La tertúlia proscrita

Sebastià Alzamora: “Caimó i els federals són un antecedent del millor de l’independentisme”

  • L’escriptor Sebastià Alzamora acaba de publicar la novel·la ‘El Federal’, en què relata l'anomenat Foc de la Bisbal, un episodi històric amb ressons ben actuals

VilaWeb
Fotografia: Enric Galli.
Joan Safont Plumed
16.03.2024 - 21:40
Actualització: 19.03.2024 - 11:14

L’escriptor Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) va fer el cim amb Ràbia, premi Òmnium a la millor novel·la de l’any 2022, un retrat de la Mallorca arrasada urbanísticament i moralment pel turisme. Ara torna a la novel·la amb El Federal (Proa), d’un registre i format ben diferents. És la història d’un dels episodis més oblidats de la història de Catalunya, l’alçament republicà federal que es va viure el 6 d’octubre de 1869 de la població empordanesa de la Bisbal. Prop de tres mil homes malarmats van aconseguir de vèncer l’exèrcit espanyol, en ple sexenni revolucionari. El líder en va ser tot un personatge de novel·la, Pere Caimó, al qual acompanyen personatges idealistes com ara la sindicalista Isabel Vilà, i amb ressons ben actuals de la política més pròxima.

Aquest Federal és la vostra primera novel·la després de Ràbia, que us ha donat tantes alegries. De tota manera, és ben diferent. Torneu a la literatura de base històrica que heu cultivat a Reis del món, per exemple. De quina manera heu combinat diferents registres al llarg dels anys?
—De fet, a la primera provatura narrativa que vaig fer, ja hi apareixien personatges històrics, molt descontextualitzats, com ara Gabriel Fauré i Robert Oppenheimer, cosa que em permet de reivindicar que ja vaig escriure sobre ell l’any 1998, anys abans de l’esclat actual. Ja hi havia aquesta idea de gratar en el passat. De tota manera, jo diria que va ser amb Crim de sang, en què jugava d’una manera molt lliure amb uns fets històrics combinats amb pura fantasia gòtica, amb elements d’enjòlit. Després ja van venir novel·les amb un fonament amb el passat molt arrelat, com ara Dos amics de vint anys, sobre la relació d’amistat entre Espriu i Rosselló-Pòrcel, Reis del món, sobre Joan March i Joan Mascaró, i La Malcontenta, que també es basa en un personatge real. Un bandoler de començament del segle XIX del meu poble, Llucmajor, que es podia lligar amb dues novel·les més: Miracle a Llucmajor, una comèdia sobre un pagès inventor d’una màquina voladora, i Sara i Jeremies, que és més contemporània.

Què us ha portat a gratar en el passat?
—He volgut furgar dins el passat no gaire llunyà per trobar-hi reflexos del present que segurament d’una altra manera no hauria trobat. Em permeten de parlar de personatges que m’interessen per ells mateixos, però també de temes que m’importen. El poder, per exemple, amb relació a l’individu o la voluntat dels personatges i el que intenten per complir-la, per a bé o per a mal. També m’interessa la idea de donar als altres o bé de servir-se’n.

VilaWeb
VilaWeb

Com arribeu a Pere Caimó?
—En aquest cas la informació m’arriba de manera externa i inesperada. L’enginyer Joaquim Coello llegeix Reis del món, li agrada, i em diu que m’ha d’explicar una història d’un avantpassat seu, que potser em pot interessar. És una situació que els novel·listes ens trobem relativament sovint, que algú ens explica una història que podria ser una novel·la. Quan en Coello me la va explicar, em va semblar interessant, però no en sabia prou. Era la primera vegada que en sentia parlar. Poc després, vaig poder visitar l’Arxiu de Sant Feliu de Guíxols, i aleshores sí que vaig veure que era una història que em cridava l’atenció per les similituds tan clares amb el que vivim i amb el que ha passat en els darrers anys. Aquí es parla de gent que agafa les armes, com recentment hi ha hagut gent que ha guardat urnes a casa seva. És el mateix esperit. I, a sobre, contra tot pronòstic, guanyen, però és una victòria tant dolorosa com inútil. Personalment, a més, em permetia de tornar a l’època de La Malcontenta, que és una novel·la de la qual no acab d’estar satisfet. I, d’alguna manera, trobar un tancament, almenys durant un temps, en aquest tipus de novel·les que narren fets i personatges reals.

