Aquesta nit ha faltat, a noranta-cinc anys d’edat, Oriol Bohigas (Barcelona, 1925-2021). Bohigas ha estat un dels arquitectes i urbanistes més determinants de la Catalunya de la segona meitat del segle XX i, sobretot, de la ciutat de Barcelona. La seva trajectòria va molt lligada a una mirada cultural, la cultura en sentit complet i amb una tradició que enllaça tant amb les avantguardes artístiques com amb el Noucentisme, moment en què el Principat va començar a articular unes estructures d’estat modern, amb la Mancomunitat, i després amb la República. De l’arquitectura, en tenia una concepció urbana, contemporània i amb vincles internacionals. I, tot i que la dictadura franquista va destruir la Catalunya republicana, que era la seva, Bohigas va mirar de relligar aquesta herència i projectar-la endavant. Així mateix, va construir estructures d’estat, per exemple, des de l’escola d’arquitectura, introduint els corrents internacionals en l’arquitectura catalana, sustentant Edicions 62 i definint l’urbanisme de la ciutat de Barcelona i la seva política cultural. 

Va estudiar arquitectura i urbanisme a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona. De mica en mica, es va anar revelant com un activista amb una gran capacitat de lideratge. El 1951 va fundar el Grup R, juntament amb un grup d’arquitectes que van acabar essent determinants en els decennis posteriors, tot i que molt heterogenis: José Antonio Coderch, Manuel Valls, Antoni de Moragues, Josep Maria Sostres, Josep Maria Martorell, Joaquim Gili i Josep Pratmarsó. Després se n’hi afegiren més. El Grup R s’allargà fins al 1961 i pretenia promoure l’arquitectura “moderna”, tot rebutjant l’acadèmica i monumental que imperava en el desert estètic del primer període franquista. El seu referent més important d’abans de la guerra era el GATCPAC i la revista AC. 

Una part important dels membres del Grup R va acabar impartint classes a l’Escola d’Arquitectura, on Oriol Bohigas va ser catedràtic de composició del 1964 al 1977 i que va dirigir entre el 1977 i el 1980. També una part del grup van estar en l’origen de l’Escola de Barcelona, grup d’arquitectes, el nom del qual va néixer arran d’un article escrit per Bohigas, “Una possible Escola de Barcelona” (revista Arquitectura, 1969), terme encunyat com una manera d’identificar una nova generació de joves arquitectes sorgida en aquella època.

El 1962, Oriol Bohigas, juntament amb Josep Maria Martorell i David Mackay van muntar MBM Arquitectes, que va ser el seu despatx d’arquitectes durant tota la llarga carrera professional. Amb Martorell, el seu gran amic, abans de fundar el despatx ja havien construït la Casa Guardiola (1958) a Argentona, un referent arquitectònic dels anys cinquanta. I MBM Arquitectes compta amb projectes com ara un grup d’habitatges a la Meridiana de Barcelona (1964), un grup d’habitatges a la ronda del Guinardó de Barcelona (1964), l’Escola Garbí d’Esplugues (1965), la seu de l’Editorial Destino de Badalona (1967), l’Església Parroquial de la Sagrada Família d’Igualada (1969), l’Escola Thau de Barcelona (1974), un edifici d’habitatges a la Kochstrasse de Berlín (Alemanya) (1992), la Vila Olímpica i el Port Olímpic de Barcelona (1992), l’edifici d’oficines Palau Nou de la Rambla de Barcelona (1993), l’edifici de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona (2001), l’ampliació d’El Corte Inglés de la plaça de Catalunya (2004), l’edifici del Tecnocampus de Mataró (2011) i l’edifici Disseny HUB (DHUB) a la plaça de les Glòries de Barcelona (2013).

Vídeo. Entrevista de VilaWeb a Oriol Bohigas: “La revolució social ha d’arribar al poder” (2010)

Es va casar amb Isabel Arnau, amb qui va tenir cinc fills. Més tard, va compartir vida amb l’arquitecta Bet Galí, amb qui l’any 1989 es va traslladar a viure a la plaça Reial, en un acte de reivindicació de Ciutat Vella que feren unes quantes personalitats de la cultura, com ara Maria Aurèlia Capmany i Lluís Llach. Oriol Bohigas anava vestit extremat (les seves corbates eren famoses) i era un temut polemista i provocador. Dormia molt poc i era un activista cultural incansable: va participar en accions antifranquistes com ara la Caputxinada i la tancada d’intel·lectuals a Montserrat i també en manifests que van dur cua, com el que demanava que la Sagrada Família restés inacabada. També va ser un dels exquisits de les nits de la gauche divine. A més de la seva activitat professional al despatx MBM i a l’Escola d’Arquitectura, també fou membre del consell del FAD (Foment de les Arts Decoratives) on va promoure els premis d’arquitectura i interiorisme; fundador i membre del consell de redacció de la revista Arquitecturas Bis, editada per Rosa Regàs; membre del consell directiu de la revista italiana Lotus; membre del consell d’administració d’Edicions 62, editorial de la qual fou president del 1975 al 1999; i també president de la Fundació Joan Miró, entre el 1981 i el 1988. Del 2003 al 2011 va ser president de l’Ateneu Barcelonès, càrrec amb què va emprendre la restauració de l’edifici i de la biblioteca.

