacionals” i, quan calgui, respondran sense embuts que és doctrina de l’Esglèsia Catòlica el reconeixement del DRET A L’AUTODETERMINACIÓ DELS POBLES. Afegiran, sense diplomàtics eufemismes que hagin de ser llegits entre línies per a consol dels privats de llibertat que els governants, cristans o no, venen moralment obligats a reconéixer i respectar aquest dret universal.

La resta és, per a nosaltres els famolencs, regirar els contenidors cercant un tros de pà que rossegar i, per al Vaticà i els Papes, encendre un ciri a Déu i un altre al dimoni.

Llegeixo aquests dies la Historial Mundial de Catalunya, de Borja de Riquer, i seria interessant d’explorar si aquesta enemistat es pot remontar al saqueig de Barcelona per Al-Mansur i la posterior revenja catalana a Cordova. D’això fa mil anys, i si és el cas, voldria dir que ‘els espanyols’ en realitat serien els hereus de Al-andalus. 😉

La pregunta que em remou és, quants catalans tenim els espanyols pels enemics? Jo no vull ser enemic, però no tinc raons per voler estar en un projecte comú, per ara.

Fa un parell de dies comentava allò dels Països Catalans, com a nació cultural, de moment- a tomb d’un comentari que crec poc encertat -des del meu punt de vista- d’un company de viatge cap a l’alliberament.

Se’m va quedar al pap, una reflexió que vaig retindre per no allargassar-hi el meu com acostume a fer.

Jo, hi parlava de nacions culturals. Les nacions polítiques són fornides de fets consumats.

Sense demanar permís a ningú ni a res. Pels seus individus com llurs institucions de representativitat.

En aquesta comesa els castellans primer, i la seua evoluació evolvent en españols ens duen molt d’avantatge.

Per a mi, nosaltres som llur enemic perquè encara no han pogut doblegar-nos.

A mi comença a atipar-me tant de resistencialisme, i voldria passar a ésser llur enemic real i no llur víctima com fins ara ique deixaren de gaudir amb llurs maldats projectades envers nosaltres.

Josep Blesa (València)

PS: mon iaio que era un franquista murcià, però no idiota, en deia que “els valencians érem la mamella de Madrid”.

I qui diu “valencians” ja sabeu el sentit ampli que sempre use. Deixar-hi de ser-ho és el que ens farà enemics declarats i amb capacitat de resposta al nivell que mereixen.