Seny amb accent valencià

Caixa Ontinyent va aplicar el sentit comú i la prudència per superar la crisi

Jordi Goula
Jordi Goula
18.02.2018 - 10:15
Actualització: 18.02.2018 - 11:15
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

‘El que va possibilitar que la nostra Caixa pogués fer front, durant els pitjors anys de la crisi, a uns sanejaments molt exigents i als requisits de capital, va ser un menor creixement del crèdit en la fase expansiva i, com a conseqüència, unes menors necessitats de finançament. Aquesta actitud més prudent va estar basada en una major sensibilitat al risc. I en això va influir l’experiència viscuda en les anteriors crisis immobiliàries, sobretot, la soferta en els anys 1992-1998. I dic soferta perquè llavors vam aprendre el que suposava fer-se càrrec de promocions d’habitatges en curs, amb els proveïdors sense cobrar i haver de fer front comú per acabar els edificis i vendre’ls assumint les pèrdues d’aquests. Això difícilment s’oblida…’. Són paraules de Vicent Penadés, en la seva intervenció de la setmana passada davant la ‘Comissió d’Investigació de la crisi financera d’Espanya’ del Congrés dels Diputats.

Vicent Penadés és el director general de la Caixa Ontinyent, una de les dues caixes d’estalvis que queden com a tals -l’altra és Pollença- i el seu àmbit d’actuació se centra en les Comarques Centrals Valencianes (nord d’Alacant – sud de València), disposa de 48 oficines a 31 localitats, té 196 empleats i 80.000 clients, 1.200 milions d’euros en actius i una obra social que beneficia directament a 280.000 persones. Es tracta d’una entitat que té unes xifres que en el marc del sector financer global són petites, però que exerceix la seva funció a la perfecció en la zona on dóna servei. La mida no importa si es fan les coses bé!

La veritat és que llegint la seva intervenció m’han vingut al cap tres aspectes dels quals es parla molt poc i que els hauríem de tenir sempre presents quan pensem en el sector financer.

El primer és la senzillesa amb què explica per què ells no van desaparèixer. No hi ha secret. Simplement van usar el sentit comú i la prudència. Van procurar que la seva ràtio de crèdits sobre dipòsits no es disparés, amb la qual cosa la seva dependència dels mercats majoristes era menor que a la resta del sector. (Recordem que el tall d’aquest canal va ser el detonant de la crisi financera). El seu crèdit va créixer entre 2000 i 2007 a la mitjana del 9,4% anual, enfront del 20,3% del sector. Els seus crèdits a promotors van créixer en aquests anys a un ritme que va ser la meitat del sector, mentre la inversió en solars la limitaven a aquells que ja estiguessin qualificats, feien una major inversió en habitatge acabat i molt poca en el que estigués en construcció. Com explica el director, ‘ho vam passar malament fa uns anys i havíem après’.

Un segon aspecte que em sembla molt interessant és que aquest any han destinat 1,25 milions d’euros a l’Obra Social. És una xifra important per a la seva zona d’influència. És curiós com ja ningú parla avui de l’Obra Social. Per què? La raó és senzilla, perquè a tot l’Estat la caiguda de la seva inversió amb la crisi ha estat espectacular: un 65% entre 2008 i 2016. I és millor passar-ho per alt… L’Obra Social suposava el nucli dur de les entitats, era el seu dividend social i la seva raó de ser. Avui, no són les caixes que la financen sinó les fundacions en què s’han convertit des de 2014, excepte en els dos casos citats d’Ontinyent i Pollença. Recordem que el 2010, es va iniciar un procés de concentració del sector, passant de les 47 caixes d’estalvis el 2005 a només 34. Totes elles passarien després a transformar-se en bancs, quedant les fundacions com a ens residuals en la major part d’elles.

Avui l’obra social de Caixa Ontinyent beneficia més de 280.000 persones en el seu àmbit d’actuació, amb 22 centres en funcionament -centres de salut, escoles infantils, club de jubilats, centres per a malalts d’Alzheimer, malalts mentals … -, un programa de publicacions per potenciar la recerca i divulgació de temes autòctons… els preguntem als beneficiaris si ho agraeixen? O potser ho faria algun banc? No, no els toca, és clar. La seva funció és guanyar diners per als seus accionistes. Quant ha perdut la nostra societat!

I hi ha un tercer aspecte -menor si voleu- però que ja comença a afectar moltes localitats. La concentració bancària i la desaparició de les caixes d’estalvis ha portat al tancament de multitud d’oficines, la qual cosa suposa haver deixat a molts pobles sense servei bancari. En alguns hi ha camions que passen un dia a la setmana, en altres s’instal•len caixers … però no és el mateix. Que l’hi preguntin als habitants d’Atzeneta d’Albaida i Novetlè, on l’única oficina de què disposen és de la Caixa Ontinyent…

I em sento obligat a fer-me una pregunta. Per què ens hem carregat les caixes? Suposaven la meitat del negoci bancari del país! Ambicions i falta d’escrúpols personals, dirigents corruptes, pressions polítiques, tebiesa (em quedo molt curt) en l’actuació del Banc d’Espanya … ¿Perquè no van poder ser i actuar tots com a Ontinyent (i Pollença)?

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €