Té més o menys la meva edat i està sola al centre del passeig de Gràcia que fa uns minuts hem tallat a l’alçada de la Pedrera. Tragina una canya de pescar molt llarga amb la punta de la qual s’està barallant. Veu que me la miro i em demana si la puc ajudar: vol obrir la pinça de la punta per penjar-hi un cartell que porta preparat i que diu -en francès en una cara; en anglès l’altra- que a Europa hi ha presos polítics. “Això ho munta sempre el meu marit, però avui té el Sintrón i jo no ho sé fer”, m’explica mentre obro la pinça i penjo el cartell. Em quedo meravellat: ell al Sintrón i ella a la mani. Amb la canya. “Avui no hi podíem faltar”, em diu tot brandant el cartell amunt, ben amunt.

Comencem a baixar cap a la Gran Via i engego el transistor en el moment que a Catalunya Ràdio un tertulià es plany de la violència que va haver de patir l’escamot de la Guardia Civil que el 20 de setembre –el dia que España va fer el cop d’estat– va entrar a la conselleria d’Economia i Finances. Déu meu! Gràcies a aquest individu jo –que naturalment, aquell dia era a la Rambla de Catalunya– descobreixo als 68 anys que sóc una persona violenta. Em falta temps per apagar la ràdio.

La manifestació es va omplint de gent de totes les edats. És Diumenge de Rams, comença la Setmana Santa i tot i això la convocatòria és un èxit. M’envolta gent de totes les edats amb un crit majoritari: “Puigdemont, el nostre President”. Ara paro orella a la conversa d’un grup que tinc davant meu. La cosa va d’unes anàlisis preoperatòries per a una operació de pròtesi de genoll. “Passat festes, m’han dit”, caço al vol. També de la meva edat, si fa no fa.

A Gran Via girem a l’esquerra en direcció Glòries. Caminem a un ritme força tolerable i això fa que l’esperó del meu peu dret no em faci gaire la guitza (quin error no haver-me posat les plantilles). Passat el que abans era el Ritz veig que la gent comença a cridar “Sen-se els avis-no hi ha-revo-lució” i miro cap amunt: en una residència per a la tercera edat dues dones molt grans saluden la multitud. L’una amb la mà oberta, l’altra amb el puny alçat. Ara ho entenc tot.

Per Marina l’escena es repeteix. Una altra residència de gent gran amb les finestres atapeïdes. Sense els avis no hi ha revolució. Ho crida tothom. Els més joves, els pares de família i, es clar, els de la meva lleva. És a dir, els que vàrem ser educats en castellà i amb el Crist i els dos lladres presidint la classe. Els que ara farà cinquanta anys seguíem pel Tele-Express el que passava a París el mes de maig. Els que sabem que a l’altura de la vida a què hem arribat ja no tenim gaires coses a perdre i, en canvi, moltes a guanyar. Els que ens sentim privilegiats de viure aquesta revolució. La revo-lució.

Després de quasi un segle, diuen que la nostra és la primera generació que viurà millor que els seus fills. La puta crisi ens ha portat a trencar tendència, com es diu ara. I a deixar als fills un món més desmanegat. Segurament és cert, però a mi ningú em farà creure que els avis no estem fent tot el que podem per ajudar a empènyer el carro dels fills. I dels néts. Entre Sintrons i preoperatoris, però al peu del canó tapant forats.

Tenim molt poc a perdre ja. I a fe de Déu que, a canvi, tenim moltíssim a guanyar perquè ningú ens farà renunciar a les dues conviccions que ara mateix donen sentit als nostres dies: que guanyarem i que no trigarem gaire a veure-ho. A gaudir-ho.

Aleshores, com es diu vulgarment, ja ens podrem morir.

Sense els avis no hi ha revolució.

SEN-SE ELS AVIS-NO HI HA-REVO-LUCIÓ.

   

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb