Sergi Vicente: ‘Em preocupa que la Xina inspiri alguns altres països i pugui comprometre les democràcies tradicionals’

  • Entrevistem Sergi Vicente, periodista, director de Betevé i autor del llibre 'Xina Fast Forward'

VilaWeb
Oriol Bäbler Mata
07.04.2018 - 22:00
Actualització: 08.04.2018 - 12:43

Sergi Vicente (Barcelona, 1975) ha estat durant dotze anys el rostre que ens ha explicat el dia a dia de la Xina als Telenotícies de TV3. I, si m’ho permeten, conjuntament amb Pere Codonyan, una de les veus més inconfusibles de la cadena. Tanmateix, la corresponsalia ja és passat, i ara Vicente treballa a l’altra banda, on no enfoquen les càmeres: els despatxos. Del gener del 2015 que és el director de Betevé.

Ens hi citem en un hotel de l’avinguda Diagonal de Barcelona. Acaba de publicar Xina Fast Forward (Península i Ara Llibres), un llibre en el qual relata la seva experiència al gegant asiàtic. ‘Explico com he viscut jo la Xina durant aquests dotze anys. En cap cas vull instruir el lector sobre com és el país’, afirma. Seiem en un sofà davant un finestral enorme. És el bar de l’hotel. El sol banya gairebé tots els racons. Vicente no defuig cap pregunta. Només es molesta un moment. Es demana un cafè americà i li porten un cafè llarg.

Parlem de la situació política de la Xina, de Tian’anmen i democràcia, de l’autonomia del Tibet, de la regressió de llibertats a Hong Kong, de censura i, també, de la seva etapa al capdavant de Betevé.

Per què ens és tan difícil de definir la Xina?
—D’una banda per la mida i la complexitat del país. És tan gran com el continent europeu, però amb gairebé el doble de població. A més, té un mirall d’ètnies, cultures i llengües molt més intricat que l’europeu. Tot això, governat per estructura política centralitzada i autoritària. I, per si el còctel no fos prou complicat, cal afegir-hi el vector del canvi. La Xina va cremant etapes, sobretot en desenvolupament social i econòmic, a una velocitat bestial. Després, el terreny polític ja és una altra cosa. Però l’escenari és extremadament complex. Per això sempre dic que aquells que fem definicions o prediccions sobre la Xina normalment acabem essent contradictoris [riu].

Escriure Xina Fast Forward ha estat una catarsi. Un final d’etapa?
—Ha estat una catarsi absoluta. M’ha servit per ordenar moltes de les coses que tenia dins el cap i que fins ara no les havia pogudes entendre o analitzar en el seu conjunt. I, sincerament, puc dir que ara em sento molt més còmode amb la meva posició d’analista de la Xina que no pas quan feia de corresponsal. Quan vivia allà tot passava tan depresa que gairebé desorientava, per això es titula Xina Fast Foward. D’altra banda, el llibre també m’ha permès de relatar d’una manera més detallista històries que abans havia de comprimir en una crònica d’un minut i mig al TN o en una entrada del meu bloc. Però en resum, en el llibre explico la meva experiència, com he viscut jo la Xina. En cap cas vull instruir al lector sobre com és el país.

Al llibre comenteu que a Occident tenim una visió injusta de la Xina, entre la incomprensió i la por.
—Crec que parteix d’una ignorància recíproca fomentada per la barrera idiomàtica i cultural. Cal tenir en compte, a més, que parlem de dues civilitzacions que són molt etnocèntriques. Dit això, crec que som molt injustos amb la Xina perquè en l’afany de democratitzar-la, que em sembla molt legítim, deixem de banda tot allò que fa bé malgrat ser un sistema autoritari. Parlem d’un país que el 1949 va fer una revolució contra un sistema descaradament injust i feudal i que ha passat les mil-i-una penúries… setanta anys després ha fet una revolució industrial accelerada i és la segona potència mundial. Amb imperfeccions i una factura mediambiental greu, però el salt cap endavant és evident i la població reconeix que el nivell de vida i benestar no ha parat de millorar. Seria collonut, a més, que això anés de la mà d’un sistema polític més obert, però en tinc dubtes seriosos, perquè crec que ells basen bona part del seu èxit en el model autoritari. En un poder que marqui una direcció clara. Com a mínim a curt termini no veurem una Xina democràtica. Ells han de fer el seu camí i, en tot cas, Occident ha d’acompanyar i no pas alliçonar com fa ara.

El model polític xinès, us preocupa que pugui servir d’inspiració?
—Em preocupa que tot allò que han fet bé pugui inspirar alguns altres països i que fins i tot pugui arribar a comprometre les democràcies tradicionals. De fet, avui en dia tenim governs democràtics de primer nivell que apunten maneres de fer preocupants [per autoritàries] i escenaris molt incerts. Occident en general està molt desorientat. Que la Xina proposi fórmules alternatives de gestionar el poder és molt interessant, però m’agradaria que tot això fos complementari cap a un món millor. Ja sé que és molt idealista. Però al cap i a la fi, els qui defensem valors universals com la igualtat o la llibertat, com a mínim, hi hem d’aspirar.

I per què ens obsessiona tant democratitzar la Xina?
—Bona pregunta [riu].

Per què volem exportar un sistema que som incapaços de perfeccionar? I, sobretot, de defensar-ne les virtuts en moments de crisi.
—No m’ho havia plantejat mai així, però deixa’m que improvisi. Crec que és una suma de factors. Primer hi ha una part de nostàlgia d’allò que podia haver estat Tian’anmen i no va ser. També hi ha una part de la Xina com l’ase dels cops. És molt fàcil d’assenyalar-la, com abans es feia amb l’URSS, com a exemple de males pràctiques, tot i que hi ha molts estats i democràcies que fan autèntiques barbaritats i no ens escandalitzem. Penso ara en les Filipines, per exemple. La guerra de Rodigo Duterte contra la droga és una autèntica salvatjada. I finalment hi ha una part d’amenaça, una Xina forta, que és un efecte directe d’aquesta consolidació del poder autoritari, que a nosaltres ens afecta necessàriament, perquè implica que té més a dir en el terreny econòmic i la política internacional. També augmenta la seva influència cultural arreu del món. Ara gairebé tothom té alguna mena de relació amb la Xina. Hi ha anat de viatge, ha adoptat un nen xinès, coneix algun xinès que té una botiga al barri… En moltíssims aspectes és un país cada cop més pròxim. La combinació de tot això, crec, fa que tinguem aquest objectiu, gairebé de missió evangèlica, de democratitzar-la. Però hi insisteixo, la transició només es farà a causa d’efectes interns o no es farà. Cada vegada que hi hem insistit o intervingut s’ha aconseguit tot el contrari, sobretot la política exterior americana.

Heu citat Tian’anmen. Com ho viu la societat xinesa d’avui? A Occident es recorda com una protorevolució democràtica i no era necessàriament això.
—Ens podem referir a tres col·lectius: la majoria de la població xinesa; la gent que necessita de continuar explicant-ho a la Xina continental, que són sobretot mares de Tian’anmen, activistes, periodistes i diplomàtics; i després Hong-Kong. Sobre els primers, és com si pràcticament no hagués existit. Hi ha hagut censura sobre els fets i el partit s’ha encarregat de neutralitzar tot el relacionat amb el record de Tian’anmen a Internet, a les universitats, llibres mitjans de comunicació…

Perdoneu que us interrompi un moment. Vós teniu família xinesa. Com ho recorden, ells?
—El meu sogre va ser-hi. I ho recorda com unes setmanes de molt de merder i disbauxa, però no ho recorda pas amb idealisme. Era una època on hi havia una crisi econòmica molt forta i la inflació era disparada. El partit, a més, era dividit i tot plegat podia haver derivat cap a un escenari molt similar a la perestroika i la desintegració de l’URSS. Cal dir que també hi havia molta intervenció de governs internacionals que tenien interès que tot allò es mogués. Tanmateix, la població en general no tenia una inquietud democràtica, perquè Tian’anmen no era només una revolta democràtica, hi havia ganes de canvi i un debat profund sobre la corrupció. Per a molta gent era una via d’escapament.