Pere Caimó és allò que el tòpic en diu un personatge de novel·la. Fill d’indians contraris a l’esclavitud, conspirador republicà, un home molt culte que llegeix Thoreau, Emerson, Chateaubriand, i alhora, un home d’acció que acaba encapçalant l’aixecament de la Bisbal.
—Per mi és l’home íntegre. L’idealista íntegre que creu realment en els seus ideals i que no regateja, ni especula, ni calcula. A la novel·la, per exemple, es veu com ell és reticent a agafar les armes i adverteix a la gent del poble que potser alguns no tornaran. Però, tot i que s’hi veu abocat, una vegada assumit el compromís, l’assumeix fins les darreres conseqüències. És a dir, fins a ser condemnat a mort. De fet, la novel·la comença i acaba amb ell esperant l’execució, que no arriba perquè s’acull a una amnistia.

Fins i tot això és actual. De fet, les paraules del brigadier Crespo contra l’amnistia ens semblen molt familiars.
—El brigadier Crespo és l’antagonista i, per mi, representa la legitimació de l’abús de poder, que és el tema que recorre la novel·la. L’abús de poder deixa de ser abús si es fa en nom de l’estat, perquè l’estat representa l’ordre, i qui defensa l’ordre fa el bé, encara que faci servir la tortura i l’execució. Aquesta és la justificació d’algú com en Crespo, que no es veu com un malvat, sinó com un servidor de l’estat. En un personatge així, li treus l’uniforme militar i li poses toga i ja el tindrem. És curiós comprovar com des del XIX discutim políticament les mateixes coses. És a dir, l’encaix o no de Catalunya dins l’estat espanyol, el conflicte entre Catalunya i l’estat, i el conflicte de l’estat amb ell mateix, entre les dues Espanyes que deia Machado. I Catalunya es troba, com a nació, patint les conseqüències de tots dos conflictes.

La novel·la se situa l’any 1869, just després de la revolució que ha fet caure Isabel II, però encara no s’ha definit com serà l’estat.
—Espanya oficialment és una monarquia, no té rei, i tampoc se sap com serà el país. És un interregne, és un moment de trànsit. El govern és progressista, però els republicans com en Caimó s’ensumen que no s’anirà cap a una república. I menys cap a una república federal com ells volen, que segueixi el model nord-americà.

De fet, al llibre hi ha personatges femenins molt potents…
—Isabel Vilà, en concret, té aquesta cosa de venir de baix. En Caimó, en Sunyer, la Isabel Batalla vénen dalt i mereixen reconeixement perquè trenquen els esquemes de la seva classe, però ella ve del fang, per dir-ho així, i acabarà fundant una escola.

Una escena que també ens pot resultar familiar. Els revoltats avisen en Caimó que li passaran per sobre si no es posa al capdavant de l’aixecament.
—Qui serà el líder d’aquesta victòria és qüestionat. I, en el moment just abans d’entrar en combat, apareix un filòsof o poeta per allà, que diu que aquí tot és ple de covards i de gent que es ven el país. Veus molt còmodes que acusen de traïció qui es posa al capdavant.

També és actual el tel de desconfiança que s’apodera dels líders. En aquest cas, respecte de la suposada traïció de Francesc Sunyer.
—Entre tots dos líders la comunicació no funciona bé i, com que no arriben notícies, es comença a malpensar i sorgeix gent que diu que en Sunyer els ha traït, els ha abandonat. Finalment, s’assabenten que en Sunyer també ha estat detingut i condemnat a mort, però el distanciament ja s’ha produït.

Sunyer, l’amic de Caimó, és un personatge interessant, també.
—Era més exaltat, més donat a la gresca. Va publicar el pamflet titulat “Guerra a Dios”, furibundament anticlerical, que va merèixer la resposta del ministre Topete. Era una mostra de la discussió entre els radicals i els moderats. Al govern hi havia els moderats, que ja es veia que acabarien portant la monarquia. I així va ser, amb Amadeu de Savoia.

