Els comuns continuen avançant pel pendent que els porta cap a l’unionisme. Però com que encara no es veuen amb cor de defensar obertament aquesta postura, mentrestant es veuen forçats a fer ús de subterfugis i trampes per a confondre tant com puguen l’electorat i potser també per a autojustificar-se. El darrer és aquesta hipòtesi ‘amateur’ segons la qual podria haver-hi una república catalana sobirana però que no fos independent. Una república no independent però sobirana que diuen que és la que ells defensarien, contra els partidaris d’una república catalana independent. I el ‘contra’ és la clau de tot. Perquè la tesi és tècnicament indefensable i la seua aparició únicament s’explica per la necessitat de fabricar alguna cosa que semble que és una alternativa creïble al projecte que volen impedir, o siga a la independència.

El debat tal i com el plantegen ells és fals. Perquè allò que és un estat sobirà és perfectament codificat per la llei internacional, no és discutible i no encaixa de cap manera en el model que ells volen crear. Concretament perquè el concepte internacionalment establert de sobirania incorpora una peça clau que sembla que els comuns vulguen passar per alt: el de l’exclusivitat de la jurisdicció. En virtut de l’exclusivitat de la jurisdicció, un país tan sols és sobirà en la mesura que reté la possibilitat última de prendre decisions sense sotmetre-les ni a l’aprovació ni al consens de cap altra entitat jurídica; és a dir sense necessitat de discutir-ho amb ningú més. La sobirania, per tant, exclou qualsevol manera de dependència.

És evident que tots els estats poden pactar amb uns altres estats. Ningú no discuteix tampoc que es poden cedir voluntàriament o temporalment àmbits de sobirania, com passa actualment dins la UE. Però un estat tan sols és sobirà en la mesura que en el moment que ho considere oportú puga renunciar a tots aquests acords i decidir exclusivament sobre el seu futur. Per això, tal com s’ha demostrat amb el Brexit, ser membre de la UE no comporta perdre la sobirania sinó cedir-la.

Més encara: la llei i la pràctica internacional demostren que tan sols el fet de ser un estat independent assegura que un estat és sobirà. I això perquè la sobirania es pot compartir o cedir segons com, però  la independència no es pot compartir en cap cas ni de cap manera. Quan al final de la Segona Guerra Mundial les potències aliades van ocupar el territori alemany, Alemanya va perdre la sobirania però no la independència. I per això mateix l’estat alemany continuà existint encara que sotmès als aliats. Per això cap estat no reivindicà el territori alemany i eventualment, per això, Alemanya acabà recuperant el 1989 la sobirania completa. Així, doncs, la independència d’un estat en realitat és la garantia de la seua sobirania. Un estat independent pot no exercir la sobirania durant un període excepcional de temps i malgrat això sobreviure, però no hi ha ni un sol cas d’un estat que haja deixat de ser independent i s’haja mantingut sobirà.

La tesi dels comuns només tindria una possibilitat, molt aproximada, de ser real, però aquesta possibilitat per força implicaria la proclamació d’un estat independent. Es donaria aquest cas si Catalunya fos ja una república independent i des de la seua independència oferís a més estats, també independents, de crear una confederació. En aquest cas la sobirania catalana es mantindria si es donava el cas que l’acord confederal incorporés el dret de retirar-se de la confederació en el moment que Catalunya ho considerés oportú. Si això fos així, però, afirmar que Catalunya seria una república sobirana però no independent no tindria cap sentit. Perquè és cert que els comuns cada dia diuen coses més estranyes però no crec que estiguen disposats a defensar en públic que el Regne Unit, Dinamarca o Grècia avui són països no independents…

 

 

 

[Si ens llegiu des de la web, a sota trobareu els comentaris dels subscriptors a aquest editorial. Entre més serveis, els subscriptors reben aquest editorial el dia abans de publicar-lo al vespre, i poden afegir-hi la seua opinió. Aquesta és una més de les maneres amb que els subscriptors de VilaWeb participen de la redacció del diari i ajuden a fer-lo millor amb les seues crítiques. Si ens voleu ajudar, amb una petita quantitat us feu subscriptors del diari. Per a saber-ne més, aneu ací.]

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.