Un brot s'obre camí entre la terra cremada (fotografia: Majharul Islam / Unsplash).

Un foc és un trauma. Em refereixo al foc amb lletra grossa, a un gran incendi. Tots els qui ens estimem la terra tenim com a mínim un FOC a la nostra història, i ja pot passar el temps, que cada vegada que se’n bota un altre, més a prop o més lluny, al cervell se’t desperta el “teu” incendi. Es podria dir, recorrent a una metàfora barata, que sempre hi cau alguna espurna que fa que no s’acabi d’apagar mai.

Hi ha vegades que el foc vell et ve a trobar a través del nou. Diuen que l’olfacte és el camí més curt de la memòria, i, aquest cap de setmana, l’olor de terra cremada va arribar a l’aire de la capital; encara la senties ahir al matí, paradoxal, perquè era l’olor de foc del tros, de la brasa al peu d’una espona a l’hora de dinar, de la flamarada controlada en temps de cremar rama, la flaire familiar que s’imposava sobre les pudors pneumàtiques i petrolíferes dels carrers, i era curtcircuitador: te l’havies d’arrencar del record infantil lligat a la vida i l’aliment i empeltar-lo en l’altre record, en el del desastre de la vegada que se’ns va fer de nit sobre els caps però no parava de ser de dia a l’horitzó, amb un sol ponent sense pluja i amb massa vent.

Amb l’olor de cremat, tot de paperets minúsculs voleiaven davant de les finestres de la ciutat: venien de fer cent quilòmetres. Una neu trista en temps de canícula, que deixava flocs silenciosos sobre els llençols estesos, sobre les palmeres intoxicades de les rondes, sobre els moblets de Leroy Merlin entaforats als balcons urbans. L’ànima disgregada –potser– d’aquella llavoreta que cau a la vora d’un camp ermat i s’obre amb un parell de fulles i es fa un arbre, no direm quin, i passen quinze o vint anys i l’arbre s’ha anat eixamplant entre els seus semblants, un anell rere l’altre, i veu córrer la vida salvatge tot al seu voltant, en un sotabosc que cada vegada serà més brut i impracticable. Fins el dia que se sent un tro sense llamp que s’acosta, que creix i que no para, que sona com un galop de milers de cavalls i les arrels ja correrien, ja, però s’ha acabat. El vent calent n’eleva les restes al cel, dividides i barrejades entre altres cendres, de rostoll, de matoll, de pinassa, de plomes de moixons i de pèl d’afaram, perquè els primers ulls que veuen el terror del foc són els ulls animals.

Cadascun d’aquests paperets menuts era un missatge en una ampolla, però sense ampolla. Perquè cada incendi ens diu el mateix des de fa quant?, deu, quinze anys? I alguns n’aboquem la frustració en escrits de l’estil d’aquest mateix d’aquí en avall, perquè ja se m’ha acabat la poesia: articles fatigats, impacients, que surten com bolets a tots els diaris i fins a la pròxima que hi tornem a ser; de fet, amb els incendis recents del nord i el centre del Principat, servidora podria haver aprofitat qualsevol peça sobre els meus focs només canviant-ne la localització, perquè, en aquest país petit que només ens té a naltros, si en cremen un, ens cremen a tots.

És un cicle tancat que ja desespera: mentre la brasa crema, tornem a parlar de gestió forestal, d’abandonament dels camps i de pastures, de paisatges en mosaic –aquesta dóna punts–, de desequilibri territorial. A les tertúlies torna a sortir el tòpic que els incendis de l’estiu s’apaguen a l’hivern, que ja sembla un mal acudit, i dels mitjans ens arriba l’ús piconador del mot “territori” per (no) voler dir “país” –que també podria donar peu a juguesques sobre quin conseller el repetirà més vegades en cada entrevista, si la d’Agricultura o el d’Interior. Això sí, un cop extingit l’incendi, l’agulla del “territoriòmetre” anirà baixant progressivament per tornar a situar-se plana i inofensiva, i així fins al pròxim foc, que es repetirà el cicle. Tanmateix, els últims anys passa una cosa curiosa: si deixem en blanc els termes de l’actualitat immediata –ara la prevenció d’incendis, ara els macroparcs de renovables, ara el centralisme metropolità, ara uns jocs olímpics d’hivern– sempre acabem arribant a desllorigadors semblants. Vull dir que hi ha una sèrie de mals que afecten el país, que a priori poden semblar inconnexos, però amb tot de solucions que convergeixen en una: la sobirania alimentària.

Per la miopia congènita a la nostra espècie, que ens porta a mirar només a curta distància, hem derivat cap a un model agrari de poca varietat però de molta quantitat, encaminat a l’excedent i l’exportació. El resultat ja el sabem: un sector primari espremut per la gran distribució, empès a produir cada vegada més per menys, i per a consumidors de l’altra punta, mentre que els d’aquí, per aquest intercanvi dement, ens posem al plat aliments igualment viatgers. Aquest sistema, que se sosté sobre la base de no pagar preus justos al pagès, ens ha portat al límit del punt de no retorn, amb el relleu generacional dels pobles expulsat a les ciutats, amb la saviesa sobre la terra i el foc colgada en petits cementiris rurals, amb els boscos menjant-se’ns els trossos i tornant-los jungles espesses de postal.

L’alternativa a aquest despropòsit és, d’entrada, recuperar la diversificació del camp i fer-nos capaços de produir el màxim del que hàgim de consumir. I per a això, més que consumidors conscienciats, que també, ens cal tenir una administració valenta. No s’hi val a promoure el consum de proximitat un dia, amb campanyes acolorides i musicals, i l’altre visitar amb bombo i platerets una planta de Mercadona, amb el model devastador que representa per als productors petits i mitjans. Una administració coherent, que tingui clara l’aposta pel país –pel “territori”, si li cal traduir-ho– s’ha d’erigir en la primera promotora i consumidora de productes locals a través de tots els ens que en depenguin, donant exemple, pagant-ne el preu que val. Que no parlem de cap gran projecte d’R+D que tarda anys a donar fruits, que parlem dels fruits de tota la vida, dels que sabríem fer créixer a ulls clucs perquè som llauradors de segles, que tenim la terra, que tenim l’experiència, que ho hem de poder tornar a fer. En un país com aquest, amb el dedins amenaçat d’esdevenir desert, l’autosuficiència alimentària és la manera de matar més mals d’un tret.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.