07.06.2022 - 21:40
|
Actualització: 07.06.2022 - 21:46
La Directa va publicar ahir una excel·lent investigació que ressegueix la infiltració d’un agent de la policia espanyola en diverses organitzacions socials i de l’esquerra independentista de Barcelona. El tema és especialment interessant perquè relata com van començar a aparèixer els dubtes sobre aquest individu i de quina manera els grups afectats van treballar per aclarir qui era i, finalment, el van desemmascarar.
M’han cridat l’atenció algunes reaccions a la divulgació d’aquest cas, reaccions que considere un pèl exagerades o molt innocents. D’una banda, hi ha qui s’exclama que la policia espanyola prove d’infiltrar-se en col·lectius pel dret a l’habitatge o independentistes, cosa que no té res de sorprenent, car ho proven de fer sempre. D’una altra, també hi ha qui ha aprofitat l’afer per fer una crítica massa frívola, tot dient que és molt fàcil infiltrar-se en aquests col·lectius –i obviant del tot que han estat els membres d’aquests col·lectius els qui l’han acabat identificant i, per tant, desarticulant.
És evident que totes les policies investiguen de manera metòdica i constant, en dictadura i en democràcia i sempre i en qualsevol país, qualsevol moviment que les autoritats polítiques consideren que els pot resultar perillós. I el concepte “perillós” és tan indefinit i lax com poc democràtic és l’estat. Els Mossos d’Esquadra, sense anar més lluny, tenen un historial d’espionatge llarguíssim i polèmic contra l’esquerra independentista.
Això no vol dir que calga resignar-se a l’espionatge, no. Però sí que cal ser conscients de la realitat i no deixar-s’hi condicionar. Segurament, tots els partits polítics independentistes, l’ANC, Òmnium i molts grups i organitzacions socials i culturals han tingut dins les seues files en un moment determinat algú que no era aigua clara, algun infiltrat –o el tenen ara mateix o el tindran algun dia. Si fa bé la seua feina (per exemple, sense fer-se passar per menorquí essent mallorquí), serà molt difícil de trobar-lo i identificar-lo. Per això, la posició més raonable i sensata és comptar amb aquesta possibilitat, assumir-la, integrar-la i saber-se comportar. I dic saber-se comportar perquè per a qualsevol organització és tan contraproduent i perillós el menysteniment del fet greu que et poden estar espiant com la paranoia de desconfiar de tothom per aquest motiu. Tan problemàtic i contraproduent és no guardar ni les més mínimes normes de seguretat com desconfiar de tothom que t’envolta.
Ser espia deu ser una de les ocupacions més antigues del món i, en conseqüència, ser espiat deu ser una de les molèsties més antigues del món, també. Tinc per casa una mena d’enciclopèdia d’aquestes coses que documenta com els babilonis o els antics egipcis ja van bastir xarxes d’espionatge importants i molt refinades ara fa gairebé quatre mil anys. Per això mateix, no és raonable pensar que podem viure en un món sense espies. Sense infiltrats. Perquè és veritat que les darreres dècades l’espionatge electrònic ha fet un gran salt endavant –ací tenim el cas Pegasus–, però tothom sap que l’espia sobre el terreny, si és bo, no té substitut possible.
Un infiltrat no és únicament la documentació que aporta, també és la intuïció que té, els coneixements que fa, fins i tot, com pot arribar a pensar com la mateixa gent que espia, cosa que té un valor incalculable per a la seua organització. I aquesta és la raó per la qual, en l’època dels mòbils i la tecnologia, els estats, els poders, mantenen la seua opció per aquesta mena de personatges. Ara n’han trobat un i ha quedat desarticulat. Bona feina i endavant…
PS. Contextualitzem-ho, tot això, també: es gasten milions i milions, però no van trobar ni una sola urna. Per exemple.
Clar que ens espien. I ens espiaran sempre, fins que deixen d’existir. O fins que aconseguisquen fer-nos desaparèixer. I clar que podem fer confiança a un espia. I això serà un error; però la única manera de no equivocar-se és no fer res. I aquesta no és una bona opció. Seguim.