Antoni ‘Sicus’ Carbonell (Barcelona, 1974) fa vint-i-tres anys que duu el timó de Sabor de Gràcia, un dels grups de rumba catalana més important del país. La banda acaba de presentar el doble àlbum Sabor a Peret, un tribut a la rumba universal del mestre. Sabor de Gràcia ha versionat les cançons més conegudes del ‘rei de la rumba’ amb la col·laboració d’Estrella Morente, Moncho, Oscar D’León, Pau Donés, Lucrecia i la Pegatina, entre molts altres artistes. Parlem amb el líder de la banda de temes com el paper de Peret i del barri de Gràcia en la creació de la rumba catalana i l’estat d’aquest estil musical en l’actualitat. Sicus Carbonell, que sempre s’autodenomina gitano català, també ens dóna la seva visió de la situació política a Catalunya.

—Com va sorgir la idea de fer un homenatge a Peret?
—Ens ho van proposar els nous mànagers del grup. Vaig trobar que seria un honor, però primer havíem de comptar amb el permís de la família, que ho va veure amb bons ulls. El projecte inicial era un sol disc, però es va acabar convertint en un doble disc per la quantitat de col·laboradors que hi volien participar i el gran repertori de Peret. Els més joves gairebé no el coneixen, i per això és necessari retre-li homenatge. Ja fa tres anys que el mestre ens va deixar i ara hi ha un buit important en el món de la rumba catalana.

—En quin estat es troba aquest estil avui dia?
—A Catalunya li diem rumba a gairebé tot, i no tot és rumba. A vegades se li diu ‘rumbero’ a qui toca la guitarra amb una pua, i això no és mai rumba catalana. L’hem menystingut i l’hem convertit en una cosa local, quan és una música universal. La prova és que als grans festivals no hi ha rumba catalana. No es fomenta o només es fomenta quan es tracta de festes populars o festes majors. Estic excloent grups com Txarango o la Pegatina.

—Ells no fan rumba catalana?
—No. És una etiqueta que se’ls ha buscat per interessos comercials, però ells mateixos diuen que fan música festiva. Poden fer una rumba o dos, però per fer dues rumbes no ets ‘rumbero’. L’únic festival on la rumba catalana hi és representada és el Clownia, però la majoria de festivals no programen una música que forma part del patrimoni de Catalunya.

—Quins riscos té això?
—A Madrid sí que valoren la rumba catalana, però diuen que forma part de la música popular espanyola. En un temps, pot ser que l’UNESCO accepti que la rumba catalana és patrimoni immaterial de la humanitat, però també pot ser que els ‘rumberos’ hàgim d’anar cap a Madrid.

—Per què?
—Aquesta candidatura ha de passar el filtre del govern espanyol, que l’ha de presentar juntament amb el govern francès (perquè la rumba catalana també la toquen els gitanos de França). Quan vingui la UNESCO i pregunti on es pot escoltar rumba a Catalunya, veurà que només és a les festes majors, que no li donem prou importància. Potser quan l’UNESCO accepti que la rumba catalana és patrimoni universal apareixerà a tots els festivals perquè ens ho hauran dit des de fora… Hem de donar valor i saber exportar el que tenim a casa, com hem sabut fer-ho amb moltes coses.

—Valorem més les coses de fora que les pròpies?
—Sí, a Catalunya es valora més la música estrangera o la música que està de moda, com va ser el cas del rock català, que no era cap creació, només un canvi d’idioma. La rumba catalana es pot cantar en qualsevol llengua però és una creació dels gitanos de Barcelona.

—I com es va crear exactament?
—És una fusió que, només amb la guitarra, imita el so del bombo de la bateria del rock i el combina amb el ‘raspat’ que es fa a la guitarra, l’harmonia, les palmes i la veu aflamencada que tenim els gitanos en cantar. Aquesta combinació la va crear Peret.

—També es parla del Pescaílla
—Ell va crear la rumba flamenca, que no té res a veure amb la rumba catalana de Peret, Los Amaya o Los Manolos. La rumba gitana seria el tronc d’on sortirien la branca de la rumba flamenca i la de la rumba catalana.

—Quines diferències hi ha?
—La rumba flamenca és més lenta i més trista i les seves temàtiques estan relacionades amb el risc d’exclusió social. La rumba catalana, en canvi, és alegria, festa, amor, positivitat… Com deia Peret: canta y sé feliz! Després van venir altres compositors com el Gato Pérez, que feia poesia urbana. A banda de les cançons festives, Peret també va fer una cançó que es deia La vuelta del gitano, que parlava de com jutgem altres cultures sense conèixer-les. És una cançó de finals del setanta, però segueix vigent.

—L’estigma cap a l’ètnia gitana es manté?
—No hi ha un rebuig de primera mà, però sí un de doble moral que fins i tot existeix amb la música. Sembla que has de fer-ho tot molt vegades millor que una persona d’ètnia no gitana per a ser reconegut. És la doble moral: allò de que bé que toquen la rumba els gitanos, però no en vull cap a l’escala!

—Quin paper va tenir el barri de Gràcia i el carrer de la Cera en l’eclosió de la rumba catalana?
—Al barri de Gràcia sempre s’ha cantat una rumba més flamenca amb gent com el Pescaílla. Després va arribar el Gato Pérez, que no era de Gràcia però va aprendre la rumba del barri de Gràcia. Després, el 1994, vam arribar nosaltres. El carrer de la Cera, en canvi, sempre ha tingut la marca Peret. Els rumberos més famosos del món han sortit del carrer de la Cera: ell, el ‘Chacho’, Los Amaya…

—I quin paper tenen aquestes dues zones avui dia?
—Ara, els ‘avis de la rumba’ com Peret o el Ramonet del carrer de la Cera han mort, però estan començant a treballar molts nois joves, com Dani Pubill, el nét de Peret. A Gràcia estan els Arrels de Gràcia, al carrer de la Cera, Triampa… La rumba catalana es conserva, però el llistó està molt alt perquè genis com Peret, el Chacho o el Pescaílla no tenen substitut, com tampoc no té substitut Messi… Mentre hi hagi gitanos catalans, però, la rumba catalana mai no morirà.

—Per què?
—Perquè és una creació dels gitanos catalans que forma part de la nostra manera de viure, del nostre ADN. Als nens, en comptes de cantar una cançó de bressol, els cantem una rumba. Els meus fills ja saben cantar rumba catalana, i la nena només té només nou anys. La rumba la tenen a casa i mai no la perdran.

—És cert que, per a distingir un gitano català, només cal preguntar-li què menja per Nadal?
—Sí. És la meva manera de veure si fomenta i practica o no la cultura catalana, que no és només parlar català i celebrar l’11 de setembre. La gastronomia n’és una molt bona mostra. Jo moriré sent gitano català. Que no em parlin malament de Catalunya, que me l’estimo molt. Sento una sardana i m’emociono…

—Hi ha més gitanos catalans a Gràcia que a la Mina?
—Sí, perquè els primers pobladors del barri de Gràcia van ser els gitanos. De fet, una de les primeres famílies va ser la meva. Estem parlant de moltes generacions: el besavi del meu avi ja vivia a Gràcia! A altres barris pot haver-hi gitanos que han vingut de fora i tenen els fills nascuts aquí, però en aquests altres barris van arribar fa seixanta anys, mentre que els gitanos de Gràcia van arribar fa molts segles. Som més catalans nosaltres que molts polítics que estaven al govern fa quatre dies, però alhora, els gitanos catalans som els grans desconeguts per la població de Catalunya perquè no cridem gaire l’atenció. No ens barallem i solucionem els conflictes parlant i mediant, un mètode que  es podria aplicar al conflicte polític actual.

—De quina manera?
—Quan detectem un conflicte de qualsevol tipus, demanem als gitanos grans (neutrals) que facin de mediadors. D’aquesta manera, donen una mica de raó al qui no la té i en treuen una mica a qui la té per arribar a un consens i que allò torni a funcionar. Si els polítics aprenguessin una mica de la cultura gitana, no ens trobaríem en la situació actual. És tan fàcil com saber mediar, cedir i, en definitiva, fer política.

—Però, per a dialogar, cal que les dues parts vulguin seure…
—A vegades es necessita una tercera que les assegui. Ara estem tots tensant la corda i l’únic resultat són polítics empresonats i famílies que pateixen. Hem de ser conscients que no tenim una majoria de catalans que volen una cosa. Hi ha una fractura de dos milions contra dos milions i, per tant, s’ha d’arribar a un acord. Jo m’ho miro des d’una posició neutral i ho veig així.

—Sabor de Gràcia va participar en el Concert per la Llibertat i en la cançó Un país normal. Com a grup també us manteniu neutrals?
—Nosaltres vam anar al concert perquè cantem a la llibertat. Molta gent ens diu: heu col·laborat amb els Txarango, que són de la CUP! Jo a la música hi poso música, no política ni polítics perquè els polítics no saben fer música. De fet, no saben fer ni política. Dins de Sabor de Gracia no tothom pensa igual. Jo sóc apolític. Només em considero gitano català i ciutadà del món. Sense anar més lluny, en aquest disc hi participen persones d’arreu, no fem distincions.

—Sweet Flow, Pau Donés, Lucrecia, Moncho… No només hi col·laboren artistes d’arreu, també s’hi troben tots els estils. Per què?
—La rumba de Peret és universal i vam pensar que un tribut a la seva figura també havia de ser-ho. Hem procurat que hi participi artistes de tota mena, que toquin tots els estils. Volem que agradi a tothom: tant a les persones de quinze anys com a les de trenta i setanta.

—Com encareu el futur?
—A banda de la gira de Sabor a Peret, ens agradaria celebrar els vint-i-tres anys amb un disc en directe. Voldríem gravar un concert a una gran sala que esdevingués una festa de la rumba. De moment, però, només és un desig.

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb