Fotograma del documentari 'Silvana' (fotografia: Mantaray Film).

Va posar la càmera en un trípode, va regular-ne l’alçada i va fixar l’enquadrament cap al llit, al fons del dormitori. Quan va tenir a punt l’escenari, va cridar: Mama, vine! Corre! La mare va aparèixer a l’escena, atabalada, arrossegant el seu altre fill petit de la mà. Ella ja era asseguda al llit davant de l’objectiu. Els va fer una mica de lloc i van seure tots tres sobre el matalàs ajuntant bé les sis cames per cabre al llit d’un sol cos. Us he de dir una cosa. Esteu preparats? La mare i el fillet van dir que sí, per dir alguna cosa, i van mirar el pilot vermell de la màquina que ja enregistrava.

‘Mama, sóc gai.’

La càmera va continuar enregistrant, però no va captar cap més so perquè el fet immediat va ser el silenci. La mare, com es veu a la imatge, va estrènyer els llavis en una d’aquelles cares estranyes que surten quan al cap s’enfronten pensaments i sensacions contradictoris. L’espera, a la protagonista, se li va fer ben llarga. Tant, que va omplir-la amb alguna frase més que ara no recordo, però que evitava el buit que havia deixat la confessió.

Joves de tots els països del món han començat a utilitzar l’enregistrament com a mètode ritual per a confessar la seva identitat davant els pares. Com si la càmera fos ull. Fos jutge. Fos Déu. Però també, i en aquest cas això és el més important, com si fos tota una comunitat que entra a la vida domèstica per donar suport al protagonista de la confessió en aquest moment solemne, que segurament ha estat planejant de fa anys.

Un cop complerta la seva missió inicial, aquest document audiovisual passarà a formar part d’un arxiu global de confessions que pengen del núvol. De fet, en aquests moments ja n’hi ha centenars d’enregistrades des de qualsevol racó del planeta que poden veure’s a YouTube. El vídeo en qüestió es veurà, en qualsevol moment, en alguna casa anònima, en un país llunyà, a la pantalla d’algun mòbil o ordinador adolescent. I com tot fenomen líquid, aquest enregistrament contagiarà altres confessions que encara han de succeir i que, al seu torn, en provocaran uns altres, en un dominó infinit.

Vaig descobrir aquest fenomen al documentari Out, dirigit pel francès Denis Parrot, que recull a manera de collage els vídeos casolans que els adolescents han anat enregistrant i penjant a les xarxes socials. El director compila una vintena d’aquests vídeos per disseccionar un acte cerimonial que té molts punts en comú. L’escena, els nervis en encendre la càmera, la crida dels pares, el moment mateix de la confessió i, després, i això potser és el més interessant, les reaccions. Uns pares que en aquell moment actuen de portaveus de l’ordre social i demostren amb l’absurd la seva estupefacció.

N’estàs segur? Des de quan? I ara què? No podré tenir néts? Ja ho has dit al teu pare?

La confessió, com la que fan els feligresos agenollats als confessionaris de les esglésies, té una doble missió: obtenir aprovació però també reivindicar una identitat que encara no ha pogut ser dita i, per tant, no existeix. La confessió pública, a més, té un poder que no només purifica qui el fa, sinó que busca redimir tota una societat.

Passa igual amb la rapera sueca que s’ha convertit en un fenomen de masses al seu país perquè ha estat la primera cantant a reivindicar a l’escenari que és lesbiana, feminista i antiracista. Silvana és la protagonista del DocsBarcelona del Mes que s’estrena demà, 10 de gener, als cinemes de tot Catalunya. Les lletres de les seves cançons no són tendres ni elegants, sinó que demostren la ràbia contra el sistema i contra una indústria cultural que encara respon amb desconcert –com els pares– davant la diferència.

La confessió, en aquest cas, lluny de ser un exercici de submissió i debilitat davant un ésser superior, és la primera demostració de la força emancipadora d’uns fills que mai no tornaran a ser-ho, perquè han posat la primera pedra a la seva subjectivitat. Feta la confessió, la pilota és a la teulada dels qui encara no han mogut fitxa.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb