Sheik Jarrah com un avís

Tal i com les autoritats han gestionat la pandèmia, al menys les properes, no serà d’estranyar que un jovent que veu com s’ha quedat, literalment, sense futur esclate tan bon punt alguna espurna faca de detonant. En el cas d’ací, no només no tenen futur, sinó que no han viscut els anys de franquisme amb Franco. Malauradament, és probable que el director tinga raó.

Gràcies Sr. Director per la seva agudesa olfactiva i predictiva.
Jo diria que la diferencia entre Catalunya i Colómbia o Palestina és que aquí molts tenim por a perdre el que tenim, que per poc que sigui, es molt més que no pas a Colòmbia o Palestina. I si les protestes no son molt nombroses no tenen l’efecte que es mereixen. En comptes de ser un problema politico-social es perceben com un problema de disturbis.
Tot i això, és el meu desig de tornar a tenir moltes Urquinaones calentes. Està clar que la força del carrer aconsegueix que la classe dirigent surti de la seva zona de confort. El carrer sempre ha d’exhibir la seva força per tal d’aconseguir un equilibri amb la política i el capital, d’altre manera ens esclavitzen i molts ni se n’adonen.

GENT JOVE
Viurem una sortida de la pandèmia molt intensa en termes de protesta i revolta, especialment per part de la gent jove.
I tant, ja ho crec, però és una olla a pressió que fa bullir a la majoria de la gent tant si és jove com si no.
Quan nosaltres érem joves, i em refereixo als darrers anys del franquisme amb el dictador encara viu, ni les revoltes a la universitat ni les vagues sindicals, no tenien el recolzament de la majoria d’una població acovardida i desinformada. En els anys de la transició va anar passant el mateix i la monarquia s’ha mantingut en peu també gràcies a que la majoria de la poblacio es mantenia desinformada i encara acovardida, però ara ja no és així.
Amb la gent informada de tot i en temps real, amb el procés independentista, transversal, persistent, internacionalitzat i pacífic, sense menystenir el component revolucionari inevitable per les conseqüències de la pandèmia, tot plegat ens porta a un escenari sense precedents, que té el recolzament de majories de la població com no havia passat mai al regne d’Espanya.
Preparem-nos per viure una sortida de la pandèmia molt intensa en termes de protesta i revolta, com diu Vicent Partal.

Els jueus són sempre vels dolents i els palestins uns pobres innocents que pateixen la prepotència d’Israel.
Doncs no.
Vaig visitar Israel i us asseguro que tot és molt més complicat del que sembla.
En sap greu que només es faci veure una cara de la moneda.
Sobretot a l’estat espanyol hi ha una imatge totalment esbiaixada del que passa allà.
Per començar, poc a poc, us recomano un llibre “Dispara, jo ja sóc mort” de Júlia Navarro. En forma novelada explica els orígens del conflicte

Tinc amics jueus de fora d’Israel, de dins i hi he estat. I encara ara em faig creus de veure que al moviment independentista català hi hagi gent que posi a la mateixa balança les equivocacions del poble palestí (un “poble” que existeix només des dela guerra del 67…) i els seus líders i les equipari a les nostres.

I al fons hi ha un antisemitisme latent. Que Hamas i qualsevol noiet àrab amb passaport israelià qui coneixes i, quan li dius que vens “d’Espanya”, sigui a Tel Aviv, Eilat o Galilea, et deixa anar, en confiança…, “els fotrem al mar un dia no molt llunyà”…

Quin mal llegir que els israelians són els colons en la seva pròpia terra. Quin mal presenciar una vegada i una altra el posar-se els autoanomenats “progressistes” del costat de qui ens nega i s’alia amb els espanyols amb sang per tal que no tinguem cap possibilitat.
Hi ha dies que simplement tinc la certesa que no ho aconseguirem. Tanta ment lluminosa gaudint al fons de cada trampa no és sa.

Maria Angels els espanyols estan amb els musulmans, els utilitzen per amagar l’emèrit, per a vendre armes, per a fer-hi negocis bruts, per muntar-nos atemptats, per a fer guerres, i per mantenir sotmès el nostre país i acabar amb la nostra cultura.

Mireu, us explicaré una petita història.

Al Nord de la Ciutat Vella de Jerusalem, a si fa no fa un kilòmetre, hi ha el que s’anomena Les Tombes dels Reis, un conjunt de tombes antiquíssimes que en un principi es va pensar erròniament que eren d’antics reis de Judea (però sí que hi havia les restes de Sara, una reina d’Adibene conversa al judaisme). També per la zona coneguda com a Shimon ha-Tsadik, construïda al voltant de la tomba del rabí Simó el Just (de fet, Shimon ha-Tsadik vol dir això) i alguns dels seus deixebles.
Molt més tard (amb la població jueva disminuida per l’expulsió dels romans) per aquella zona es va enterrar el metge de Saladí, Sheik Jarrà, on per la veneració del qual s’hi van establir àrabs. El nucli de la població àrab es va formar a partir de la casa de la influent família Al-Husseini.
Al segle XIX (quan els jueus va anar tornant de la diàspora i de fet a mitjans del segle ja eren majoria a Jerusalem) es va crear un nou barri, Nahalat Shimon on van anar a parar jueus pobres, la majoria d’origen iemenita.
Bé, hi ha hagut més barris i veïnatges però com a pinzellada que mostra la barreja (també hi havia cristians) ja està bé.