I el seu activisme cultural va anar acompanyat també d’activisme polític. Tot i que es va vincular amb el projecte polític de Pasqual Maragall, no va militar mai ni en el PSC ni en cap partit. I quan es va estrenar el segle XXI es va destacar pel suport a l’independentisme. 

El 1980 va deixar l’Escola d’Arquitectura per convertir-se en delegat de l’àrea d’Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona, en temps del batlle Narcís Serra, fins el 1984, i després passà a ser conseller urbanístic de Pasqual Maragall. Exercint aquests càrrecs va projectar la política urbanística de grans obres que van permetre a Barcelona de ser la seu dels Jocs Olímpics del 1992. De l’experiència al capdavant de l’àrea d’Urbanisme, en va sortir el llibre Reconstrucció de Barcelona (Edicions 62,1985), en què definia les grans idees urbanístiques de la ciutat, que es podien resumir amb l’eslògan: higienitzar el centre, monumentalitzar la perifèria i recuperar el mar. 

De final del 1991 al 1994, Bohigas va assumir la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona. Van ser anys intensos, en què es trobaven en construcció o reconstrucció els grans equipaments de la ciutat: reforma del MNAC, creació del MACBA, ampliació del Liceu (que després de l’incendi del 1994 s’hagué de reconstruir), construcció de l’Auditori, construcció del Teatre Nacional de Catalunya. Després d’un any al capdavant de la regidoria, Bohigas va publicar l’informe “Gràcies i desgràcies culturals de Barcelona”, en què analitzava la situació de les principals institucions culturals de la ciutat i en proposava un programa de prioritats i actuacions de present i de futur. Era allà on ja definia el Museu del Disseny, que ell volia que s’anomenés Joaquim Folch i Torres de les Arts Aplicades i on també prefigurava el sistema de biblioteques de la ciutat, per exemple. 

Van ser anys intensos en què Bohigas va lliurar grans i pintoresques batalles. La més sonada va ser la del MACBA: mentre els patrons de la fundació es decantaven per un model Kunsthalle de museu d’art contemporani que comencés a la dècada dels vuitanta, impulsat per Jean-Louis Froment i Pep Subirós, Oriol Bohigas i el conseller de cultura d’aleshores, Joan Guitart, van fer un front comú institucional (l’únic que es va veure en aquells anys de gran animadversió entre el batlle Pasqual Maragall i el president Jordi Pujol) i van imposar un discurs museològic que arrencava als anys cinquanta del segle XX. La seva acció política al capdavant de la regidora de Cultura es va acabar el 1994, quan va dimitir, arran d’un pressupost insuficient que impossibilitava de desenvolupar el programa cultural que proposava.

Oriol Bohigas ha escrit una vintena de llibres, bona part dels quals sobre arquitectura i història de l’arquitectura. Però també ha deixat els Dietaris de records, tres volums biogràfics per a comprendre’n la vida i l’obra. Alhora, va ser ben conegut com a articulista, en tot de diaris i revistes, d’arquitectura i generalistes, com ara Serra d’Or o l’Avui. 

Amb tota aquesta trajectòria al darrere, no és d’estranyar que Bohigas hagi recollit també alguns dels reconeixements més destacats que atorguen les institucions catalanes: Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona (2018); Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (2013); Premi Nacional d’Arquitectura d’Espanya (2006); Medalla Narcís Monturiol (2005); Creu de Sant Jordi (1991); Medalla d’Or de l’Arquitectura (1990); Sikkens Prize (1989); Medalla al Mèrit Artístic de la ciutat de Barcelona (1986). L’Institut de Cultura de Barcelona el 1999 va organitzar al Palau de la Virreina l’exposició Oriol Bohigas, passió per la ciutat, dirigida per Juli Capella.

Ara fa pocs mesos, Bohigas va donar a l’Arxiu Nacional el seu fons documental. Concretament va lliurar 113 capses amb material principalment sobre arquitectura i urbanisme de la segona meitat del segle XX, però també correspondència de gran valor. Tot plegat es podrà consultar ben aviat al portal Arxius en Línia.

Quan va fer noranta anys, l’editorial Arcàdia va aplegar alguns dels articles més representatius del seu pensament en el llibre Elogi de la modernitat, a partir d’una selecció feta pel periodista Ignasi Aragay: sobre arquitectura, sobre l’escola pública de qualitat, sobre l’acció pública a favor de la cultura i la seva idea de país. En un article del 1983 ja deia: “La lluita per la modernitat (en l’art i en la política, en la ciència i en els costums) ha estat durant molt de temps una lluita difícil i esforçada. […] Han passat els anys i sembla que tots ens haguem convençut que en la predemocràcia i, sobretot, en la democràcia, la batalla era vençuda. […] Però això no és veritat. […] Cal continuar la lluita i cremar totes les disfresses.”

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.