Què en queda, al cap de trenta anys, del terrible atemptat contra el magatzem d’Hipercor a la Meridiana? Ho pregunto a Francesc Valls, periodista i historiador de formació, curador de l’exposició dedicada a recordar aquell dia de juny del 1987. L’expo es pot veure a la Fabra i Coats, al barri de Sant Andreu, ben a prop d’on hi va haver la mortaldat del comando etarra Barcelona. ‘El que en queda sobretot és l’abandó que van patir les víctimes supervivents i totes les famílies afectades’, respon, ‘la falta escandalosa de consideració dels poders des de bon començament. D’alguna manera, encara continua, la ferida no es tanca’. Les víctimes, morts i ferits, eren gent de barriades obreres.

Set testimonis ho recorden i avaluen en un auster i impactant audiovisual. Jordi Morales tenia set anys quan la bomba va explotar al pàrquing dels magatzems. Ara diu: ‘Quan aquest mes de juny es va fer l’acte de record al parlament ens van asseure a la quarta fila. Va ser una bona metàfora, perquè l’únic que han fet els polítics ha estat girar-nos l’esquena.’

Hi van morir 21 persones (15 dones i 6 homes) i 46 en van sortir ferides. No existia en aquell moment la noció legal de víctima d’atemptats terroristes tot i haver passat més d’una dècada de la mort del dictador. L’exposició s’ha posat al servei del record històric, i ben especialment del calvari dels supervivents. Hem arribat a la fi del terrorisme armat a Euskadi i això està la mar de bé. De fet, la bestiesa d’Hipercor va suposar un abans i un després en el món etarra i també entre les forces polítiques basques i el govern central. Però tantes batalles en solitari que la burocràcia ha causat estan encara per contar.

Núria Manzanares i Enric Vicente no hi eren, aquell dia, als magatzems. Hi eren els seus dos fills i la germana d’ella, tots tres morts. No se’n van poder sortir amb els seus negocis, la seva vida està marcada per aquell 19 de juny. Però com que no hi eren, no se’ls ha reconegut com a víctimes. ‘Hauríem hagut de morir’, llavors sí, diu ell. I així van explicant-se els altres testimonis: Xavier Valls, que llavors tenia nou anys i parla en nom també del seu germà de sis, que van perdre el pare; Milagros Rodríguez, treballadora dels magatzems embarassada i la seva filla Jéssica López, muda de naixement a conseqüència de la bomba, després ho van saber; Robert Manrique, que també hi treballava, i que ha estat el gran impulsor de reunir les víctimes juntament amb Álvaro Cabrerizo, que hi va perdre tota la família i que va morir l’any passat.

Les víctimes van trigar més de dos anys a saber qui eren entre elles, no existia internet. Manrique i Cabrerizo les van haver de buscar amb la guia telefònica. L’administració no els va dir res de res durant anys. De fet, només 13 víctimes han cobrat la compensació econòmica que els correspon legalment. A les altres 33 els van dir que havien presentat la demanda fora de termini: ho van fer quan finalment van poder ser contactades. Vegeu l’exposició, que s’estarà a la Fabra i Coats fins a l’11 de març. És una lliçó històrica i de reconeixement humà.

No era fàcil mostrar una història com aquesta en una exposició, però s’ha aconseguit. El muntatge transita sovint pel negre, d’acord amb el tema, i no obstant és pertinent i clar, fins lluminós, respecte del que ha d’explicar. Que són moltes coses. Com ara que ETA va fer tres avisos telefònics anunciant l’atemptat i que va passar més de mitja hora, 38 minuts, fins que els cos de seguretat del Corte Inglés no va entrar en acció. La policia no va fer res. No va desallotjar. Ni tant sols hi va anar. Es pot sentir pels auriculars que reprodueixen la sentència de l’Audiència: ‘No és que diguem que la policia no va fer correctament allò que havia de fer, és que, senzillament, no va fer res, i això doblegant-se a interessos comercials, molt defensables, és cert, però no a qualsevol preu de vides humanes.’

Espanta sentir-ho. Com saber que, segons el testimoni del cap dels bombers, Carrecedo, només calien deu minuts per a desallotjar Hipercor. En aquells 38 minuts que la bomba es va estar muda al pàrquing, s’haurien pogut desallotjar els magatzems quatre vegades, quatre.

El Foment del Treball va pagar un anunci a tota plana als diaris demanant mà dura, molt dura, exigint gairebé la immediata actuació dels GAL (Grups Antiterroristes d’Alliberament) que existien des de 1983 amb la connivència del govern González.

Les fotos de la premsa, en blanc i negre encara, dels bons fotògrafs del moment, contrasten en l’exposició amb les imatges de la tele que ja eren en color, donant un plus de veracitat, com un malson, un túnel. ‘La ferida d’Hipercor. Barcelona 1987′ vol contribuir a tancar aquesta ferida encara viva. Ho fa amb un excel·lent disseny gràfic de Marta Galí i Marta Oristrell i el bon fer de l’equip del Museu d’Història de Barcelona. Un raig de 67 fils de llum, gairebé com una capella, acull el visitant perquè es fongui amb els 21 morts i els 46 ferits. Els vius i els morts.

Trenta anys després, l’atemptat d’aquest agost a la Rambla. Tampoc ara no en parlem gaire, de les víctimes. Potser estan més ateses per la burocràcia que aleshores. Però no ho estan gaire per la memòria ciutadana, no.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.