L'escriptor Biel Mesquida. Fotografies: Albert Salamé.

Biel Mesquida ha gaudit del premi Trajectòria que ahir li va atorgar la Setmana del Llibre en Català. N’ha gaudit i l’ha compartit amb entusiasme. Perquè un premi pren el valor que li atorga en primera instància el guardonat. Biel Mesquida ha sentit i expandit i difós i valorat aquest premi. Per això, enguany el premi Trajectòria ha guanyat valor. A Biel Mesquida el premi també l’ha honorat, perquè l’ha convertit en un home més públic i conegut, ni que sigui uns dies. Una presència pública que a voltes l’ha reduït a un parell de clixés, que ell ha refusat amb tota la força, perquè Biel Mesquida per sobre de tot és un home lliure, lliure d’encotillaments, de capelletes, de tòpics.

Sempre sorprenent, sempre frondós en les paraules, sempre barroc, sempre elegant i sempre perillós per als convencionals i porucs, per als sectaris, per als polítics acomodaticis també. I tot això ho va demostrar ahir en el discurs –que ara us oferim– que va llegir davant una cinquantena de convidats a la cerimònia de lliurament del premi Trajectòria, al Moll de la Fusta, durant la 39a Setmana del Llibre en Català.

Va obrir el discurs amb una cançó de bressol mallorquina, una cançó que li cantava la mare, abans de dir “quatre mots de la veritat”.

DITES PER FER FESTA, FER BULLA, FRUIR I CELEBRAR EL PREMI TRAJECTÒRIA!

I- “Ja m’ho deia la meva mare: llibres, llibres i més llibres.” Que aquestes paraules de l’escriptora de Catalunya Nord Renada Laura Portet, que acaba de partir de vacances, siguin una invitació a estimar els llibres. Estimar els llibres com respiram en aquesta 39a Setmana del Llibre en Català. Si tingués una mica més de coratge pintaria amb un esprai aquesta frase de Renada Laura Portet per tots els llocs de la Setmana, els encontorns, els totxos del Moll de la Fusta, la pell de la mar que ens envolta i ens fa ser una illa de llibres. No oblidem que la bellesa del llibre és l’esplendor de la veritat.

II- Gràcies, de bell nou editors, distribuïdors, llibreters, revisters, difusors i institucions culturals, per aquest vint-i-cinquè premi Trajectòria de la trenta-novena Setmana del Llibre en Català, moltíssimes gràcies, Editors.cat.

I gràcies a totes les persones que generosament m’han ajudat al llarg de la vida simbolitzades en el món personal per Pep-Maür Serra Garau, que em suporta i em dóna suport des de fa cinquanta-tres anys (és molt mal de fer viure amb un escriptor, especialment si és tan desordenat com jo) i per Xavier Folch en el món professional, el meu amic i editor que va tenir cura de mi i va catalitzar la meva escriptura més de trenta anys fins a la seva mort, fa un no-res.

III- Abans de res, ho diré ben clar i català: l’exaltació de la personalitat pròpia, l’egolatria i la iconoclàstia és detestable, empobridora i limitadora, literalment i en tots els sentits… i tan corrents en els escriptors, que em faig pànic a mi mateix.

IV- Una confessió: la literatura m’ha salvat. La literatura m’ha donat una resiliència a prova de foc. Si he caigut, la literatura m’ha fet aixecar i m’ha posat al meu lloc en les files de la lluita i de l’oposició. M’ha fet sortir del botador!

V- Al final d’Els germans Karamàzov, durant l’enterrament d’Iliütxa, Aliòixa parla als adolescents i els diu: “Sapigueu que no hi ha res de més noble, de més fort, de més sa i de més útil a la vida que un bon record, sobretot si ve de la primera edat, sobretot de la casa pairal. Us parlen molt de la vostra educació; ara bé, un record sant, conservat des de la infància, és potser la millor educació. Si féssim provisió de records per a tota la vida, seríem definitivament salvats. I fins i tot si no estotjam dins les ànimes més que un bon record, aquest únic record ens pot servir un dia per a salvar-nos.”

Vet aquí: la literatura és un reservori, un cofre, un tresor de records. La literatura és record salvífic.

VI- La meva literatura tendeix a l’alteritat. Dialog, cit, discutesc amb escriptors de tots els temps, de tota casta i condició, de qualsevol llenguatge. Faig amb tots ells un bosc de trànsits. Anomèn. Repartesc noms i mots. M’han dit caganoms, cagacites, cagafragments. I orgullosament ho som, ho reconec. El caganer, l’analitat, són indiscutiblement part de la nostra cultura i tradició… i no la més dolenta.

VII- El moment actual de les nostres lletres i de la nostra llengua, únicament i desacomplexadament la catalana, és un moment particularment atractiu. Si gran és el repte, més gran serà la victòria. Ens cal convenciment i autoestima. Deixeu els polítics, no han fet encara aquest pla de xoc. Naltros, convenciment i autoestima dels catalans;  el convenciment i l’autoestima que ens puja per les cames, les cuixes, el sexe, el ventre, el pit i el cervell i ens dóna força per actuar. Ens puja des de totes les ofenses i des de totes les condemnes.

PERÒ ENCARA SOM AQUÍ I EL NOSTRE “ENCARA” ÉS UN “PER SEMPRE”!

Fora victimisme! Justícia! Fora polítics venuts! Valor! Fora por! Acció! Viviu en català, llegiu en català, escriviu en català, estimau en català, boixau en català!

VIII- I en haver-vos estimat en el cos, estimau-vos en l’esperit. Llegiu en aquesta llengua enrampada de meravella. Siau sempre joves, guapos i valents. No us cregueu ni un mot dels malastrucs repartidors de sentències i verins. La literatura no “ha de ser com”, la literatura és com és i punt.

Desmarcau-vos dels tòpics, de les etiquetes, de la fossilització. Com deia l’amic Blai Bonet (Blai Bonet que estàs en el cel!),

“[…] no parlis gaire;

actua en representació de tots els altres, ocupa el seu lloc si, vivint, el tenen buit. Jo ho vaig fer així, i el Pare em ressuscità.”

Perquè jo som escriptor d’instantànies, i m’han volgut fixar, m’han volgut cloure dins un clixé, un lloc comú, eixalar-me per a fer-me part de la conxorxa. Tenc un respecte apassionat pels lectors. Per la intel·ligència dels lectors, i m’hi don com “Jo em donaria a qui em volgués / com si ni jo me n’adonés”.

I per acabar vull insistir en una cosa que sempre seguit s’oblida, i els humans del llibre i la cultura catalana no podem oblidar i hem de reivindicar: Catalunya no és una nació; Catalunya és un bocí de nació. Visca els Països Catalans!

VISCA LA LITERATURA!

VISCA LA LLENGUA CATALANA!

VISCA ELS PAÏSOS CATALANS!

 

Biel Mesquida, una trajectòria de principis

 

Biel Mesquida: “Aquesta filla de puta de societat ens aïlla, ens atrofia, ens arrabassa els sentits. Ens hem de desblindar”

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.