I comentàveu que també hi ha una part de la societat que necessita de continuar explicant-ho.
—La gent que hi va estar molt implicada. Aquí hi va haver una repressió brutal. El cas de Liu Xiaobo, premi Nobel de la pau, és dramàtic. Jo el vaig conèixer i encara em pregunto com pot ser que morís sota custòdia policíaca malgrat haver complert gairebé tota la condemna de presó… Per a les mares de Tian’anmen i tots els col·lectius de suport, la situació és duríssima. Els han esborrat el relat i tenen la necessitat de continuar explicant-se. La repressió és brutal i el govern persisteix amb la voluntat d’eliminar-ne qualsevol marca. Crec que encara haurà de passar una altra generació per afrontar-ho i poder-ho explicar amb normalitat, com ha acabat passant amb certa mesura amb la revolució cultural de Mao. Com a mínim, no negant els fets, perquè Tian’anmen va ser molt gros.

I Hong Kong?
—Tian’anmen representa un vincle amb la seva reclamació pro-democràtica. La ciutat va estar molt implicada en la revolta. Hi va donar suport material i refugi als partits pro-democràtics. I això encara perviu. Hi ha una connexió entre Tian’anmen i el present. De fet, la revolució dels paraigües n’és la demostració. Per a ells, la revolta i la repressió posterior és una gran lliçó de la història. Saben que la Xina els vol suprimir tota aspiració democràtica i per això tenen Tian’anmen com un símbol. De fet, les ingerències de Pequín i la regressió en llibertats en justifiquen els temors. Hong Kong té partits, sindicats, llibertat d’associació, una premsa molt més lliure i plural… Tanmateix, la promesa d’obertura democràtica fruit del pacte entre Margaret Thatcher i Deng Xiaobing per al retorn de la colònia no s’ha complert mai. El partit comunista es garanteix sempre una quota de poder que li permet de controlar el parlament hongkonguès. Els candidats independents i alternatius no poden sumar-hi mai majoria.

La regressió és el pas previ de l’absorció?
—Els hongkonguesos viuen ara una regressió i tenen por de l’absorció. Això, juntament amb la gran arribada d’immigrants de la Xina continental, fa que els preocupi la composició demogràfica. És a dir, i simplificant-ho molt, a més població de la Xina continental, més possibilitats que una opció pro-Pequín es perpetuï en el poder, fins i tot en un sistema més democràtic. D’altra banda, bona part d’aquesta immigració no comparteix els valors democràtics de Hong Kong. Els consideren superflus. Però els hongkonguesos tenen infinitament més informació que ells sobre totes les injustícies i barbaritats que han passat sota el poder autoritari del partit comunista. Coses que la majoria de xinesos no sabran mai per la censura de Pequín. La lluita contra l’absorció és aferrissada.

Aquest anhel de llibertat és la llavor del sentiment independentista hongkonguès o també hi ha algun component cultural? 
—És relacionat amb la llibertat, però també ha derivat cap a una concepció més cultural. El cantonès que es parla a Hong Kong és diferent del de la Xina Continental. La llengua és molt important, i malgrat que l’arrel en sigui la mateixa, això cohesiona un cert sentiment de pertinença, igual que passa a Catalunya. A més, els valors democràtics i la voluntat de no sotmetre’s a cap imperi —ni el britànic ni el xinès— també cohesionen aquest sentiment. Se senten com una mena de Gàl·lia que resisteix malgrat els gegants que l’envolten i la volen controlar.

Tal com expliqueu al llibre, l’estat xinès funciona com un engranatge extremadament pragmàtic i homogeneïtzador. Com xoca això amb singularitats com el Tibet i Xinjiang?
—Són casos molt diferents de la resta de la Xina. Potser només la Mongòlia interior s’hi pot assemblar, però ja és un territori molt assimilat. I tristament també passarà amb Xinjiang i el Tibet.

De veritat?
—És un carreró sense sortida. Només una crisi econòmica molt bèstia que provoqués una esquerda social i política podria obrir una oportunitat per a reclamar més autonomia o fins i tot, en el cas del Tibet, per a trencar directament amb la Xina. Amb suport internacional, evidentment, perquè sols no ho faran. Seria un suïcidi davant el potencial militar de la Xina. Tanmateix, el conflicte existeix. Les prioritats dels tibetans són molt diferents dels xinesos d’ètnia han, la majoritària del país. Hi ha un xoc de concepcions del món. Els han són més pragmàtics i materialistes, els tibetans són més místics i idealistes. Aspiren a un reconeixement identitari, cultural i religiós, però això Pequín no ho entén. Ells veuen que aboquen diners en infrastructures, que el turisme visita el Tibet, que la zona progressa i consideren que els autòctons n’haurien d’estar agraïts.

Vàreu cobrir les protestes del 2008 al Tibet. Al llibre ho relateu com un moment molt cru.
—Va ser molt bèstia. Cal estar molt desesperat per a sortir al carrer a protestar sabent que ho tens tot perdut i que t’esclafaran. Molt desesperat. I l’onada d’immolacions… monjos calant-se foc al mig del carrer… és impossible d’imaginar-se la magnitud del drama. Les revoltes, d’altra banda, van ser violentes i es van assassinar xinesos d’ètnia han, però també d’ètnia hui, que els tibetans consideraven aliats de Pequín. La resposta del partit no va ser en cap cas parlar d’una reforma seriosa de l’autonomia de la regió, que és de pa sucat amb oli. De fet, el Dalai-lama ha reconegut diverses vegades que es conformaria amb una autonomia de veritat per al Tibet. Però quina fou la resposta de Pequín? Mà dura contra els instigadors de les protestes i militarització dels carrers.

Creure en una asimetria de poder a la Xina, sobretot després de la reforma centralista de Xi, és gairebé surrealista…
—L’estructura actual del poder a la Xina és jeràrquica i això és incompatible amb una autonomia que després podria derivar en més ànsies d’un altre sistema com ara un estat associat o la independència. Això és sembrar una llavor, i els xinesos ho saben i ho han tallat de soca-rel. Davant la dissidència, Xina no cedeix res. Que s’immolen? Millor un de menys… aquest desequilibri de força i poder desgasta molt. Per això crec que el Tibet i Xinjiang són condemnades a una assimilació vestida de respecte als seus elements folklòrics. Autonomies de nyigui-nyogui, vaja. I qualsevol acció o debat sobre la qüestió identitària serà respost amb repressió. És el cas, per exemple, del professor universitari Ilham Tothi. Ell és uigur i volia tractar el tema de manera acadèmica. Doncs fou processat i sentenciat a cadena perpètua per separatisme. És terrible que ni se’n pugui parlar. Drets com la llibertat d’expressió o de premsa són conquestes que Occident ha de convertir en trinxeres. No les pot deixar perdre.

Heu parlat dels casos de Xiobao i Tothi. Com funciona aquesta repressió?
—Al llibre en parlo de molts més. La repressió no és una cosa individual. No vol neutralitzar un enemic, compromet tot el seu entorn: familiars, amics, etc. Té un funcionament gradual. Primer t’adverteixen, després t’ensenyen la poteta, després et detenen una setmana, després desapareixes una temporada i ningú no sap res de tu, després et condemnen a un any i finalment a condemnes llargues. I, malgrat aquesta amenaça constant, encara hi ha gent disposada a alçar la veu pels seus principis. Gent que sap que tenen la soga al coll, però prefereixen mantenir-se íntegres.

Hem parlat del Tibet i Xinjiang, però què passa amb Taiwan? Quina sortida té, el conflicte?
—Jo no crec que la Xina tingui clar que el control de l’illa passi per la intervenció. Són més intel·ligents que això. I precisament perquè són pragmàtics, saben que han de seduir Taiwan. La Xina, tret que Taiwan vagi molt cap a l’extrem i també trenqui l’statu quo, no crec que arribi a intervenir-los. En tot cas, ha de comprar l’illa financerament, cosa que ja fa, o ajudar-la econòmicament i facilitar els ponts de diàleg perquè els taiwanesos entenguin aquesta relació com una cosa entre germans. Més del 50% de la població té lligams amb la Xina continental arran de la guerra civil. Pel que fa a la independència, els taiwanesos mateixos són molt cautelosos. Saben que els EUA els protegeix, però potser no tant com per a tensar la corda. Sincerament, no crec que l’statu quo canviï gaire perquè com està ja interessa a tothom. I en certa mesura, i salvant molt les distàncies, crec que també és això mateix, que passa a Catalunya.

Expliqueu-vos.
—Hi ha una població dividida entre el sí i el no a la independència. I per això costa molt d’avançar. I cada cop que un extrem tira molt d’un costat, ja sigui perquè un vol la independència unilateral o perquè l’altre en reprimeix les ànsies de votar, la balança tremola. La diferència és que l’entorn és molt més pro-democràtic que en el cas de Taiwan. I per tant, com va passar a Escòcia, això s’hauria de poder canalitzar i consultar lliurement a la població.

Canviem de tema i parlem del president Xi Jingping. Al llibre us hi referiu com un gran líder.
—És un home molt intel·ligent i diria que fins i tot brillant. Ha sabut gestionar i adaptar a la seva figura a tot el poder i l’estructura del partit. No vull semblar un adulador del màxim representant d’un sistema autoritari, però se li han de reconèixer els encerts. No és un dictador de merda. Ell ha entès que l’èxit de la Xina implica fer un país fort i per això ha decidit d’acaparar tot el poder. En certa manera, és una estratègia que també va fer servir Mao, que va situar al mapa geopolític una Xina de post-guerra que era dèbil, pobre i desfeta.

Però què vol Xi per a la Xina?
—Xi aposta per esdevenir una potència militar, però com diu el seu lema, ‘El somni xinès’, també vol estendre el benestar a tots els racons del país. Vol equiparar el nivell de vida de la societat xinesa a l’occidental. Però per aconseguir això calen moltes reformes, com ara canviar l’estructura econòmica del país. Passar de la Xina productora a la Xina consumidora. Sona senzill, però és molt difícil. I no n’és l’únic repte. El món és molt incert i la Xina, tard o d’hora, s’haurà d’enfrontar a algun dels seus rivals (mai enemics, com deia l’Obama). I, necessàriament, la seva complexitat interna també derivarà en crisis econòmiques. La gestió que en faci, marcarà l’èxit de la seva presidència. De moment, les crisis que ha afrontades, les ha resoltes amb diligència.

Deixeu-me que us faci una pregunta més personal. No trobeu a faltar la vida de corresponsal?
—M’agrada evolucionar professionalment. I m’agrada, una volta crec que he fet tot el que havia de fer, passar a un altre nivell. En trobo a faltar algunes coses. Obrir un TN, el punt d’adrenalina de les notícies d’última hora o tenir una exclusiva. M’hauria agradat que les xarxes socials haguessin arribat abans perquè estic convençut que moltes de les històries que vaig relatar s’haurien fet virals [riu]. I trobar-ho a faltar… no sé… els darrers tres anys no en volia saber gran cosa de la Xina. Ara començo a tenir la curiositat per tornar-hi i veure què hi passa. Com que la meva dona és d’allà i els meus fills hi han nascut, necessàriament tard o d’hora hi hauré d’anar. Espero que el llibre no em tanqui cap porta [riu].

