luis de galinsoga

El diumenge 21 de juny de 1959, demà farà seixanta anys, don Luis Martínez de Galinsoga y de la Serna –biògraf de Franco i director de La Vanguardia Española des de l’1 de maig de 1939– va anar a missa de nou a la parròquia de Sant Ildefons, al carrer dels Madrazo, a tocar de Muntaner.

Tot i que Joan XXIII havia anunciat uns mesos abans la convocatòria d’un Concili Ecumènic –un Concili que va introduir un munt de canvis a l’Església–, encara havien de passar tres o quatre anys perquè les coses d’abast més immediat per a la gent, com la litúrgia, es modifiquessin de manera perceptible. En conseqüència, el 1959 les misses es continuaven celebrant en llatí i amb l’oficiant d’esquena als feligresos –’de cul i en llatí’, deien els castissos– i només el sermó es feia en llengua entenedora. La castellana, és clar.

O, si més no, de manera majoritària. Perquè com que els ‘diumenges i festes de guardar’ les parròquies dels nuclis urbans oferien un ampli horari de misses, entre les vuit o nou que s’hi celebraven solia haver-n’hi una –anomenada missa parroquial perquè l’oficiant era habitualment el rector– o, com a molt, dues en les quals el sermó es feia en català. O, com es deia aleshores, en llengua vernácula.

Don Luis: una fúria a la sagristia

Aquell diumenge de fa seixanta anys, doncs, el sermó de la missa a la qual va assistir el senyor Luis de Galinsoga era en català i tan bon punt mossèn Josep Maria Aragonès va començar a adreçar-se als fidels en aquesta llengua, don Luis es va aixecar i va enfilar cap a la sagristia fet una fúria. Allà es va trobar amb mossèn Luís Gómez i amb el sagristà, als quals va fer saber que es queixava perquè era intolerable que es prediqués en català. No va servir de res dir-li que era una de les dues úniques misses –d’un total de vuit– que es feien en aquesta llengua i que, per tant, aquell mateix matí disposava d’un ampli repertori de celebracions al seu gust si s’estimava més escoltar l’homilia en castellà.

Va ser inútil intentar que entrés en raó. Don Luis, fora de sí, va treure una targeta de la cartera –allò tan espanyol de ‘vostè no sap amb qui parla’– i va tornar al seu lloc dient ‘catalanes de mierda’ de manera tan ostensible que quan una feligresa li va demanar que tingués una mica més d’educació i de respecte va canviar de parer i es va encaminar cap al carrer cridant ‘todos los catalanes son una mierda’, frase que li ha atorgat un lloc principal en el nostre particular museu de la infàmia.

L’endemà mateix, mossèn Narcís Sagués, el rector de la parròquia, va escriure una carta a Galinsoga en què li explicava l’incident i l’avisava que estigués alerta perquè l’individu que havia protagonitzat aquell mullader havia deixat una targeta amb el seu nom, de manera que havia incorregut, n’estava segur, en una suplantació de personalitat, ateses les conegudes virtuts del director de La Vanguardia Española –’la fama, l’honorabilitat i la cavallerositat que gaudeix entre els barcelonins’, enumerava textualment la carta. El biògraf del ‘centinela de occidente’, però, va caure de quatre grapes en la sibil·lina trampa de mossèn Sagués i, amb un rampell de hidalguía, li va faltar temps per a respondre que de suplantació res de res, que havia estat ell qui havia entrat a la sagristia indignat pel fet que es prediqués en català.

La campanya contra La Vanguardia Española

El que va passar a partir d’aleshores ja forma part de la història de la resistència catalana contra el règim franquista: un grup d’activistes relacionats amb l’Acadèmia de la Llengua Catalana –entitat fundada el segle XIX i adscrita a les Congregacions Marianes– del qual formaven part Jordi Pujol (feligrès de Sant Ildefons), Xavier Polo, Josep Espar, Josep Benet, Jaume Casajoana, Guiomar Amell i Pilar Porcel, entre molts altres, va emprendre una campanya contra La Vanguardia Española a força d’escampar-ne exemplars estripats per diversos indrets de la ciutat, de repartir pasquins, de demanar a anunciants i lectors que no fessin costat al diari i, fins i tot, una acció llampec consistent a trencar els vidres de la redacció del carrer de Pelai.

El resultat pràctic de tot plegat va ser que el diari va baixar de 50.000 exemplars a 30.000, un fet que va alarmar el comte de Godó, l’amo del diari (un amo que, val a dir, no tenia cap dret de nomenar i canviar el director, potestat reservada al consell de ministres), que es va adreçar a les més altes jerarquies del règim per demanar una solució ràpida al conflicte.

Finalment, la primera setmana de febrer de 1960, vuit mesos després dels insults, Luis Martínez de Galinsoga y de la Serna va ser substituït a la direcció del diari per Manuel Aznar Zubigaray (l’avi de qui ja sabem) i es va concentrar en una carrera política de ‘procurador a les Corts per designació directa del cap de l’estat’ que es va truncar el febrer de 1967 quan es va morir a Madrid.

Venjança i escarment

El règim franquista, però, no va entomar gens bé aquella derrota i va decidir que calia aplicar venjança i escarment (us sona, oi?) però ‘sin que se note el cuidado’. Per això, el maig d’aquell mateix 1960, Franco va visitar Barcelona amb la intenció de congraciar-se amb els súbdits. Un consell de ministres celebrat al palau de Pedralbes va aprovar la Carta Municipal de Barcelona, la Compilació de Dret Civil de Catalunya i la cessió a la ciutat del Castell de Montjuïc alhora que, de retruc, donava peu als Fets del Palau, que és el nom amb què han passat a la història. Uns fets la descripció dels quals, com diria un dels seus protagonistes més destacats, ‘ara no toca’.

En canvi, sí que em sembla oportú d’exposar, perquè potser molta gent no ho sap, que el llarg braç del règim –aliat amb la jerarquia eclesiàstica– va fer que mossèn Aragonès, l’oficiant d’aquella missa de fa seixanta anys, fos traslladat pocs mesos després al poble de Torrelavit (Alt Penedès), als confins territorials del bisbat de Barcelona, on va exercir el seu ministeri sacerdotal fins al 2011. Fa dos anys que es va morir, a l’avançada edat de 91 anys, circumstància que va propiciar que algun mitjà es fes ressò de l’escarment del règim franquista practicat en la seva persona. Una reacció que es podia esperar perfectament de gent tan miserable com aquella, però que he de confessar que, almenys per a mi, era totalment desconeguda.

Seixanta anys després, semblaria fàcil dir que el temps passa i que les circumstàncies canvien. Però si hi penso fredament, no ho tinc tan clar. Segur que ara mateix molts enyorem la monolítica i contundent unitat d’acció dels nostres resistents d’aleshores, però el cert és que, seixanta anys després, el règim continua practicant l’escarment contra qui li planta cara i, sobretot, demostra de manera fefaent que insultar els catalans ara ja surt de franc.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb