Sánchez contra Trump

Els socialistes són molt febles a Madrid, a Catalunya i a Barcelona, però també són un dels dos únics espais polítics que tenen plans per a l’any 2027. L’altre és l’extrema dreta. Imaginem-nos un escenari possible per al 2027: eleccions municipals al maig –això, segur–, eleccions espanyoles –si Pedro Sánchez aguanta– i fins i tot, potser, eleccions a Catalunya –si Salvador Illa s’apunta al carro i les avança. És una hipòtesi arriscada, perquè tot pot canviar molt de pressa, però plausible. Sánchez posarà les urnes quan el vent li bufi a favor, però de moment li interessa guanyar temps per agafar embranzida, cal que l’ombra de la corrupció tingui el mínim efecte possible, pot anar prorrogant pressupost, i els socis d’investidura el mantindran, si més no, fins que la llei d’amnistia hagi passat pel Tribunal Constitucional espanyol. A mitjan 2027: Donald Trump encara no haurà arribat a l’equador de mandat. A l’abril hi haurà hagut les eleccions presidencials franceses, en què pot guanyar Marine Le Pen. 

Els socialistes treballen amb un sol objectiu: que, quan es reprengui el cicle electoral, sigui el 2027 o sigui abans, es puguin presentar com el fre més eficaç davant l’extrema dreta. Tot ho juguen a aquesta carta; una carta amb possibilitats, malgrat tot, perquè el món va entrant en combustió. Sánchez, que llegeix bé el paisatge internacional, maldarà perquè el marc de la pròxima cruïlla no sigui català ni espanyol, sinó mundial; i té l’independentisme acorralat, cansat, i sense discurs propi per als afers globals. La incompareixença de Junts, Esquerra i la CUP –Albert Batet, cap de l’oposició– i l’expectativa d’un creixement d’Aliança dificultaran a l’independentisme de disputar la posició a Sánchez dins les institucions.

L’estratègia de Trump d’ençà del 20 de gener és sembrar el caos de seguida, un caos prou gros perquè sembli que hem canviat de món en un viatge supersònic, que la civilització que coneixíem ja és allò que el vent s’endugué. Trump treballa per atacar els mecanismes civilitzadors que li fan nosa. Lluita per la destrucció dels consensos socials que no es basen en la coerció, aposta purament per la força per a imposar la voluntat, combat la cultura en el sentit més primigeni del terme. Té el gen feixista: en el seu teatre, la seva desinhibició, el seu excés, hi ha la voluntat de suprimir els elements que, en societat, ens reprimeixen d’imposar sempre la nostra voluntat. Per això diu que es vol quedar Grenlàndia; per això diu que vol convertir Gaza en un ressort turístic; per això, en nom de la llibertat d’expressió, Elon Musk potineja el feixisme i deixa que el raper Kanye West, amb trenta-dos milions de seguidors a X, digui que estima els nazis i Adolf Hitler. 

La directriu és d’ultrapassar límits, d’estripar codis, d’obrir les comportes de la ràbia. No és nou en Trump: així assolí la nominació republicana fa vuit anys. Ara, però, ja no és una estratègia per a manar, sinó per a executar un programa. És difícil de predir com acabarà Trump, políticament, però en paral·lel a l’operació política hi ha l’intent d’un canvi cultural abrupte i fondo, i aquest segon avançarà igualment, tot i els obstacles legals i geopolítics amb què es trobi el nou govern nord-americà. A mitjà termini, l’efecte més clar de tot això serà probablement de molta crispació en la conversa pública. 

El president de Vox, Santiago Abascal, l’únic polític espanyol convidat a la presa de possessió de Trump, ha reunit a Madrid –la metròpoli més conservadora d’Europa– els màxims exponents de l’onada reaccionària occidental. Són plens de contradiccions i tenen discrepàncies fortes, però ara s’agombolen a redós de Trump perquè volen agafar embranzida gràcies a l’explosió americana. No fa pas tant, un estat d’opinió cofoista donava Vox per amortitzat, i ara Abascal és en bona posició per a collir els fruits de Trump a l’estat espanyol. Un Vox són bones notícies per a Sánchez: perquè en reforça el marc com a baluard de la democràcia, perquè activa el mode defensiu de Catalunya i del País Basc, i perquè fa trontollar Alberto Núñez Feijóo, a qui flaquegen les cames cada vegada que vol picar l’ullet a Barcelona o a Vitòria i cada vegada que vol picar l’ullet Federico Jiménez Losantos.