S’ha mort l’historiador Miquel Izard i Llorens

S’ha mort l’historiador Miquel Izard i Llorens a vuitanta-nou anys.

Nascut el primer d’octubre de 1934 a Barcelona, Izard es va llicenciar i doctorar en Filosofia i Lletres, i posteriorment es va especialitzar en Història per la Universitat de Barcelona, de la que va ser-ne professor entre el 1961 i 1965. Va dedicar-se a la docència i la recerca de la Història Moderna i Contemporània, especialment de la revolució industrial a Catalunya i història d’Amèrica. Va ser docent de la Universitat de Los Andes (Veneçuela), entre 1968 i 1970, de la Universitat Autònoma de Barcelona entre 1970 i 1975 i, novament, de la UB on, d’ençà del 1975, va ser titular del departament d’Història d’Amèrica. A més, també va ensenyar a la Universidad Central de Venezuela, la Universitat de Nova York, la Universidad de la República (Uruguai) i a la Pontificia Universidad Católica de Sao Paulo (Brasil).

Va ser deixeble de Jaume Vicens i Vives, de Jordi Nadal i Oller i, a l’École Pratique des Hautes Études de la Sorbonne (1960-61), també de Pierre Vilar.

Va publicar nombrosos treballs, estudis i articles sobre la revolució industrial a Catalunya i la història d’Amèrica, i va col·laborar en diferents obres de divulgació. També va participar en diverses revistes d’història, com L’Avenç, de la qual en va ser membre assessor. Més enllà de la docència, va treballar també en diverses editorials.

Durant la dictadura franquista, Izard milità del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), el partit antifranquista hegemònic a Catalunya entre 1939 i 1977. La seva participació en la Caputxinada el va obligar a exiliar-se a Veneçuela, on a partir del 1968 va impartir classes a la Universitat de Los Andes, a la ciutat de Mérida. Aquest fet el va portar a ocupar-se també de la Història d’Amèrica, més enllà de la Història Contemporània, a la qual s’havia dedicat en un primer moment.

Un dels seus darrers treballs d’investigació és Entre la ira, la inquietud i el pànic, on Miquel Izard es va centrar en la Guerra Civil i, més específicament, en les últimes setmanes del conflicte.

Va ser deixeble de Jaume Vicens Vives, Jordi Nadal i Oller i Pierre Vilar.

D’ençà que es va doctorar el 1968, Izard va fer gairebé una vintena de publicacions, entre les quals en destaquen, Revolució industrial i obrerisme. Les Tres Classes del Vapor a Catalunya (1969-1913) (1970); El segle xix. Burgesos i proletaris (1978); El miedo a la revolución. La lucha por la libertad en Venezuela (1777-1830) (1979); Sin leña y sin peces deberemos quemar la barca. Pueblo y burguesía en la Cataluña contemporánea (1998); o Patagonia: crónica de un viaje (2011), entre d’altres. La seva última públicació fou Gobernar, coordinar o prevaricar (2019).

Se'ns ha mort l'historiador Miquel Izard. Un amic. Mestre especialista en història i en dignitat. pic.twitter.com/6p4TY5nCIW

— Manuel Delgado Ruiz (@manueldelgador7) January 16, 2024