La república federal de Pere Caimó va ser una oportunitat perduda?
—Una oportunitat repetidament perduda per Espanya. El sexenni revolucionari va culminar amb una república espanyola de vida efímera, perquè els seus enemics no van parar fins que la van fer caure. I això es va repetir l’any 1936, amb la segona experiència republicana. És a dir, el preu de sis anys de república van ser tres anys de guerra civil i quaranta de dictadura. Tot plegat pertany a la història-ficció, però és evident que amb la república la història de Catalunya hauria estat diferent.

Els Canyamós o el bisbe Bonet representen aquests sectors que volen quedar bé amb tothom?
—Ara en diríem que fan la puta i la Ramoneta, oi? Posen una espelma a cada banda i, per darrere, mouen els fils i s’ho fan venir bé pels seus interessos. També per la banda dels suposats revoltats. Hi ha un moment en què en Caimó és a la barricada i és cridat a consell i li diuen, bé has guanyat, però ho hem parlat i ho hauríem de deixar aquí. Llavors, amb quina cara tornes?

En aquell moment, la violència formava part de la lluita política.
—També m’agradava molt del Foc de la Bisbal que era una guerra casolana o una batalla casolana. Tot passa en un carrer o dos i en un parell d’hores i, al final, només hi ha set morts. Però, no deixa que la cosa és fotuda. És violència, al capdavall.

VilaWeb
VilaWeb

Als agraïments dieu que cada vegada que heu escrit ficció a partir de personatges i fets reals us heu esforçat a ser-los lleial, que no és el mateix que ser-los fidel.
—No vaig intentar retratar Salvador Espriu, ni Joan March o Joan Mascaró, ni tan sols el Durí, que era aquest bandoler de La Malcontenta. No vaig intentar fingir que sabia coses d’ells que ningú més no sabia. Els he fet servir com a matèria literària. Els he fet parlar, i no sé com parlaven, perquè les meves novel·les parlen com els faig parlar jo i diuen les coses que jo els faig dir que a mi m’interessa que diguin. Ara, dins uns paràmetres que sí que s’ajusten a allò que crec que aquesta persona va ser. No sé com era la Isabel Batalla, ni la Isabel Vilà o l’Anna Roques, i les faig parlar. Òbviament, això és pura ficció, però una ficció que intenta no trair-les, que és respectuosa amb les persones que van ser.

A Madrid, els diputats Francesc Sunyer i Pere Caimó coneixen un escriptor i periodista que és a punt de publicar la seva primera novel·la, La Fontana de Oro. Parlem de Benito Pérez Galdós.
—És una picada d’ullet, perquè, a part de la documentació que en Marc Auladell de l’Arxiu de Sant Feliu em va cedir, vaig procurar llegir coses de l’època i sobre l’època. Entre les quals, em vaig llegir els Episodios nacionales del Galdós, que va ser una lectura que em va agradar molt. Et dóna una imatge general del XIX espanyol bastant completa. M’ha sorprès com a projecte literari, de prendre la forma de la novel·la vuitcentista i explicar el seu temps en novel·les. Imagina’t que algú avui expliqués la covid, el Primer d’Octubre, el 15-M, l’11-M…

Què en resta de Pere Caimó i del Foc de la Bisbal actualment, en la memòria?
—A la Bisbal i Sant Feliu són relativament recordats. Sobre en Caimó, hi ha una novel·la que es va publicar fa uns anys, de Toni Strubell, hi ha un llibre monogràfic dels anys setanta, d’Àngel Jiménez i Josep Clara, El federal Pere Caimó, i sobre la Isabel Vilà també hi ha documentació i, fins i tot, una obra de teatre. Crec que sí que mereixerien un record més viu i més intens, perquè són pioners. Són personatges que s’avancen al seu temps, que se la juguen molt fortament i que són dignes d’admirar. Per ells, les idees de feminisme, obrerisme i pedagogia anaven juntes. Alhora, els federalistes d’en Caimó i en Sunyer eren profundament catalanistes. No eren encara independentistes, perquè no era una idea que fos damunt del tauler, però no és gens difícil fer l’associació entre una cosa i l’altra. Jo veig que són un antecedent del millor de l’independentisme actual.

Podeu comprar El federal de Sebastià Alzamora a la botiga de VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any