Societats truncades

  • Mentre la vida moderna reviscola espècies semiextingides ('equidistar', 'disruptiu'), engendra híbrids ('interlocutar') i fossilitza exemplars vius ('progre'), a Itàlia commemoren el referèndum que engegà la monarquia a dida

Pau Vidal
01.07.2018 - 22:00
VilaWeb

Aprehenc d’un dels meus diccionaris de capçalera (què?, ben parit, eh, aprehendre? M’han dit que, a la República, si no som capaços de conjugar-ne correctament la 1ª persona del perfet simple no ens daran la nacionalitat), aprehenc, deia, una nova que em torba. Tot preparant una peça sobre el ‘suprematisme d’esquerres’ (l’expressió és meva i està registrada, aviso), se m’acut el simpàtic verb equidistar. Ja salivo només de pensar en els jocs de paraules que li faré fer. Doncs va el GDLC i me l’aixafa. Resulta que ja existeix. Això sí, només amb el significat, diguem-ne, geogràfic, de quedar a mig camí. Aniria bé que la Filològica anés pensant a incorporar-hi el figurat: ‘No deixar-se esquitxar ni per les lògiques i comprensibles badades dels agressors ni per les imperdonables i irresponsables provocacions dels agredits’. Bé, els lexicògrafs ja afinaran la definició, que, a mi, és que el sarcasme em perd. Per cert, quan s’hi posin, que aprofitin per fer el mateix amb el nou tòtem de l’esquerra xupiguai, la disrupció. El significat multiculti, que el demanin als colauistes, que jo encara no l’he acabat d’entendre; però, de moment, diccionari en mà, aquesta paraulota continua volent dir ‘descàrrega brusca produïda en un aïllant sòlid o bé en un espai aïllant líquid o gasós quan la tensió aplicada arriba a un cert valor’. No crec que sigui això al que es refereix la senyora batllessa quan relaciona la seva condició sexual amb el càrrec polític que ostenta. Ara, coneixent les habilitats camaleòniques del partit dels ara-sí-ara-no-ara-vés-a-saber, potser tot s’explica a través de l’adjectiu. Resulta que, en el camp de l’ecologia, la coloració disruptiva designa una ‘forma de camuflament natural de certs animals que tenen franges transversals de colors foscos’. Vet-ho aquí.

I dels que ja estan admesos passo als que encara no. Al documentari de Mediapro sobre els fets del 20 de setembre, dos dels entrevistats van conjugar el verb ‘interlocutar’, que l’autoritat lingüística no reconeix. No el busqueu al DIEC que no l’hi trobareu (de fet, ni tan sols hi trobareu ‘locutar’, que als mitjans audiovisuals fa anys i panys que fan servir, no en va l’Ésadir el recull amb el significat de ‘dirigir-se verbalment a l’audiència per informar, posar veu a les imatges, etc’). En principi ‘interlocutar’ sembla innecessari, disposant com ja disposem de ‘parlar’, ‘dialogar’, ‘deliberar’ o ‘discórrer’, però també és cert que, un: altres idiomes l’han encunyat; i dos: existeix el substantiu interlocució. D’on es deriven (en l’etimològic, eh, ara no em malentenguéssiu) les interlocutòries de trista i llarenosa actualitat. Si l’actual dinàmica judico-manifestivo-repressora continua, no m’estranyaria que aviat el veiéssim a la llista d’espera del Termcat.

I aporto en favor de la meva aposta una prova que ens retornarà al principi i així tancarem el cercle. Si és ver, com diuen els entesos, que els equidistants d’avui són els progres d’ahir, resulta filològicament pertinent demanar-se què se n’ha fet del seu llegat. D’aquells barbuts suposadament esquerranosos (breu pausa de publicitat, a propòsit de llegats: en aquest assaig d’Ignacio Sánchez-Cuenca descobrireu quines còmodes poltrones escalfen avui uns quants d’aquells fills del gran trotskisme), en dèiem progres perquè l’etiqueta política que s’havien penjat era la del progressisme. Un truncament dels de tota la vida, igual que carca és un truncat de carcunda i anarco d’anarquista. Actualment ‘progre’ és un mot en clara davallada, a un pas del desús, substituït d’una banda per sociata (i permeteu-me que empri les etiquetes populars, que això és una columna de llengua) i de l’altra per podemita (també per comuns, si al·ludim al sector català, però només en plural; no diem: ‘Trobo que fa cara de comú, aquest’ ni ‘Quina comuna que està feta, aquesta!’, per raons òbvies). Tot i així, però, ‘progre’ continua ben viu al diccionari. Ell i tota la seva camarilla, perquè en algun moment dels destapats anys de la transició algun lexicògraf va decidir donar carta de naturalesa a un derivat tan col·loquial com progressia (creat, dedueixo, a imitació i alhora per contraposició a burgesia). I no us penseu que entrar en un diccionari normatiu sigui fàcil: dos truncats amb tant de pedigrí com ‘profe’ i ‘senyo’, per exemple, encara no ho han aconseguit.

I ara que l’article ha quedat ben rodó, hi poso la cirereta històrica. Ara fa un mes just, el 2 de juny, a Itàlia van celebrar la Festa de la República. Aquest mateix dia de l’any 46 es va convocar un referèndum per decidir si despatxaven la casa de Savoia o la continuaven peixant. Els partidaris d’engegar-los van guanyar, tot i ser poc més de la meitat (54,3% versus 45,7%: una truncadissa com una casa de pagès). Els italians, doncs, van tenir doble motiu de celebració: un, treure’s la paparra de sobre; i dos, estrenar el sufragi universal (era la primera vegada que les dones podien votar!). Políticament i social, però, el més rellevant és com es van distribuir geogràficament els vots. De Roma cap amunt van guanyar els republicans a totes les províncies menys dues; i de Roma cap avall, territori borbònic, els monàrquics. A Nàpols, antiga capital del regne de les Dues Sicílies, fins i tot hi va haver morts en les protestes pel resultat. Abans súbdits d’un rei foraster que ciutadans de la República! (la dinastia piemontesa havia foragitat la borbònica arran de la unificació del país, com es descriu a Els virreis de Federico de Roberto). Tants segles de submissió i caciquisme creen aquesta mena de monstres. Aquesta és la causa per la qual avui Itàlia és un país tan desequilibrat entre nord i sud. I com que els paral·lelismes són tan evidents, us deixo que els feu solets. Visca la Repubblica.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any