Ho sigui que això de “l’estructura demogràfica tradicional” és molt relatiu. I encara menys exacte és anomenar als àrabs de llavors “palestins”, en aquella època palestins ho eren tots (passa una mica com amb el terme “Espanya” que de concepte purament geogràfic i no polític va passar a ser el nom d’una part que es va ensenyorir del tot)

Durant la guerra que va seguir a la marxa dels britànics, guerra que va començar quan els àrabs no van acceptar la resolució de l’ONU de la segona partició del Mandat de Palestina (la primera va segregar Transjordània per als àrabs, la segona el territori restant en dos parts, una per als jueus i una altra per als àrabs) l’exèrcit jordà va fer fora els jueus de Jerusalem Est, dintre o fora muralles. De fet, el barri jueu de la Ciutat Vella va ser arrasat (Quan els jueus el van recuperar després de la Guerra dels Sis Dies el van reconstruir, per això els edificis semblen tots més nous, i per això és l’únic amb ruïnes romanes a la vista, va sortir quan el van refer). Vet aquí l’origen de la “demografia tradicional” a Sheikh Jarrà.

En realitat, a final dels anys 40 els àrabs van expulsar jueus de tots els seus països, del Magrib al Iemen, la majoria va anar a parar a Israel que els va integrar no sense grans problemes. La quantitat d’aquests refugiats va superar de molt els famosos “refugiats palestins” que fa generacions que estan en camps a països dels seus germans àrabs sense que els donin la nacionalitat ni drets ni res (allà la condició de refugiat passa de pares a fills i néts, a Europa si no acceptes tots els refugiats que et vinguin ets un criminal xenòfob, però això és un altre tema)

Per a dir-ho tot, la cosa venia de feia dècades. Als anys 20 i 30 els àrabs van expulsar o matar tots els jueus que vivien en moltes poblacions. La famosa massacre d’Hebron va ser de les més grans. L’estat jueu havia de tenir població àrab, però la part àrab havia de ser “judenrein”. Fins i tot quan Israel va marxar de Gaza no va quedar ni un sol jueu, ni tan sols els que hi havien nascut. Us imagineu que algú proposés que quan siguem independents hagin de marxar els espanyols encara que hagin nascut aquí?

No va ser fins la Guerra dels Sis Dies del 1967 (un altre intent frustrat de diversos estats àrabs d’acabar amb l’estat d’Israel i ·”llençar els jueus al mar” com deien) que es va reunificar la ciutat de Jerusalem, cosa terrible, sembla. Que una ciutat estigui dividida és una aberració a Berlin o Nicòsia, però a Jerusalem l’aberració és que no ho estigui.
Com era d’esperar els jueus expulsats van reclamar les seves antigues propietats. Litigis llargs com es pot veure.

A aquests i als que tornen a altres llocs com ara Hebron, són els que considereu “colons”. Però aquest qualificatiu no us atreviu a aplicar-lo als espanyols que ens imposen la seva llengua, el seu estat i ens menyspreen tot i que visquin aquí des de fa dècades. Naturalment no són tots els ciutadans de Catalunya amb origen espanyol, però per saber quants en són mireu qui va votar els partits del 155 (i especialment C’s) el 21D.

La lliçó o avís que podem treure de Sheik Jarrà és que quan siguem independents els arguments que ara s’apliquen per a titllar Israel de practicar l’apartheid els faran servir cap a nosaltres (de fet C’s ja ho fa i cada cop més els Comuns també). I que si Judea és la terra dels jueus vinguin d’on vinguin i això molesta a molts àrabs perquè suposa una anomalia en el seu mapa mental d’un oceà àrab entre el Magrib (o segons alguns Al-Andalus) i Persia, la Catalunya Gran és la terra dels catalans vinguin d’on vinguin i això molesta a molts espanyols perquè suposa una anomalia en el seu mapa mental d’un oceà hispanoparlant.

El més greu dels disturbis aquests dies no han estat els míssils sinó els enfrontaments entre israelians àrabs i jueus a les ciutats amb barreja de les dues comunitats amb una virulència mai vista (A la part àrab això no passa, ja us he dit que no hi queden jueus?). Tot plegat una minoria de salvatges per totes dues bandes, però preocupant. Això SÍ que és un avís de cara al futur, el fet de tenir una part de la teva població que s’identifica més amb el teu enemic que amb el (teòric) seu país.

El dia que entengueu que “Palestina” és Tabarnia haurem avençat molt.

Per acabar unes frases inspiradores de Golda Meir (i aquesta sí que va ser una dona empoderada que, curiosament o no, no és cap model per a les feministes nostrades tot i ser d’esquerres, de les de veritat):

“No ens agraden les guerres, ni tan sols quan les guanyem”
“El dia que àrabs tinguin més amor pels seus fills que odi cap a nosaltres estarem en el camí de la pau”
“Ja sé que els àrabs ens volen aniquilar, però no poden pretendre que hi col·laborem”

Puc comprendre que en aquest diari us agradin més els musulmans que els jueus, però hi ha coses que… en fi. Això de sentir simpatia per Hamàs
(perquè el conflicte és sobretot amb Hamàs i no tant amb el govern palestí) com si fossin uns partisans justiciers i no uns fanàtics gihadistes és ridícul.

Amb la quantitat de musulmans putejats de veritat que hi ha al món (els kurds, els rohingyes a Birmània, els uigurs a la Xina) i no hi ha mitjans ni ONG que els facin gaire cas.

Ja t’ho vaig dir fa anys. No és que demani un diari amb una línia pro-israeliana, em conformaria amb un informació objectiva.

O almenys que es veiessin diferents punts de vista.

Jaume Ortí, Gran lliçó. Salom.

Veure la Palestina rica dels tarongers i la hamasiana d’ara indica que l’odi als jueus porta misèria i més odi

He viscut a Israel, i com tants comentaristes constaten, la realitat és molt més complexa que un enfrontament entre “lluitadors per la llibertat” representats per Hamas i malvats colons okupes israelians.

Deixant de banda que, efectivament, els àrabs han fet tot el possible per tirar els jueus al mar, des de sempre (abans del 1948 també i com a anècdota, el líder dels palestins quan es proclamà l’estat d’Israel era el Gran Mufti de Jerusalem, amic personal de Hitler), els palestins han estat especialistes en desaprofitar totes les oportunitats que han tingut i en “escollir” líders especialment corruptes (la cleptocràcia d’Arafat & Co és ben coneguda). Apart de ser uns inútils militarment parlant, perquè el 1948 varen atacar un estat jueu que tot just s’organitzava i varen caure per pallissa. I el 1967, tornem-hi.

Israel és un dels països on més es gasta en recerca i desenvolupament, un lloc on conviuen jueus ultraortodoxos junt amb la modernitat més avançada. La gent participa a la defensa del país i ni són una colla de sanguinaris repressors ni pretenen dominar el món i assassinar tots els palestins. Ja n’hi ha prou d’aquesta cantarella a tots els diaris.

Fa 30 anys cap israelià volia el mur, i molts d’ells tampoc ara. El consideren el mur de la vergonya. Però és que a principis dels 90, després de l’intent de procés de pau amb Rabin, i quan a Israel qui governava era l’esquerra que volia un acord (cal recordar la cimera de Camp David amb Ehud Barak quan varen estar a punt d’arribar a un acord sobre dos estats, però Arafat es va fer enrere per Jerusalem i en tornar va llençar la segona intifada), es varen dedicar a una campanya de terror que va donar ales als extremistes de la dreta israeliana, cosa que va significar el declivi de l’esquerra i la pujada al poder de personatges com Sharon o l’incombustible Netanyahu (o altres menys coneguts com Liebermann o Ganz, o els ultres dels partits religiosos que, en ser l’israelià un sistema representatiu proporcional tenen un pes desproporcionat a la knesset). Que Arik Sharon, un individu considerat com un criminal de guerra per Sabra i Shatila, acabés convertit en un moderat, després de provocar ell solet greus disturbis entrant a l’explanada de les Mesquites, demostra com varen canviar les coses.

Em pregunto com reaccionaríem aquí si des del Camp de Tarragona, per exemple, comencessin a llençar-nos míssils i si al metro de Barcelona ens calgués anar amb tots dos ulls oberts per si aquell noi que sembla una mica gras resulta que porta un cinturó d’explosius.

Hamas són una colla de fanàtics que eliminen els drets de les dones i de tothom qui no sigui musulmà, diguem-ho d’una vegada. Als llocs on han governat els seus, o radicals similars, com ara Betlem, no hi queden àrabs cristians ni laics. No són lluitadors per cap llibertat.

A l’altra banda, la israeliana, hi ha un primer ministre que fa 30 anys ja era acusat de corrupció. Un individu sinistre, oportunista, dretà, sense escrúpols que no dubta en tapar amb sang la seva inèpcia i la seva prepotència.

Això no disculpa els atacs indiscriminats a la població civil, ni fa bons els 100 i escaig morts a Gaza. No són acceptables i l’únic que contribueixen a fer és a incrementar la rancúnia i a fer més difícil la solució del problema.

Sempre he tingut clar que només quan cadascun dels dos pobles reconegui la part de culpa que té en el conflicte i en la seva pròpia situació, es podrà arribar a una solució. Els jueus no marxaran d’Israel. No tenen on anar, i l’antisemitisme que campa pel món em fa pensar que fan bé. I els àrabs (que no palestins com molta gent diu, perquè palestins ho són genèricament tots), tampoc, i tampoc no és just que no tinguin una terra on viure en pau i a la qual els refugiats de tantes generacions puguin tornar. L’única solució és l’entesa i una sortida honorable per ambdues parts. Fa anys es parlava d’una federació Israel-Palestina o solucions similars. Em temo que som molt lluny de tot això, però és l’única solució. Especialment mentre qui controla tots dos pobles siguin polítics irresponsables, corruptes o fanàtics religiosos.

Jo també he estat a Israel.
La meva percepció es que els jueus han transformat un pedregar desert en un jardí . Varen plantar fins i tot boscos de pins on ara s’hi fan bolets ! S’hi permeten totes les religions , hi veus i escoltes càntics diversos , i molts negocis son propietat de musulmans . Em va sorprendre , perquè això mai s’explica en reportatges com el d’aquest editorial,
Per mi , evidentment que tots tenen la seva part de culpa, però si no hagués existit Hamàs ni similars, els palestins podrien viure feliçment amb els seus drets respectats molt mes que els no-musulmans que viuen en països àrabs : no son les víctimes , sinó els botxins
Felicito als srs, Jaume i Miquel per les seves exposicions

Gràcies sr Ortí per la seva informació i sobre la frase de Golda Meir, ja sabem que els espanyols ens volen aniquilar, però no poden pretendre que hi col·laborem.

Xapeau per l’exposició del Jaume Ortí, i també del Miquel Gilbert.
També li diria a la Berta que no cal culpar els espanyols, o mes aviat el govern espanyol d’utilitzar els musulmans per diluir els catalans, ja ho fa el nostre mateix govern encara que sigui de manera inconscient, al sr Partal el convidaria jo un dia, a donar un tomb pel barri vell de Manresa, un barri de manresans de tota la vida, ocupat pràcticament per gent del Marroc, i amb ex menas campant al seu aire, sense que sel’s conegui ni escolarització ni feina, això si, no se’ls veu que passin gana, ni malvestits, i van amb patinets elèctrics…

Gràcies, Jaume Ortí i Miquel Gilibert. Un plaer llegir-vos.

Si Espanya continua fotent-nos pluges de coets explosius cada dia, potser sí que ens agafaran ganes de dir que prou d’una vegada i tornar-nos-hi.

Excel.lent Jaume Ortí. Gràcies per l’article d’avui.

Benvolgut Vicent, avui no tens gaire raó, mentre que en J. Ortí en té moltíssima. Crec, sincerament, que convindria eliminar el teu editorial i substituir-lo pel comentari d’en Jaume. També aplaudesc el comentari d’en Miquel Gilibert. I per cert (tal vegada no l’he sabut trobar a la premsa peninsular), voldria llegir alguna informació sobre la destrucció de túnels de Hamas la nit de dia 13-14 de maig.

És un avís del que vindrà, molt probablement, també aquí?
Vindrà a Europa o a Catalunya?
A tot el món?
Que passarà amb milions de joves amb un futur incert sense saber on va el món amb la civilització en mans de cent banquers assassins?

Respecte a Israel/Palestina penso amb el que vaig sentir dir a Barenboim un dels grans músics actuals de família israeliana:
“Pel meu cor passa sang jueva però batega per la causa Palestina. El que fa el govern semita amb els palestins és inhumà. És esclavatge”

Aquí beneficia la confrontació entre religions moniteistes.
No conec ni tinc el coneixement dels meus precursors en resposta a l’article. Si sempre m’he preguntat aquí ha interessat convertir en apàtrides a una determinada cultura, en aquest cas penso primer amb la Hispania l’Andalús o altrament anomenada Sefarat. No foren tots ciutadans del mateix territori no eran tots fills del mateix espai i doncs perquè la història, una història imposada sobre les altres és la que es pot atribuir com veritable i protectora del pedigrí de la veritable “hispanitat”
Això mateix va passara la sagrada Pàtria Rusa en epoca zarista. I un segle després a l’Europa nacional socialista, que no sols Alemana.
Penseu que feien l’UK i la República Francesa després de desmontar l’imperi Otomà.
No pensem per un moment que darrera una tradició portada al nivell de religió d’origen molt llunyà més enllà de la zoroastrica o de l’indu possibles mares de les actuals monoteistes. Sempre ha existit un titellaire que juga amb els records i la “fe” dels pobles.
Qui es capaç avui dia d’agafar un regla i sobre un mapa tirar unes lineas i dir desprès aixo es un Estat i l’anomeno…

Caram! De l’any 1967. O de fa milers d’anys, que per això es diu Palestina. Invadida i trossejada des d’en fa 3000 pels israelites, per la gràcia del seu Déu, que la va oferir com a terra promesa.

Agraeixo moltíssim els comentaris de Jaume Ortí i Miquel Gilibert.

