Sheik Jarrah és un barri de Jerusalem, situat una mica al nord de la Ciutat Vella, anant cap a la Muntanya Scopus. La muntanya, que té una presència física important al nord de la ciutat, és la seu de la Universitat Hebrea, i sempre ha tingut un paper important en la història d’aquesta terra. La universitat es va inaugurar el 1925, encara sota el domini britànic, amb un disseny de l’escocès Sir Patrick Geddes, que recrea l’estel hexagonal de David, símbol d’Israel. En una batalla típica de gestos, aquest estel competeix amb l’octogonal Cúpula de la Roca, l’imponent temple islàmic que durant tretze segles ha marcat, i marca, l’horitzó de la ciutat tres voltes santa.

Sheik Jarrah és un barri àrab palestí que, pel seu valor simbòlic i estratègic, ha estat en el punt de mira d’Israel des del 1967. Els colons jueus fa dècades que miren de trencar-ne l’estructura demogràfica tradicional, perquè és poblat per palestins de classe mitjana i alta i situat en un punt clau entre l’est i l’oest de la ciutat. Convertir-lo en una zona de poblament jueu seria un pas molt important en el pla enterc que cerca de canviar a la força la demografia de Jerusalem, convertint-la en una ciutat habitada per jueus israelians i, d’aquesta manera, justificar la reivindicació, no reconeguda per la majoria de la comunitat internacional, que Jerusalem és la capital “eterna” d’Israel.

En aquesta fotografia d’Abir Sultan que hem fet servir com a portada del VilaWeb Paper es pot veure com la policia de fronteres israeliana vigila una casa de Sheik Jarrah habitada per jueus, en vista dels signes externs. És una de les cases palestines que han estat robades legalment als seus propietaris i atorgades a famílies israelianes, normalment molt significades políticament.

[Aquesta edició del VilaWeb Paper ja la poden llegir els subscriptors, que hauran rebut el corresponent correu i que també la poden trobar al seu espai de subscriptors, i la podran llegir diumenge tots els lectors del diari].

Com explicàvem en aquest reportatge de Carlo Aldrovandi publicat dijous, tot això que passa aquests dies a Jerusalem, a Gaza, al conjunt de territoris palestins, a Israel té l’origen en sis cases com aquestes. Les sis cases que a primer de mes un tribunal israelià va ordenar de desnonar en favor de pobladors jueus.

La resta, per desgràcia, era tot esperable i previsible. El cardenal Martini va escriure un llibre extraordinari, Verso Gerusalemme, on explica molt bé la dinàmica entre la Jerusalem històrica i la Jerusalem “celestial” i com aquesta dinàmica fa esclatar periòdicament “la força dels símbols” amb conseqüències imprevisibles.

I, segurament, ha passat això. Que, acostumats a fer el que volen en tot moment, sense equilibri, sense mesura, les autoritats israelianes no van saber copsar que, aquesta vegada, l’expulsió de sis famílies més, enmig d’un procés persistent i gairebé inaudible que afecta tot un barri, seria diferent i tocaria la fibra del poble palestí i del món. Però el cas és que ha passat. I que set anys després, novament i cíclicament, ens veiem tots obligats a girar els ulls a Llevant i recordar que hi ha un conflicte que no s’ha tancat, persistent, que reclama l’atenció i la implicació del món i que reclama també una solució que no es pot tancar per la força i la violència.

Fa anys que sostinc que no es pot parlar serenament de la situació a Israel i Palestina perquè aquest és un conflicte en què massa gent fa la guerra per procuració –els fan servir a ells per parlar de nosaltres, en realitat, i d’aquesta manera maten la possibilitat de discutir de debò. Per tant, entraré amb molta prevenció a dir això que vull dir. Que és que la lliçó de Sheik Jarrah em sembla interessant d’analitzar, també, pel que passa entre nosaltres. D’una banda, hi ha un poder gairebé omnipotent, Israel, que no entén de límits ni tan sols quan li convindria d’entendre’n, pels seus propis interessos i conveniència. I d’una altra, hi ha un poble, Palestina, que per més que l’arraconen dia a dia, mai no perd la capacitat de reaccionar. I també hi ha un relleu generacional, que ahir es va concretar molt en la música Mariam Afifi, que supera la incapacitat evident dels propis líders, israelians però sobretot palestins, de resoldre la situació creada i que reclama pas.

La pandèmia ha paralitzat a tot el món les respostes socials del carrer. Just en un moment en què es consolidaven i creixien. Però vist què passa a Birmània, Colòmbia i ara a Palestina, crec que hem de començar a pensar seriosament que viurem una eixida de la pandèmia molt intensa en termes de protesta i revolta, especialment per part de la gent jove. Perquè aquest any llarg de confinament ha significat un ofec sistemàtic de les nostres societats, però també un ajustament del sistema que fa encara més negre i difícil el futur de la gran majoria de la gent. És, en definitiva, una olla de pressió i això que veiem que passa ens ho hauríem de prendre com un avís del que vindrà, molt probablement, també ací.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.