La política és una pràctica humana que es fa sempre en el temps, comptant amb el temps com una de les matèries primeres de què es dota. Per aquest motiu, el pas del temps és una de les eines, una de les armes, una de les tècniques més importants en l’arsenal dels polítics.

Quan Charles Maier i Christopher Clark expliquen què és la cronopolítica ens parlen del “temps polititzat”, que defineixen d’una manera molt precisa, una definició que crec que és important de llegir especialment avui: el “temps polititzat” és la tècnica de fer servir el temps com a mitjà per a legitimar el propi programa, per a desafiar i desacreditar els adversaris polítics o les opinions polítiques oposades, o per a fer totes dues coses alhora.

I ara observeu com Pedro Sánchez ha fet justament això. En la compareixença, ahir, al Palau de la Generalitat va repetir una vegada i una altra que avui estem millor que no ahir, quan es va dictar la sentència contra els presoners polítics, i que demà encara estarem millor que no avui. Cosa que, traduïda, vol dir que ell creu que Espanya està més ben situada avui a Catalunya i que a l’independentisme cada vegada, i com més temps passe més, li serà més difícil de guanyar.

La lògica de l’argument és tan evident que es pot veure per tots els descosits. Sánchez creu que el 2017 va passar una cosa –de la qual ell, amb aquesta barra que gasta, no se sent responsable– una cosa que el temps, el pas del temps, va arreglant tot sol. El temps, no pas la política.

Per això el seu principal objectiu ahir era que el president Aragonès passàs per alt i oblidàs, desmuntàs, aquella frontera dels dos anys que havia pactat amb la CUP. Que la Generalitat acceptàs que no hi ha gens de pressa ni cap límit temporal per a la taula. Si això dura vint anys, que en dure vint. Millor i tot. Que ell, en tot cas, continuarà jugant amb la carta de “deixar passar el temps per anar normalitzant i legitimant el seu programa”–com explica la definició de Maier i Clark.

La part catalana, i dissortadament no puc dir que això m’haja sorprès, hi ha caigut plenament, de quatre potes. Ja hi arribaven venuts per aquesta vindicació acrítica del mecanisme, de la taula, de què parlava en l’editorial d’ahir. Però com que, a més, Sánchez tanca rotundament la porta a la política –no a l’autodeterminació, no a l’amnistia–, supose que per a Aragonès no hi ha res més a reivindicar. Que es reuniran durant tants anys com calga. Per a arribar on?

Torne a la gestió del temps. L’equip de Pedro Sánchez repartia ahir a Palau, als periodistes, l’anomenada agenda del retrobament. Però llegint-la no costava gens de reconèixer que aquesta proposta presentada ara com una gran idea del govern espanyol era en realitat els 23 punts que Artur Mas va demanar a Mariano Rajoy el juliol del 2014, completats per Carles Puigdemont fins a arribar a 45, lliurats també a Mariano Rajoy el 2016. Set anys després tornen els 45 punts a Barcelona amb la promesa –ai, senyor!– que ara sí que els compliran. Però amb un advertiment solemne que ja va fer Rajoy. Podem parlar dels 44 punts primers però no del darrer, que és l’autodeterminació. Ho va dir Rajoy a la Moncloa quan el va visitar Puigdemont i ho repetí ahir, mot a mot i exactament igual, Pedro Sánchez al Palau de la Generalitat.

Que en aquest ambient d’ensarronada la gent no tinga ganes ni de manifestar-s’hi en contra, com va passar dissabte –quan ningú tenia gens d’interès en la taula­– o com va passar amb les convocatòries d’ahir, a mi em sembla una cosa ben normal i lògica. Entre més raons, perquè és incomprensible, per exemple, que la CUP signàs un acord amb ERC validant que es deixen perdre dos anys i que ara de sobte convoque a la plaça de Sant Jaume una manifestació contra la taula. Francament…

Tot això a banda, la convocatòria ha servit per a posar en relleu la dificultat amb què haurà de moure’s el president Aragonès d’avui endavant. Amb aquesta reunió ha guanyat uns quants mesos de coll que permetran a ERC de fer-se valer, amb aquest argument inflat segons el qual per primera vegada un president espanyol accepta que hi ha un conflicte polític, de manera que a Pedro Sánchez li podran aprovar el pressupost espanyol sense gaires discussions internes ni problemes. Però el preu per a Aragonès és el nerviosisme com més va més evident de la CUP, del qual la manifestació és un símptoma; i, sobretot, l’afermament de Junts, que ha jugat molt fort i ha sabut marcar molt bé un perfil propi i diferenciat, quan ja semblava estar dòcilment dins el govern. La manifestació de la Diada i el renaixement del carrer completa un panorama que, més enllà de la inversió mediàtica i propagandística que ens voldrà colgar argumentalment aquests dies, és objectivament més difícil avui, per al president, que no ho era ahir.

PS1. A cavall de la manifestació, Julià de Jòdar va publicar ahir aquest article que crec que hauríeu de llegir i passar: “Ens cal organitzar el poder des de baix“.

PS2. Crec que comencen a alçar-se clarament veus reclamant un canvi immediat de direcció, algunes de molt poderoses. Biel Mesquida, per exemple, ahir durant el lliurament del premi Trajectòria, va cridar “Fora victimisme! Justícia! Fora polítics venuts! Valor! Fora por! Acció!” Ho podeu veure ací.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.