Estic tipa del sr. Ortí i la seva claca.
Es fastigosa la poca empatia pel patiment dels altres i justificar el que pasa per les anecdotes.
Evidentment que és un tema molt complex, peró un viatget a l’estat d’Israel no et fa doctor en história.
En fi quedeu-vos amb la prepotencia i la superbia. Jo tambe viatjo bastant, no a països on es regeixen per lleis religioses, més igual si són jueus que si són musulmans, ón les dones són ignorades i obligades a vestir de maneres imposades.

La situació és molt complexa, i eks extremismes, per ambdues bandes, s’alimenten entre ells, a la pràctica es donen la mà perquè així ambdós extrems poden continuar vivint sense fer brot.

Dit això, estic més amb les exposicions del Sr. Ortí i Gilabert.

A quants països àrabs hi ha llibertat de culte i es respecta als altres? Pocs, quasi es poden comptar amb els dits d’una ma i encara.
Més aviat és al contrari, són genocides de qualsevol que no sigui com ells.
Quan comencen a ser majoritaris a un lloc sempre surt un “lider” que proclama la jihad com una necessitat, un mandat del seu Deu, i comencen a expulsar a la part minoritzada.
Si fa no fa tan genocides com eren els cristians fa només uns centenars d’anys. Recordem les sagnants guerres de religió a Europa, o la “Santa” Inquisició espanyola. Si espanyola, un esperit que avui dia encara es manté en el tarannà espanyol, el del “a por ellos”. No hi hs molta diferència entre els espanyols fanàtics i els jihadistes àrabs, per això el borbó està tan còmode on està.

Pel que fa a Hamas, com ja s’ha dit, són en realitat fonamentalistes que viuen del conflicte i per això incapaços d’accions constructives.
Què han fet de productiu per la “seva població” allà on controlen el terreny?

Treslladat aquí a Catalunya, em preocupa, i molt, que no tinguem el control polític, la independència, per a integrar en la tolerància als nou vinguts, per a introduir-los en la nostra llengua i cultura tot respectant la seva. Control polític que en realitat està en mans del borbònic/feixista regne d’espanya i que l’empra per a destruir Catalunya des de dins, emprant els nouvinguts per diluir la llengua i la cultura, i que un cop hagin fet la feina bruta, foragitaran per acabar d’uniformitzar el territori.

Podríem parlar de conflicte quan és un genocidi d’un Estat teocràtic (poble escollit), supremacista i racista contra els palestins? Gaza és la presó més gran del món… Algú que té tan bones experiències d’Israel s’hi ha passejat? O potser no s’hi pot ni entrar?

Si vas als EEUU el país de la llibertat, pots ometre Guantànamo, però és una realitat…

Moltes gràcies senyor Jaume Ortí i Moltes gràcies senyor Miquel Gilibert.

Moltes gràcies Jaume Orti i Miquel Gilabert, pel vostre comentari tant enriquidor.
No tinc gaires coneixements d’història, però sempre m”he preguntat el perqué d’aquest odi cap els jueus. Els hem expulsat sempre de tot arreu. I mira que son intel.ligents.

“ Les sis cases que a primer de mes un tribunal israelià va ordenar de desnonar en favor de pobladors jueus.” …“La resta, per desgràcia, era tot esperable i previsible” com aquesta dinàmica fa esclatar periòdicament “…” la força dels símbols” amb conseqüències imprevisibles.”
De fet són imprevisibles per qui no controla la situació. Els que diuen que volen intervenir per la pau a la zona, al mateix temps deien clar que els que destrossen persones, habitatges i bens necessaris, tenen dret a la defensa. Home! Defensar-se amb criteris de justícia i dignitat no és destruir mil vegades mes i exercir la violència a sac. La situació parla per ella mateixa. També la persecució nazi va parlar per ella mateixa. En canvi ambdues parles són oïdes en base a valors de comportament humà bastants diferents, com si el gota a gota fos una mort menys dolorosa que l’asfixia. Els factors dels conflictes són històrics. La manera de portar-los, les circumstàncies i les capacitats i cultures de les parts intervinents. Quan pren força una religió monoteista els conflictes tendeixen a estabilitzar-se o créixer. Ara mateix la religió capitalista cada dia és més poderós ai cruel. Quin paper té cada part dins el marc de la religió vertadera del moment: un vedell d’or que no té res d’escatològic però que cada dia és menys material , però tot el que és material en depèn més?
Si es titlla de violent una de les parts, es farà d ela mateixa manera i amb els mateixos objectius? Els que diuen intervenir per acabar els conflicte, què volen?
és un moment en que el criteris justícia i llibertat dansen, com dansaven alhora que vam haver d’aprendre a llegir i escriure en una llengua que no era la nostra.

Excuseu, sisplau, que el meu comentari d’avui sigui més llarg que altres vegades. No cal dir que comparteixo l’opinió que quan la gent pugui sortir altra vegada a manifestar-se al carrer sense impediments, hi haurà un esclat, tant més fort si ara s’engegués el 52 % a la paperera. Pel que fa al conflicte a Israel, voldria afegir un parell de reflexions als excel·lents anàlisis dels Srs. Ortí i Gilibert. El conflicte, com a altres a la història del món, ha sorgit -i sobretot s’ha agreujat- perquè interessos materials, fanatismes irracionals (a les dues bandes) i jocs de poder de països estrangers han impedit que s’arribés a una solució profitosa tant per israelians com per palestinencs (dispenseu que, per entendre’ns segueixi usant la terminologia usual). ès convenient recordar un parell d’exemples.

Després de la proclamació oficial de l’estat d’Israel, tant el nefast mufti de Jerusalem, com els dictadors àrabs de l’entorn van escampar per tots els mitjans al seu abast que els israelians planejaven una massacre total entre els àrabs que es quedessin a Israel i van propulsar la seva fugida massiva. És històricament comprovat que alts dirigents jueus (Golda Meïr i altres) van anar personalment al port de Jaffa on s’embarcava la majoria d’àrabs que volia fugir, i van demanar-los-hi amb llàgrimes als ulls que no marxessin, garantint que no els hi passaria res, i que jueus i àrabs podien treballar junts per una vida millor al país. No va servir de res contra el pànic dels fugitius. I els que amb les seves (avui diriem:) fake-news, els havien fet fugir de casa, enlloc d’integrar-los a la vida dels seus respectius països, els van tancar en camps de refugiats, atiant l’odi contra Israel i fent-ne una simple massa de pressió internacional contra Israel. Tot, és clar, és més complicat, però aquest breu espai no dóna per més.

No pot passar-se per alt, que per part d’Israel, la creixent influència dels ortodoxes fanàtics, sense el suport dels quals un Netanjahu no seria cap de govern, ha fet que s’hagin fet errors monumentals, com ara aquests desnonaments que han portat a l’explosió actual.

I per acabar, una constatació: que ara els fanàtics de Hamas (tan irresponsables com els de la part jueva) plorin hipòcritament per les dones i criatures víctimes del contraatac jueu, és només l’intent de disfressar la seva tàctica freda de protegir-se amb el mur indefens de la població civil. Com han fet sempre. Han comptat des del començament que hi hauria víctimes a Gaza i usar-les internacionalment contra Israel. Potser no havien comptat tant amb què entre les víctimes hi hagi també bastants dirigents dels que han iniciat tot aquest malson. Els hauria fet profit recordar un adagi antic (no recordo si xinès o indi, o d’on):”Es perillós estirar-li la cua a un tigre”.

I, per cert: qui ha venut (i qui ha financiat) a Hamas aquests dos mil (o més) missils? I tots sabem quins països poden ser. I cap de democrátic…

Primer de tot, demano neutralitat informativa. Com be han explicat diferents lectors, la idea de dividir els contendients en bons i dolents, no es la forma adequada de encarar el problema. Despres, en tot cas que es tingues que aproximar la nostra possició a algun dels dos bandols, llegiu l’article següent: https://cataloniaglobal.cat/loportunitat-de-catalunya-en-el-nou-equilibri-del-mediterrani/ de la Rosa Cabus.
Si hem de ser en un dels dos blocs amb intereses divergents, que se están formant en la zona mediterrania, ens interesa ser-hi amb els americans, els jueus, el grecs, etc, i no amb els espanyols, alemanys, turcs, palestins, que mai reconeixeran una Catalunya indepedent.

Els jueus justifiquen els assentaments en què “ho diu la Bíblia, que aquells territoris són seus”, i es creuen “el poble escollit” per Déu. No sé si pot haver-hi un principi ideològic més perillós quan això s’agafa al peu de la lletra.

L’Editorial d’en Partal, sovint no com cal…

L’esbiaix d’en Partal, és demencial…

Sembla mentida que el tal Partal, que té la pretensió de saber llegir, no sigui capaç d’entendre allò que llegeix. I si ho entengués (hipòtesi “no consentida”) aleshores caldria pensar que té un menyspreu profund envers els que li mantenim el seu pamflet malgrat la miopia política que exhibeix.

A vegades, els seus editorials son un insult a la intel·ligència del lector.
O potser es creu un “enfant terrible” provocador de debats, sense adonar-se de què a vegades les úniques qualitats del pamflet son emètiques…

Si el Partal té vergonya, que es miri els comentaris d’avui. I si després es disculpa, ens farà avinent que sí que en té (si de cas no és un censor des del feixisme )

Una vegada més els jueus són els culpables. No entraré a discutir i argumentar perquè crec que ja està tot dit. Només diré que Israel té dret a existir com a estat independent en la seua terra mil.lenària.

Interessant notar que el comentari del Jaume Ortí es més un article “per se” que un comentari. He aprés més coses amb el seu comentari que amb els articles sobre el tema que es publiquen als diaris regulars. Gràcies.

Anem a l’oculista de la vista però no de la mirada.

La mirada, plena d’interessos -reals o desconeguts-, ens confon.