I després de dotze anys a la Xina, aterreu a Betevé. Quant de temps porteu a la direcció?
—Gairebé tres anys i mig. Tinc un contracte de sis anys.

Esteu satisfet de la vostra gestió?
—Amb els recursos que tenim, d’acord amb el projecte de transició que se m’ha encomanat, crec que anem obtenint un molt bon resultat. Barcelona es mereix molt més que un canal local i per això treballem per a construir un mitjà multiplataforma. Hem d’entendre que l’audiència s’ha desplaçat i que moltíssima gent ja no utilitza el televisor per a mirar contingut audiovisual. Què passa? Que necessitem recursos i ara mateix tenim menys pressupost que fa quinze anys. I és una pena, perquè la indústria del país viu un moment incert i nosaltres, com ha fet sempre TV3, podríem ser un motor que generés activitat.

Us preocupa l’audiència?
—No et mentiré, no tenim audiències espectaculars, però la quota és una eina inútil per a nosaltres. Kantar Media [l’empresa que el mesura] ho reconeix i afirma només té sentit per audiències estatals o autonòmiques. A l’AMB només hi ha 100 audímetres… crec que no fa falta dir res més. Per això hem incorporat més mètriques com l’audiència via televisió connectada i hem vist que els indicadors són millors. D’altra banda, tal com recullen els estatuts de Betevé, el nostre deure és fer un servei públic, i no podem fer qualsevol cosa per a tenir audiència. Només vull recordar que fem cultura en hora punta, divulgació científica, emetem els plens municipals i també fem apostes com ‘Oh my goig’, que és un programa d’educació sexual. Qui pot dir això en el panorama de mitjans en català?

En quin punt es troba la negociació per a internalitzar la plantilla i resoldre el conflicte laboral?
—Sembla que la plantilla no està satisfeta amb l’última proposta. Nosaltres voldríem continuar negociant, perquè aquest conflicte és judicialitzat, però el primer de maig s’acaba la pròrroga de la concessió de la productora Lavinia. Si no arribem a un acord, haurem d’aplicar el mandat municipal que ens obliga a internalitzar la plantilla amb les condicions laborals que tenen ara.

La sentència del TSJC preveu increments salarials el 40% als treballadors. Quina era la darrera oferta de l’ajuntament?
—L’última proposta que va posar sobre la taula, i això crec que ho haig de dir, em sembla molt generosa, si tenim en compte que les primeres sentències han suposat aquest increment del 40%. Damunt la taula hi havia augments d’entre un 17% i 30%, segons les categories. I, per tant, no s’escatimava, en un moment en què en alguns altres sectors això és impensable o hi ha directament ERE.

Però comprendreu que els treballadors prefereixin el 40%? Sobretot si ho poden aconseguir per la via judicial.
—A mi, em sembla perfecte que els treballadors cobrin tant com creuen que es mereixen. Realment em preocupa la viabilitat del mitjà des del punt de vista de la gestió dels recursos públics. De tota manera, ara toca resoldre aquest conflicte d’una vegada i centrar-nos a treballar. Dit això, vull agrair la professionalitat dels treballadors de Betevé. La negociació d’un tema tan delicat com aquest desgasta molt i, tanmateix, han demostrat una gran vocació i no han deixat que els afectés laboralment.

Sou una mica més enllà de la meitat del vostre mandat. Us agradaria repetir-hi?
—Ara no m’ho puc plantejar. Si sóc incapaç de portar a bon port la transició del mitjà, que ningú no es preocupi, no seré un maldecap i marxaré. Si ho he fet bé, llavors caldrà veure com em sento anímicament i quina és la situació. Si he de continuar fent això precàriament, és possible que decideixi de marxar.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any