Avui és 12 d’octubre, el dia en què molts celebrem i reconeixem la resistència dels pobles indígenes contra la colonització d’Amèrica i el dia en què Espanya, malgrat això, celebra el seu dia nacional. L’any passat, vaig explicar en un llarg editorial el sentit i l’origen d’aquesta celebració, com va ser creada contra la Segona República Espanyola i per destruir-la i de quina manera la diada, com tantes coses més, ha estat assumida de manera acrítica per la transició postfranquista i l’esquerra requeté. La desorientació de la progressia espanyola és còsmica i ja no ve d’ací, però, per si de cas, no està de més recordar-ho.

Enguany, els nacionalistes espanyols estan encara més enfadats que de costum. En el front exterior, perquè, a Amèrica, van de polèmica en polèmica, enfrontant-se a Mèxic o criticant el president Joe Biden per haver reconegut solemnement divendres passat “la dolorosa història de greuges i atrocitats que molts exploradors europeus van infligir a les nacions tribals i a les comunitats indígenes”. El president dels Estats Units ha abandonat la tradició de lloar Cristòfor Colom el dia que porta oficialment el seu nom i ha dit que, per als nadius americans, “l’exploració occidental va implicar una onada de devastació”.

És evident que la hispanitat, aquest invent del feixista Ramiro de Maeztu, autor de la idea tenebrosa de la “reconquesta espiritual”, no passa pel seu millor moment enlloc del món. És una idea com més va més qüestionada. Però enguany, el contrast entre allò que volen presentar com la glòria colonial espanyola i la realitat encara és més punyent en vista del debat histèric desencadenat en el front interior sobre la capitalitat de Madrid.

El rumor, perquè no és més que això, sobre que algunes institucions de l’estat podrien abandonar la capital espanyola per a traslladar-se a uns altres llocs ha desencadenat la histèria d’uns patriotes que, a força de reduir cada volta més el perímetre d’allò que consideren sanament espanyol, un dia es trobaran defensant que Madrid, amb vuit mil quilòmetres quadrats, és tot allò que hi ha per a defensar d’aquell imperi que reclamen amb el pit inflat i que va arribar a tenir-ne vint milions, de quilòmetres quadrats.

La bogeria desencadenada pel rumor és enorme, però també és ben descriptiva de l’estat de crispació permanent en què es mou aquesta gent. Les institucions no es repartiran per la geografia espanyola perquè l’estat espanyol recela de qualsevol cosa que no siga Madrid. No es refien ni de La Rioja. Però sobretot perquè, al final, Espanya solament és una construcció al servei de Madrid, un estat que ha invertit els principis de la lògica. Cerqueu un altre estat europeu que tinga per capital un no-lloc, sense comunicació exterior natural. No el trobareu. Estònia pot distribuir l’estat i els seus treballadors tranquil·lament entre les divuit ciutats principals del país. Espanya, això no ho farà mai. I en tenim la prova, ben recent i constatable –encara que, com sempre, la major part dels polítics i els mitjans hagen decidit d’oblidar coses que, com aquell qui diu, acaben de passar.

Faré memòria. L’any 2004, Rodríguez Zapatero i el president Maragall van acordar el trasllat a Barcelona de la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions, remarcant que era la primera institució de l’estat a recol·locar-se fora de Madrid. El 2008, es va començar a construir un edifici al 22@ de Barcelona, que l’havia d’allotjar i que havia de ser inaugurat dos anys després, el 2010. Però el 2013 el govern espanyol va decidir que la comissió s’integraria en una nova Comissió del Mercat i la Competència i, ale hop!, amb aquesta jugada la seu va tornar a Madrid, concretament a l’edifici que era del Banco Urquijo, al carrer d’Alcalà, 47.

Així és com funciona Espanya. Però, tot i saber-ho de sobres, ara Ayuso i els seus camarades han desencadenat una furibunda campanya contra allò que diuen que és la “descapitalització de Madrid”, atacant de manera ben particular el president Ximo Puig, que creuen que és el malvat que és darrere de tot. Resulta fascinant. No hi ha res sobre la taula, cap pla de moure res de res, el president Puig és infinitament més moderat que el president Maragall, però, així i tot, i molt significativament, el govern espanyol no té cap més ocurrència que posar-se a la defensiva i ahir va declarar solemnement que no volia fer mal a Madrid de cap manera sinó que, en tot cas, es tractava de “compartir l’estat”. Santa innocència, quina definició més poruga, la del socialisme espanyol. I quina manera de perdre el temps, qui encara crega, malgrat totes les evidències, que Espanya és una cosa que es pot reformar…

PS1. Qüestió molt i molt important: Polònia defensa davant el TJUE haver negat la primacia del dret europeu basant-se en l’actuació espanyola que prohibí a Oriol Junqueras de ser eurodiputat. Les proves que la crisi entre Catalunya i Espanya és central a tot això que passa a Europa no paren d’acumular-se.

PS2. Ahir vam estrenar una nova secció de VilaWeb: “Bots i barrals“. Cada dilluns, dimecres i divendres, Ot Bou us oferirà al vespre un repàs de l’actualitat política nacional i internacional i de les seues repercussions mediàtiques. La podeu llegir ací i també podeu apuntar-vos a rebre l’article de manera còmoda al vostre correu, deixant en aquest formulari l’adreça en què el voleu rebre.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.