Un bon amic que treballa de fa anys en la prevenció d’incendis em parla d’allò que els bombers anomenen la paradoxa del foc. És un concepte senzill: en aquest país dediquem un grapat de recursos a apagar incendis i, de fet, som molt bons fent-ho, perquè tenim un dels millors parcs de bombers d’Europa (‘s’encén una bala de palla i fem enlairar un helicòpter’, m’explica); ara, en proporció, dediquem molt pocs (massa pocs) recursos a prevenir aquests incendis i a fer gestió forestal. Per què? De respostes n’hi ha moltes, cap de convincent, però és una evidència provada que si dediquéssim més energia a netejar boscos i camins, no tan sols no hi hauria tants incendis, sinó que els apagaríem molt més de pressa.

Però de paradoxes n’hi ha més: resulta que Barcelona, la capital d’aquest modest país que de tant en tant es crema, és tan collonuda que ja gairebé podem dir amb totes les lletres que és una autèntica smart city. Sí, smart city, ciutat intel·ligent, en l’argot local. Sense anar més lluny, el festival Cruïlla d’aquesta setmana a la ciutat és, diuen, el primer festival europeu 5G amb realitat virtual i immersiva de 360 graus. Tot plegat amb uns partners, segons el mateix argot, de primer nivell, que hi han invertit un paquet de diners. Una experiència única i pionera per als espectadors, que tindran, a més de 5G i realitat virtual, polseres moneder electròniques, wifi, línies especials d’autobús nocturn i metro tota la nit. En podem estar ben orgullosos i, què coi, queda molt bé que els diaris d’aquí i d’allà ho expliquin i parlin d’una Barcelona que quan s’hi posa sembla quasi escandinava.

Però passa que mentre el Cruïlla és un banc de proves de l’últim crit en tecnologia, a centenars de municipis del mateix país amb prou feines hi ha fibra òptica, per no parlar del transport públic. Que hi viu poca gent i no és rendible? Tan cert, clar i breu com qui no espera resposta. Però potser resulta que si hi viu poca gent és també, en part, precisament per això, i més ara que Barcelona s’ha encaparrat a expulsar els joves locals, que senzillament no poden assumir els preus del lloguer d’aquesta metròpoli tan refotudament intel·ligent. Barcelona és fantàstica, sí, sobretot quan la bossa sona, però resulta que aquell que n’ha de marxar no se’n pot anar a viure a les Garrigues perquè aleshores haurà de teletreballar amb una raquítica ADSL, i quan hagi d’anar a les reunions presencials a la ciutat haurà de fer un viacrucis logístic, abans no pugui enllaçar amb les línies de metro que, aquestes sí, si no són les 8.30 i no hi ha vaga, són pura vaselina balsàmica. Val la pena de recordar l’excel·lent article de Marta Rojals, d’aquesta mateixa setmana, que descriu com ningú la necessitat de fer un punt i a part i de començar a fer foc nou sobre aquesta qüestió.

La paradoxa, de fet, a mirada d’extraterrestre, és que mentre al Cruïlla experimentem amb la realitat virtual, la realitat analògica és que a cent cinquanta quilòmetres un incendi costa d’apagar perquè, a més d’unes condicions climàtiques terribles (promogudes, diguem-ho tot, per una emergència climàtica que és responsabilitat de tots), resulta que en aquelles terres agrestes i feréstegues tan barceloninament llunyanes però en el fons tan nostres, no hi ha prou punts d’aigua; i resulta que els tot-terrenys dels bombers i de les ADF ni tan sols poden passar per segons quins camins perquè, condemnats a l’oblit, ningú no s’ha preocupat de fer-los transitables. I tot això, deixant de banda que si hi hagués hagut més trossos llaurats el foc no s’hauria propagat tant. Ja s’ha dit prou però repetim-ho: perquè hi hagi més terres cultivades que facin de tallafocs, novament, ens toca a tots de fer la cosa rendible i, encara que costi, cal comprar, com sigui, productes de la terra.

Barcelona és collonuda, sí, però el país, afortunadament, és més gran. I aquests dies n’hem parlat molt, del país, però tanmateix d’aquí a dues o tres setmanes, quan hagi plogut i l’aigua s’ho hagi emportat tot, els grans mitjans que aquests dies maldaven per pronunciar i per situar bé uns quants  topòmins ja no en tornaran a parlar fins l’any que ve (o fins que una central nuclear no tingui una avaria).

El mateix amic que em parlava de la paradoxa del foc també es refereix, atenció, a allò que els bombers anomenen megaincendis. Són aquells incendis que, com els que hi hagué els anys passats en zones rurals i menystingues de Portugal i de Grècia, directament no es poden apagar, ni que vinguessin helicòpters de mig Europa i avions bombarders americans. No es poden apagar perquè hi ha tantes tones d’arbustos, de sotabosc abandonat i d’arbres morts que mai ningú no ha recollit que el foc és imparable fins que no se li acaba la fusta. Aquí, per sort, no n’hem tinguts, d’aquests megaincendis, però no ens podem arriscar a tenir-ne, que ja hem patit prou… I, per tant, encara que, com massa sovint, fem tard, cal que ens hi posem a treballar, abans no sigui efectivament massa tard.

La paradoxa, en el fons, es pot transformar en pregunta: i si en lloc d’una smart city comencéssim a pensar en un smart country? O, més ben dit, i si a més d’una ciutat intel·ligent també féssim un país (sencer) intel·ligent? O això, o tots acabarem essent una mica piròmans, com diu el biòleg Marc Talavera en un dels articles més virals d’aquests dies. De fet, el fet més trist és que deixar de ser-ho, de piròmans, encara que només sigui una mica, queda clar que no és pas tan complicat.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb