Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

L’època en què ingressar al seminari o al convent era considerat una opció de vida com qualsevol altra per la majoria de catalans, fa temps que va quedar enrere. Actualment, aquells que decideixen dedicar-se a la vida cristiana més enllà de la vocació laïcal són una excepció i la reacció habitual davant d’aquest pas és la incomprensió. “És com si fóssim àliens”, explica la missionera de 24 anys Leticia Manén, que afirma que fora dels cercles cristians “la gent no ens veu normals”. El cas de la Leticia és molt representatiu dels temps que vivim. La seva família no la va entendre quan, fa sis anys, va decidir entrar a la congregació de les Filles de la Sagrada Família de Natzaret. Malgrat havia estudiat a un col·legi de religioses, justament de la mateixa congregació, la reacció de la seva mare va ser de rebuig. “Va contactar amb advocats dient que denunciarien la congregació i a la persona que m’estava acompanyant…va ser un show”, recorda la Leticia.

No tots els casos arriben a aquest extrem i també hi ha famílies, com la del seminarista diocesà de 25 anys Carlos Pérez, que de seguida accepten la decisió. En el cas d’en Carlos, fins i tot la seva parella, a la qual va deixar per entrar al seminari, el va animar a seguir la seva vocació. Pel que fa a la Leticia, la comprensió dels seus pares va arribar quan, un cop dins la congregació, van veure que era feliç i seguia sent la de sempre. Però què mou a aquests joves a voler dedicar la seva vida a Déu? Tant la Leticia com en Carlos parlen d’escoltar la “crida de Déu” per explicar que hagin apostat, ella per la vida religiosa i ell, per la vida de sacerdot diocesà. Ambdós comparteixen la voluntat de servir a Jesucrist però la manera amb la qual han decidit fer-ho és diferent.

Dintre de la vida cristiana hi ha moltes maneres de servir a Déu depenent de la vocació que es tingui. La majoritària és la laïcal, la dels batejats, que generalment es casen i formen una família. Entre les vocacions no laïcals, una de les més visibles, i exclusiva pels homes, és la dels sacerdots diocesans, és a dir, la d’en Carlos. Aquest tipus de sacerdot fa una promesa d’obediència al Bisbe i ha de respectar el celibat sacerdotal. Una altra branca vocacional seria la de la vida religiosa, a la qual es poden dedicar tant homes com dones, i que es caracteritza per la vida en comunitat i la pronúncia dels vots de pobresa, castedat i obediència de forma perpètua. La Leticia, concretament, va escollir fer-ho a través d’una congregació religiosa de vida activa dedicada a l’ensenyament. Per viure la seva vocació plenament, tant la Leticia com en Carlos, han de superar un llarg i complex procés.

El dia a dia d’ambdós ve marcat per un horari molt pautat i estricte en el qual la celebració de l’eucaristia i l’oració personal en silenci tenen un paper important. Però mentre que d’una banda el seminarista diocesà va a classe durant el matí i estudia a la tarda, la religiosa es dedica a la seva missió, que varia en funció de l’etapa de formació en la qual es troba i del tipus de congregació en què viu. Per exemple, la missió de la Leticia, que està al tercer any de Juniorat, és anar a la universitat a estudiar Química. Un altre aspecte important és la vida en comunitat. La Leticia comenta que és com “una vida en família” que té el “plus” de “compartir l’eucaristia o els moments de pregària”.

Reptes del procés formatiu

Les dificultats per adaptar-se a aquests tipus de vida són variades. “Hem de conviure amb persones que no són de la nostra família” i això pot generar “certes crisis” que facin que la persona no estigui a gust dins la congregació i ho acabi deixant, explica la mestra de novícies Verónica Gutiérrez, de la congregació Pureza de María. El fet que la mitjana d’edat de les congregacions sigui cada cop més elevada tampoc ajuda a que les noies joves s’adaptin. Gutiérrez insisteix que no s’ha de confondre “tenir dificultats” amb “no tenir aptitud per això”. D’altra banda, pot ser que les noies simplement “s’adonin que això no és lo seu”, diu Gutiérrez i en aquests casos, el millor que poden fer és marxar.

Un altre dels reptes, i potser el més visible, és haver de renunciar a coses bàsiques com tenir parella, formar una família o simplement tenir llibertat per fer el que es vulgui. Un element més que comporta sacrifici és l’obediència que han de retre als seus superiors. Molts joves no aconsegueixen adaptar-se a aquesta dinàmica. Aquest és el cas de l’exseminarista de 20 anys Eric Junoy que va entrar al seminari menor de la diòcesi de Terrassa amb 15, i el va abandonar amb 18.

L’Eric explica que al seminari no va trobar el que buscava. Va entrar-hi perquè volia “focalitzar” la seva vida en “ajudar a la gent” però va veure que el tipus de servei que volia brindar no es corresponia amb el que veia al seminari diocesà. L’exseminarista confessa que al no sentir-se a gust amb la vida que portava va entrar en depressió. “Era o estar allà i aguantar les putades i aquest rentat de cervell que et podien fer o bé ser tu mateix”, diu en relació a la seva decisió de marxar.

De fet, són molt pocs els joves que fan el pas del seminari menor diocesà, destinat a joves menors de 18 anys, al major, per majors d’edat. Segons el mossèn Norbert Miracle, rector del Seminari Major Interdiocesà, la dificultat ve de l’edat complicada dels seminaristes menors que fa que “encertar l’acompanyament personal” sigui difícil. Molts dels joves que deixen aquests processos a mitges ho viuen com un fracàs personal. Gutiérrez explica que és molt important donar suport a aquestes persones perquè un cop fora “els costa moltíssim remuntar” i cal ajudar-les a estar “en pau” i “obertes a seguir buscant la seva vida”.

Cada cop hi ha menys joves que es dediquen a aquest tipus de vides. La disminució que s’ha produït, sobretot des dels anys 90, es pot atribuir a moltes causes. Segons Miracle la més important és “la davallada del nivell de vida cristiana en la societat del nostre país”. La Leticia també creu que el factor social és el més decisiu. “La fidelitat ara no està de moda”, assegura la jove missionera. Gutiérrez afirma que “el problema no és que Déu no cridi a la gent a aquests tipus de vida” sinó que ho és que tots els joves, en general, “no perceben quina és la seva crida en la vida”.

Tot i això, cap d’ells es mostra derrotista. “Mai he tingut l’experiència de que Déu ens hagi deixat abandonats”, afirma en Carlos. La mestra de novícies creu que han “de veure què fer per a que la gent senti la crida” però confia en la creixent “vitalitat” d’algunes parròquies. De fet, els darrers anys el nombre de seminaristes diocesans s’ha mantingut relativament estable. Per això Miracle creu que hi ha “esperança” malgrat reconeix que caldrà fer canvis per encaixar a la nova realitat.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.