El cervell no descodifica la mirada, la converteix en fàcilment manipulable.

L’especialització professional és l’eina mitjançant la qual el poder dominant controla el cervell individual.

Només l’instant copsat individualment, sense mirar, permet albirar la cosa i el moment de manera holística i, en prou feines.

Vaja, vaja, pel que llegeixo, la hasbara té els tentacles molt llargs. Que ‘”Palestina” és Tabarnia’ és una afirmació que només puc qualificar de repugnant. Animo, Vicent

Sobre aquest conflicte que ja existeix des del naixement de l’estat Israel em sembla que hem de treure alguns lliçons. El primer de tot hem d’evitar sigui com sigui d’entrar en una espiral de violencia per la nostre llibertat i independència. També em sembla com una nacio no podem entrar a favor d’un i contre l’altre en aquest conflicte, perquè no és la nostre i a més és molt complicat i per això ens podriem equivocar.

Ho dic perquè en l’ANC hi ha un grup Judeues per la Llibertat (JxL). Aquesta setmana el JxL va utilitzar el seu compte Twitter per parlar a favor d’Israel sobre aquest conflicte amb el logotip de l’ANC. Em semble inadmissible que hi ha un grup a favor de violencia pel seu conflicte que forma part de l’ANC i l’utilitza pels seus propis interesos.

https://twitter.com/nyouts/status/1392912772816637952/photo/1

Gràcies, Jaume Ortí i Miquel Gilibert.
Excel·lents comentaris tots dos.
Ben documentats i objectius.

I valents perquè fugen dels clixés i consignes de les esquerres que amb superioritat moral diuen i repeteixen com lloros que els israelians són molt dolents i els palestins uns angelets.

Una editorial molt interessant. I una lectura de l’editorial per part d’algun “dels comentaristes”, que també té el seu interès. En realitat no sé pas què en té més. Que alguns comentaristes lectors hagin fet cas omís al text és simptomàtic. Deu ser simptomàtic d’un tall entre passat i present. No sé pas perquè és tant difícil desxifrar i entendre què vol dir un text com ara aquest.
Per tant, amb independència del problema entre uns i altres en aquell racó de llevant ( tal i com diu el mateix text de l’editorial ), i no entrant en el repartiment de culpes o responsabilitats, sí podem entendre un conflicte amb dos parts enfrontades, en condicions desiguals. Una amb més possibles materials, militars, econòmics, institucionals; l’altre amb una força resilient irresistible. L’una que representa un estat de nova planta i ben constituït, l’altra que representa l’esperit d’un poble al que les circumstàncies sobrevingudes han transformat la vida.
Que per a molts, l’exemple de l’estat d’Israel personifica l’eficiència fins i tot en territoris hostils i en principi molt pobres, és una realitat que veiem exposada en els comentaris. Una eficiència que dóna sentit a la idea de progrés i modernitat. Que per altres la modernitat i l’eficiència reclamen quelcom més enllà del que entenem per eficiència fins ara, per donar “un sentit altre” a l’apoderament modern i al progrés, també. Un aspecte important, tan important que avisa de l’entrada del nou planteig de joc del temps que han córrer. El joc dreta esquerra del futur venidor estarà lligat a aquesta variable amb tots els elements que hi conflueixen.
Per tant, un estat independent, eficient, modern, no és garantia de res, i els problemes que tenen plantejats, no són tan lluny dels que tenim plantejats nosaltres. Res gens fàcil, que pugui esbandir-se amb un insult contra l’altre, o amb una astracanada contra l’un.

M’he quedat estorat de veure com el sionisme s’escampa per Europa i també per la nostra nació. Tanta sort que, almanco, en aquests comentaris s’intenta un petit equilibri i una mínima crítica contra els feixistes Netanyahu o Sharon.
Com que no vull reescriure la història, al contrari d’alguns comentaristes, i vent com es comparen dues realitats molt diferents a partir d’anècdotes, em limitaré a contar-ne un parell (mallorquí, no literal):
-no va ser Hamàs qui acabà amb Rabin i la possibilitat de la solució que defensa l’ONU de dos estats, sinó un sionista;
-si a Catalunya els israelians són catalanistes meravellosos i els musulmans ens volen destruir, a Mallorca els sionistes són espanyolistes i anticatalans (no parl de persones concretes, que hi ha de tot, sinó dels sionistes “oficials” de l’Instituto de Relaciones Culturales Baleares-Israel);
-també són conegudes les relacions entre Israel i les ultradretes europees, entre elles Vox;
-l’editorial no ha fet cap defensa de Palestina, ni molt menys ha atacat Israel, tan sols ha explicat el que ha passat aquests dies, però es parla de censurar-lo o s’ataca a menors no acompanyats, així que no cal dir res més.

Felicitats Vicents per l´editorial, Xe quant de holigan pro sionista, quanta crueltat , dolor ,morts , un poder militar immens uf… parleu de drets?

Aquí ens falta valentia per sortir tots al carrer sense un lideratge potent. El dia que l’ANC i Omnium es posin d’acord i convoquin a tothom a omplir places i carrers no crec que la gent falli.
I jo em pregunto: perquè l’ANC i Omnium han perdut la unitat que havien tingut en temps de la Carme i la Muriel? Demanar unitat als altres si tu no la practiques no té sentit.

RAMADÀ AMB ULLS DE DONA. Volia comentar el reportatge fotogràfic i no he trobat enlloc on fer-ho, per això ho faig aquí. Està molt bé la fotografia, en recull l’esperit. Ara bé, aquesta dona és l’ESCARRÀS de la festa. Quin fart de treballar! Com a les nostres festes de Nadal però per nosaltres són pocs dies.

El problema Israel/Palestina és d’aquells que crea sempre polémica. No obstant sols les persones que directament en pateixen les conseqüències, són per les que prendre una posició clara és digna de rebre una justificació. Ni els historiadors, ni els filòsofs, i menys encara els observadors que som molts dels que escrivim aquí incluit l’editorialista (que al meu entendre no ho ha fet) ens podem otorgar el dret de donar raó als uns o altres. A mi em preocupa que un país ric, cult i desenvolupat tingui al seu costat millons de persones, a les que, per raons politics, els deixa sense escoles i universitats que tinguin com finalitat que l’educació porti a una convivència pacífica. Em ve a la memòria els anys que han fet falta per comprendre que els pobres quan han tingut accés a l’educació han esdevingut una riquesa per TOTA la societat. No hi ha més cec que el que no vol veure.

NO ENS CAURAN MISSILS COM A PALESTINA TOT I QUE ESPANYA HO VOL

Demà a la plaça de Sant Jaume esta prevista una manifestació totalment estúpida.

Mentre fem tonteries els govern de la Generalitat fa temps que està pactat. Estarà format per: PSOE, ERC i COMUNS. El MHP serà una persona de “Gran Prestigi”, ni més ni menys que “a g a f e u – v o s f o r t” el ministre de sanitat que van destituir del govern d’Espanya per inútil.

Prou inútil per ser un bon MHP a les ordres directes de Pedro Sánchez i també dels jutges del jutjat. Que no ens passi res ! ! !

Moltes gràcies al Miquel Gilibert i al Jaume Ortí.
Llegint els seus comentaris he entès moltes coses del que passa per aquelles terres. Fa temps que penso, millor dit, crec, que Hamas és el pitjor enemic dels palestins.
Amb els vostres comentaris he après moltes coses. Gràcies de nou!!

Em quedo amb el comentari del Jaume Ortí i especialment amb el del Miquel Gilibert.

Dues coses:

1) No conec el detall de la situació d’Israel i per tant no m’atreveixo a pronunciar-me. Però he de manifestar que els catalans hem d’estar agraits, si més no a una part dels israelians. La Viquipèdia en català és la única sense estat que té una associació reconeguda per la Wikimedia Foundation. Quan es va gestar el reconeixement, va costar moltissim i es va haver de lluitar contra gran quantitats d’associacions nacionals que donaven suport als espanyols (que evidentment s’oposaven amb ungles i dents al reconeixement dels catalans). La associació israleliana va ser una de les poques que ens varen fer costat als catalans.

2) Independentment del cas concret, en la meva opinió, el mon es troba en una situcació crítica.

L’estat actual de desevolupament de la ciència i de la tecnologia podria permetre que la humanitat visquès millor que mai treballant menys que mai. Al mateix temps les noves tecnologies permetrien posar en pràctica sistemes de govern de democracia directa que abans només eren viables en paisos molt petits. Però el sistema polític i económic està portant cap a una situació on la riquesa es concentra en molt poques mans, on les condicions laborals són cada vegada pitjors, on no hi ha futur pels joves, on l’estat i les grans empreses coneixen fins al mes mínim detall del que fem, on estem, què diem quan parlem, quins diners tenim al banc i com ens els gastem. A més fan servir aquesta informació per manipular-nos i promouen lleis com la de protecció de dades o la de prevenció del finançament del terrorisme i blanqueig de capitals per garantir-se el monopoli del control d’aquestes dades.

O hi ha una autèntica revolució (en el sentit de cambiar de sistema per un de radicalment nou) o ens arrisquem a anar cap a un feixisme 4.0

Un dels problemes per a fer aquesta revolució és que els models de les revolucions dels segles pasats com el liberalisme, el comunisme o la socialdemocracia no serveixen. Calen models nous.

La revolució catalana, amb la oportunitat de fer foc nou i construir de zero un estat, és una oportunitat (potser la única que hi ha avui al món) per bastir noves idees i noves formes de sistemes polítics i económics que alliberin el gran potencial de la tecnologia i el posin al servei de la felicitat de les persones en comptes de seguir caminant cap a aquest nou feixisme 4.0 que concentrarà la riquesa i el poder en molt poques mans i que mantindrà les mases al llindar de la pobresa controlades amb les modernes tècniques de manipulació