Sánchez, a l’atac contra Feijóo i una Catalunya que ja no fa por

  • Crònica del primer cara a cara que s'ha fet d'ençà del 2015 entre candidats a presidir el govern espanyol

VilaWeb
Pedro Sánchez i Núñez Feijóo, durant el debat d'ahir.
Andreu Barnils
11.07.2023 - 01:50
Actualització: 11.07.2023 - 07:50

Feia vuit anys que no es podia veure un debat cara a cara entre els candidats del PP i del PSOE a la presidència espanyola. Ahir Pedro Sánchez (PSOE) i Alberto Núñez Feijóo (PP) van trencar anys de silenci d’aquest format (debats amb molts candidats a la vegada sí que n’hi ha haguts). I ahir al vespre, en directe i per televisió, van debatre durant cent minuts ells dos tots sols. Va ser un debat molt poc tallat pels moderadors, cosa que és d’agrair, un punt tens sense ser caòtic, on es va veure un Sánchez més agressiu, més a l’atac, conscient que la campanya electoral havia començat amb les enquestes en contra. Com sempre, Sánchez comença la cursa havent de remuntar. O es mou o perd. Ahir es va veure un Alberto Núñez Feijóo que no va ser capaç d’anar a fons, que va quedar a mig camí d’allò que hauria pogut ser una bona tàctica, presentar-se com a president, calmat, guanyador, tranquil, serè. Amb el vent a favor. I que va tenir els millors moments quan el debat va ser pausat, com en el primer bloc d’economia, on va saber desinflar bé l’eufòria de Sánchez. En el debat es va poder comprovar que Catalunya, en aquests moments, ja no fa por, ni és tema central (tot i que no va desaparèixer del tot) d’un debat on la paraula que es va pronunciar més no devia ser ni Espanya, ni Catalunya, sinó Vox. I això a Sánchez li va bé.

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, i el dirigent del PP, Alberto Núñez Feijóo, al plató del cara a cara a Atresmedia amb els presentadors Vicente Vallés i Ana Pastor.

Ahir, en el cinquè cara a cara de la història de les eleccions estatals –precedits pels Aznar-González. (1993) Zapatero-Rajoy (2008), Rajoy-Rubalcaba (2011) i Rajoy-Sánchez (2015)–, el president Pedro Sánchez va demostrar que tenia la idea tàctica més clara que el seu oponent, i que al seu cap hi havia bàsicament una xifra (els 700.000 electors indecisos) i un missatge, un de sol, per enviar-los a ells, i només a ells: el PP i Vox ens enviaran a un túnel del temps, tornarem als temps foscs: votant indecís, no badis, no els votis. De fet, el millor resum del debat de Pedro Sánchez va ser el darrer minut, l’anomenat minut d’or, en què no va parlar del PSOE i les seves propostes, sinó del pacte PP, de Vox i de la por que poden causar als indecisos.

Pedro Sánchez va dominar millor que no pas Feijóo l’art de les pauses, i els moments de guió li van sortir millor que no al rival. Quan va desgranar la llista d’animalades de candidats de Vox votats pel PP (un que té Caudillo com a nom del cavall, l’altre que diu que les dones són més agressives perquè no tenen penis, la tercera negant els vaccins). En canvi, l’esbroncada esperada a Feijóo en el bloc de violència masclista pels seus pactes amb Vox va topar amb la resposta preparada del candidat del PP, retraient a Sánchez l’alliberament de violadors gràcies a la llei de llibertat sexual. Però, a ulls d’aquest cronista, Pedro Sánchez, va aprofitar prou bé un dels grans moments de la campanya, el debat, en unes eleccions que s’han avançat, precisament, per poder retreure al PP els seus pactes amb Vox. Ahir va ser un no parar en aquesta línia. Diguem que Sánchez tenia més al cap els indecisos d’un Feijóo que vol retenir els seus.

Alberto Núñez Feijóo, per la seva banda, creiem que no va saber aprofitar tan bé els seus asos –que en tenia– i canvis de guió, entre més raons perquè Sánchez li tallava el ritme, no sabem si fins al punt de molestar els teleespectadors i tot. Feijóo va signar en directe un pacte en què deia que si Sánchez el guanyava en vots, ell li facilitaria la investidura abstenint-se, i demanava que Sánchez fes això mateix: facilitar-li la investidura en cas que el PP guanyés les eleccions; i així fer que Feijóo no hagués de dependre de Vox ni Sánchez d’Otegi. Però aquest moment no va tenir la força dramàtica, ni el silenci que Feijóo devia somniar en els assaigs. Tampoc Feijóo no va saber donar força al moment de Miguel Ángel Blanco (“Avui és l’aniversari de la mort de Miguel Ángel Blanco i jo no pactaré amb la branca política d’ETA com ha fet vostè amb Otegi”). En canvi, en els moments del debat més serens (com en el bloc inicial d’economia, divuit minuts d’oasi civilitzat) vam poder veure el millor Feijóo, que rebatia bé l’eufòria de Sánchez, que desinflava globus i que donava tocs d’humor, i fins i tot titulars no habituals en candidats centralistes del PP: “Vostè sap quants hospitals ha gestionat vostè com a president del govern? Dos: el de Ceuta, i el de Melilla. La resta són transferits a les comunitats autònomes”). Un Feijóo que per moments venia els seus trenta anys de feina a l’administració, que mossegava demanant el vot a socialistes i que en algun punt atrapava amb dades Sánchez (com quan va treure el document que Sánchez va presentar a la UE sobre privatitzar les autopistes), però que, com en el cas del socialista, ha de donar les gràcies que la televisió i les xarxes socials encara no són prou coordinades: les mentides comprovables de l’un candidat i l’altre, que a Twitter eren desinflades, no arribaven al debat, ni els moderadors els qüestionaven les dades. Ves que ahir Feijóo no guanyés votants al PSOE, en els moments serens, i en perdés amb Vox, en els moments tensos, quan se’n desmarcava.

Quant a Catalunya, alguna referència, sobretot de Feijóo, sobre els “indults als colpistes”, retrets a possibles pactes amb Puigdemont, la comparació entre Otegi i Junqueras que Feijóo va matisar (a Otegi el tracta d’ETA, encara, i a Junqueras, no) i la promesa de fer il·legals referèndums (com si el fet que fossin legals, com ho era el 2017, servís de res als independentistes), però bàsicament la constatació que Catalunya ja no fa por, i que Pedro Sánchez es vanta sense parar de la seva tàctica (Catalunya el 2023 ja no és la del 2017, a Catalunya guanya un partit constitucionalista que es diu PSC). Sobre el País Valencià, la referència de Sánchez a Nàquera, el poble on s’ha retirat la bandera LGBTI, i res sobre les Illes en un debat, on Vox va ser el gran protagonista, per la quantitat de vegades que Sánchez va citar-lo, per posar la por al cos dels indecisos, que poden acabar decidint unes eleccions que han començat amb un PP al capdavant, però que tenen un Sánchez a l’atac, disposat a plantar batalla, i a recuperar terreny.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any