Sánchez, Macron: els límits de la política-espectacle

“ I, si no, que ho expliquen a París al senyor Macron. Macron encara la va fer més grossa. Va demanar el suport de l’esquerra en les eleccions presidencials, i bàsicament el va aconseguir, i després va provar d’endossar-los un govern de dretes, amb les cabrioles parlamentàries més salvatges per salvar-se ell en el dia a dia.” Això no es exactament el mateix que el que ha fet Illa a la Generalitat ? Tenim un problema greu amb les democràcies representatives que jo només representen als representants.

EN POLÍTICA TOT ÉS POSSIBLE, FINS I TOT L’ESFONDRAMENT DELS MILLOR ACRÒBATES.
Ja d’entrada, hem de reconèixer que la política, per definició, no te mai uns fonaments prou sòlids per perdurar i ser invencible.
Tant amb una estricta democràcia parlamentària, com amb la força bruta de la dictadura, la política sempre comporta un equilibri inestable.
Al llegir l’editorial d’avui, em ve de gust comparar els equilibris del tecnócrata Macron i l’oportunista Sánchez, amb uns inefables acróbates polítics ja històrics com Santiago Carrillo i Manuel Fraga Iribarne que semblaven ben segurs, com també ho semblaven Felipe González, Duran Lleida o el rei Juan Carlos i, finalment, de la política que feien tots ells no en quedarà res.
Per això, quan veiem les acrobàcies polítiques que fan els partits comuns, socialistes o republicans, m’agrada dir que en política tot és possible, fins i tot l’esfondrament dels millors acròbates.

D’acord amb M.J. Tintoré: tenim un problema greu amb les “democràcies representatives” actuals.
Estan segrestades pel partidisme i l’amoralitat.
Cada vegada és més escandalós el paperot que fan els “representants” del poble i el seu allunyament dels ciutadans.
La política que escenifiquen aquests individus és una simple pantomima i ja no serveix per a garantir cap mena de benestar ni de justícia social.
Molt, molt preocupant.
Terreny adobat per a això que anomenem populisme (i que, de fet, cada cop sembla menys diferent dels partits “democràtics” tradicionals que ens afligeixen!!)
Els drets són erosionats, els serveis públics es van reduint implacablement (només cal veure el deteriorament de l’ensenyament, la sanitat, el transport…).
Qui convencerà els votants que aquests polítics mereixen ser votats!?
Si ni quan tenen comportaments que poden ser titllats de criminals -com ha passat amb les inundacions del País Valencià-, ni llavors, poden ser apartats del poder?!
Anem per un camí molt perillós.

Exacte Partal, molt ben vist.No, no tot és sostenible ni en politica ni en res. Per cert per arrodonir el panorama de España cal una altre pregunta: és sostenible la política de la dreta extrema a España?? De fet no hi ha altre dreta que aquesta, llevat de Catalunya i Euskadi. No, tampoc és sostenible al menys a mitjà termini, com no ho és el règim creat entre ells i el PsoE i companys de viatge: esquerres ” autèntiques”, i altres mitjes tintes auxiliars, sense oblidar una estructura judicial i funcionarial totalment insostenible, plena de incongruències i contradiccions, que tard o d’hora la faran petar, ho faran petar tot. Veurem.

@Esteve Freixa, si m’ho permeteu, us diré que l’erreu quant a Macron. És un personatge sinistre i sense escrúpols, arrogant i frívol i, el que es pitjor de tot, abjecte servidor del capital. Un tafur com Sánchez, gauche divine, llop de la finança. En fi, podria afegir un fum d’improperis, però el fet que haja estat ell qui haurà precipitat l’arribada de l’extrema dreta al poder a França ja em sembla revelador de la seua naturalesa. En Partal té tota la raó, ai las !

NEGOCIAR EN NOM DEL PAÍS O DEL PARTIT…
.
Respecte a la frase: “…Qui ho havia de dir, la nit de les eleccions espanyoles, que Junts –Puigdemont– faria president Sánchez?
.
Bé, entrava dins la negociació que se suposa tenen en PSOE i Puigdemont a Suïssa. Allò de primer fets i després els vots al congrés de Madrid. Ara, amb aquest personatge, fins on es pot negociar amb un trampós sense escrúpols que fa de la mentida, promeses… Malgrat tot, hi ha una llei d’amnistia de dubtós compliment pel boicot dels togats…
.
El problema, també, és la nefasta comunicació de Junts al respecte…
.
Una altra cosa és, a canvi de què ERC-B fa president a Illa. A canvi de subsidis als càrrecs del partit …
.
Pel que fa als “equilibristes”, no tenen ideologia concreta, per això, el seu afany personalista del poder alimenta el populisme feixista opositor. Sánchez i Macrón li posen la catifa vermella…

I aquell Macron que volia reformar / refundar la democràcia i el capitalisme (!?) ja s’ha adonat que tot el món occidental camina (al galop!) cap a l’autoritarisme feixista? Aquest Pedro Sánchez que va fent ziga-zagues per no perdre l’equilibri no ha après res del seu antecessor italià, Bettino Craxi, que va haver de fugir a Àfrica per esquivar els judicis per corrupció?

Amb Trumps, Putins, Erdogans, Mileis, etc., sembla inevitable el dirigisme autoritari i intolerant a la manera de Xina. De moment ja veiem tropes nordcoreanes en combats sobre sòl europeu, retornant-nos la visita dels occidentals a Corea els anys cinquanta.

I mentres tant l’Índia de Modi, amb les seves castes i la persecució dels seus centenars de milions de musulmans com a enemic interior, a més de ser el país més poblat del món es pesenta com “la democràcia més gran”!!

Els occidentals, amb el nostre benestar basat en un passat colonial, deneguem l’entrada als antics colonitzats fortificant fronteres. Amb la força de les armes els condemnem a malviure als llocs que haviem saquejat antigament, mentre seguim fent bons negocis amb les oligarquies locals que vàrem deixar-hi. I entre tots malmetem sense aturador el medi ambient de l’únic planeta habitable disponible.

La gran catarsi col·lectiva és a tocar. Això ja no s’aguanta gaire més.

Quant a Macron, no conec en detall els seus mèrits i demèrits, però no és cert que hagi imposat un govern de dretes contra la majoria d’esquerres. No hi ha majoria d’esquerres. La coalició que va treure més diputats, individualment, va ser el Front Popular. Però dues terceres parts de l’assemblea francesa són de dreta o extrema dreta. El més raonable sembla un governant de centre o de dreta. És clar que no tot és tan lineal com ho visualitzem, en la nostra simplificació mental per intentar d’entendre les coses. Suposar que un govern de centre dreta és a mig camí entre l’esquerra i l’extrema dreta no acaba de ser cert, hi ha propostes extremistes que més estar en un punt d’una línia, estan en una altra dimensió.
.
O sigui que el panorama que té Macron dubto que tingui cap solució. Em sembla que en política sovint l’única manera de trobar un consens és que un líder carismàtic sedueixi les masses amb promeses, esperances i perspectives de futur ambígües. I aleshores gaudeix d’un periode de gràcia, fins que al cap del temps es demostra que tot era fum i que potser s’ha anat cap al desastre i tot. Penso en Toni Blair per exemple. Però Macron no té periode de gràcia perquè no hi va haver cap encanteri, sols la por que governés l’extrema dreta.
.
Nota: Sr Francisco Sánchez, qui va proposar de “refundar el capitalisme” va ser Sarkozy.

Tant Macron com Sánchez són obstacles assenyats i alliçonats per la lluita de França i Espanya contra Catalunya i per tant han d’esser considerats tant per l’esquerra com del centre dreta català, exponents principals de les potències imperialistes enemigues.
.
Pactes amb Espanya i França, potser calguin, en un futur. Aquests pactes, però, han d’esser quant s’hi negocii els termes reals de l’assoliment de la Independència de la Nació Catalana . Si no és així no ens en sortirem mai de la vida. Mai.
.
D’exemples d’aquesta asseveració n’hi ha hagut al llarg de la nostra història i n’hi ha arran del 2017 fins a hui. No ens enganyem.

Estimat Vicent, una petita esmena:
.
Al final del quart paràgraf escrius: “que tant l’esquerra com l’extrema dreta s’unissen en la idea d’una moció de censura contra el govern Bernier.”
.
A banda del nom (Barnier) que ja ha comentat un altre subscriptor, crec que se t’ha escapat el teu biaix pro-esquerra, i per ser correcte hauries de titllar la França Insubmisa com a “extrema esquerra”. Sinó es podria dir que el llenguatge és tendenciós.