Il·lustració de Timothy Horn.

«Pertot arreu hi ha miralls», així acaba Simona Škrabec el seu Torno del bosc amb les mans tenyides, un recull de proses on prova d’explicar-se a ella mateixa a través dels seus viatges i desplaçaments, dels llocs que l’han feta com és, de l’Eslovènia natal a la Catalunya que la va atreure des de les pàgines d’una revista. Els llocs ens fan tal com som alhora que els fem mentre hi som, i fins i tot quan els deixem, quan ens n’allunyem. Un lloc és qui hi viu i qui hi ha deixat de viure, qui hi arriba i qui hi és enyorat, un lloc és ple de les empremtes de la gent que hi ha passat, tant si s’hi ha estat poca estona com si hi ha deixat la vida. I nosaltres estem plens d’empremtes dels llocs per on hem passat.

«Jo també tinc un cos i una presència. Pertanyo als espais a través dels quals transito», perquè el món és fet d’una matèria que recull el nostre rastre, el rastre de tots els cossos i totes les presències, fins i tot els dels que intenten viure fora del focus. El teu pas per aquí deixa una marca. I per aquí. I per allà. I pertot. Perquè hi ha miralls arreu, el món és un mirall immens que et diu com ets, que ens diu com som, i si el que veus no t’agrada comença per canviar tu, que això també t’ho diu el mirall.

Škrabec passa per infinitat de llocs, es mou, trepitja paisatges diferents, torna del bosc i també del cinema i de l’aeroport i de la biblioteca, i sempre ho fa amb les mans tenyides pel lloc, amb rastres dels llocs als dits, i llavors s’arromanga i escriu a mà perquè per a ella és també un acte físic, i quan escriu, amb les mans tenyides, el paper es taca; «la pintura que fixa les nostres paraules està feta de la por d’un arbre».

Llegir Škrabec és anar-se’n lluny de tot el que es corre a publicar ara, és anar-se’n de viatge a un país que es diu literatura, literatura tal com ella l’entén, com una rebel·lió, com un germen de resistència contra el que ens ofega en el dia a dia, perquè «els grans autors literaris lluiten contra el món en el qual han viscut».

Llegir Škrabec és veure-la lluitar envoltada de miralls, i que de vegades sembli que ens en vulgui augmentar la imatge reflectida fins a convertir-la en un detall majúscul desemparat del seu context, i altres pugui ben ser que entre els dits amagui una pedra per trencar aquell vidre que no calla, aquell vidre que reflecteix tot el que ella és, tot el que nosaltres som, i que tant pot fer-nos sentir acollits, a recer, a casa, com convertir-nos en éssers indefensos enmig d’un entorn hostil.

Llegir Škrabec és llegir algú que pensa el que escriu quan escriu el que pensa, que hi dóna forma, que dedica tota l’atenció a cadascun dels detalls que fan que un plec de fulls relligats acabi sent un llibre, que respecta el lector preocupant-se per la qualitat del que fa i res més.

Llegir Škrabec és escriure idees en llapis als marges, és tenyir-se els dits de les seves ganes d’escriure, és trobar un mirall en cada pàgina i preguntar-te com s’ho ha fet per reflectir-te amb la precisió de les lletres, i no trobar la resposta perquè els miralls només pregunten.

Llegir Škrabec és fer-se conscient dels llocs que hem trepitjat, que hem embrutat, que hem canviat, i que ens han tenyit la identitat, és aixecar la vista de la pàgina en un vagó de tren que va cap al nord, mirar per la finestra i veure que el paisatge et parla, t’explica, et diu qui ets mentre tu el defineixes, veure el verd dels camps, el gris de les fàbriques, el marró dels camins i el blau del cel i adonar-te que el negre de la tinta et diu a tu sobre el blanc del full; és tancar el llibre, deixar-te sacsejar pel moviment del tren, sentir com la cremallera de la via avança pel teu petit país i demanar-te si aquest trajecte de mitja hora llarga pot estar canviant algú, si hi ha cap persona en aquest vagó que estigui a punt de deixar de ser com és, de veure’t reflectida al vidre de la finestra i que la pregunta et faci dir que sí, que ets tu qui canvies quan llegeixes Škrabec.

Canvies quan llegeixes Škrabec, sí, i saps que dir-ho no és exagerar, ho saps tu i tots els que llegeixen literatura, saps que llegir així és canviar una mica a cada pàgina, com ens canvien els llocs, perquè els llibres són llocs, són recers i són camps de batalla, són llars i són terrenys minats, són miralls que reflecteixen tant qui escriu com qui llegeix, i mentre Škrabec mira d’explicar-se a ella mateixa a través dels seus llocs, el que t’explica és qui ets tu si t’atures a pensar en tots els llocs que et fan com ets, en tots els llocs que t’han canviat, en tots els miralls que han acollit o expulsat la imatge que tens de tu.

«A diferència de les obres teatrals, a la vida no se sap mai quants protagonistes han intervingut en el relat», i als relats de Škrabec hi ha tants protagonistes com lectors, perquè tots els que viatgen en aquest vagó amb tu, vagin on vagin, ja que una cosa és el nom del lloc i una altra el que representa, poden veure-s’hi reflectits. Pertot arreu hi ha miralls quan el que s’escriu, quan el que es publica, és literatura.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb