Sobre la votació de l’ANC

  • Hi ha una victòria clara dels partidaris d’anar a les urnes, però també es demostra que hi ha una minoria important que en desconfia completament: no és l’hora de desqualificacions entre els uns i els altres

Vicent Partal
04.07.2023 - 21:40
Actualització: 05.07.2023 - 08:03
VilaWeb

Els socis de l’ANC han decidit que l’organització no done suport públicament a l’abstenció ni al vot nul en les eleccions espanyoles d’aquest mes. Concretament, el 59,71% dels socis que han participat en la consulta han decidit de manifestar-se en contra de promoure l’abstenció i un 38,67% hi ha votat a favor. En total, hi han participat 3.773 socis.

La participació és baixa, però a parer meu no altera el sentit ni la importància del vot. Qualsevol que conega bé aquest país sap que, malgrat tot i malgrat tots els problemes, l’Assemblea Nacional Catalana és formada arreu per gent de pedra picada, que sovint ha aguantat el país a les espatlles, no solament des que començà el procés d’independència sinó de molt abans –professionalment, organitzant la trama associativa local, evolucionant políticament i ideològicament. Amb els anys he après a escoltar bé aquesta base de l’ANC perquè rarament s’ha allunyat mai del sentit i el sentiment populars.

I potser és tan sols una casualitat, però m’ha cridat molt l’atenció que les dues organitzacions que han posat a votació interna la participació o no en les eleccions espanyoles hagen acabat presentant un resultat semblant. Primer la CUP va debatre si s’hi presentava o no i el resultat va ser d’un 61% a favor i un 39% en contra. I l’ANC ha sotmès ara a votació si havia de recomanar l’abstenció i el resultat ha estat pràcticament calcat: 59% a favor i 38% en contra.

Interprete que el resultat doblement repetit –aquest seixanta a quaranta–reflecteix l’existència d’un sector polític molt determinat a fer servir les eleccions espanyoles com a eina de confrontació –al capdavall, parlem de la CUP i l’ANC, i qualsevol altra teoria seria estranya. Però, també, que hi ha molts dubtes i molta gent que no veu que servesca de res anar a Madrid.

La setmana passada vaig escriure aquest editorial en què explicava que veia a venir que l’espai rupturista, l’octubrisme, aniria dividit a les eleccions, els uns votant Junts o la CUP i els altres abstenint-se. I demanava que el debat no restàs ofegat, colgat, esterilitzat, per la negativa dels uns i els altres a reconèixer-se mútuament, a acceptar la legitimitat de la seua posició. Avui, després de la votació de l’Assemblea, crec que hi he d’insistir. La proposta de la direcció de l’ANC era l’abstenció i el vot dels socis s’ha sobreposat al pes que qualsevol direcció té sempre en una organització. Per tant, el resultat no és anecdòtic. La victòria dels partidaris de fer servir les urnes crec que és ben significativa de les ganes d’una part de la població de no deixar passar aquesta oportunitat. I menystenir el valor d’això em sembla poc correcte. Perquè més aviat diria que, venint d’on ve, és una indicació d’allò que acabarà passant.

Qui tindrà, o hauria tingut, raó al final i sobre què hauria estat millor crec que ho discutirem molt. La nit de la votació veurem i entendrem les coses, com és lògic, amb una claredat que ara no podem tenir. Però, mentrestant, respectem-nos. Respectem-nos entre nosaltres. Perquè l’abstenció política és legítima i fan trampa els qui volen desacreditar-la manipulant-ne les conseqüències. Però, de la mateixa manera, els qui volen votar i fer servir les urnes tenen tota la legitimitat de fer-ho i no són menys independentistes per això.

Ho vaig dir l’altre dia i ho torne a dir avui. A mi em sembla que el fet més important per a tots és que ja ningú no vol repetir el projecte fracassat d’aquests anys. Els qui han votat dins l’ANC i la CUP per participar en les eleccions segur que no han votat pensant a fer una taula de diàleg o gestionar quatre engrunes. Junts tampoc no vol això. I no sé ni si tan sols ERC, la gran protagonista d’aquest camí estèril, es veu avui capaç de fer-lo. El dubte, per tant, em sembla que no és sobre què fer, sinó sobre com fer-ho. I les votacions deixen ben clar que no hi ha unanimitats i, que, per tant, ara no és el moment de les desqualificacions contra qui no pensa com tu. A l’inrevés: que el moviment independentista tinga aquesta capacitat innata de dialogar, de debatre sobre situacions complexes i d’adoptar solucions crec que és un símptoma important de força i de confiança.

 

PS. Avui, dimecres, a primera hora del matí sabrem el dictamen del Tribunal General de la Unió Europea sobre la immunitat del president Puigdemont i els consellers Comin i Ponsatí. Recordeu que els diaris espanyols solen fer titulars tan entusiàstics com discutibles, que després, amb el pas de les hores, van amagant sense donar-ne explicacions. A VilaWeb actualitzarem fil per randa i puntualment tota la informació. Però si voleu preparar-vos bé llegiu aquest article de Josep Casulleras: “Cinc claus per a llegir les sentències sobre la immunitat de Puigdemont”.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any