Biel Mesquida acaba de ser guardonat amb el premi Trajectòria. L’escriptor rep aquest reconeixement en un moment de plenitud literària. El poemari Carpe momentum (Eumo, 2021), publicat fa pocs mesos, ha rebut elogis de la crítica i ha despertat passió entre els lectors. Fem l’entrevista a trossos, per vídeoconferència, per correu electrònic. És difícil de transcriure’l bé. He de robar-li alguns punts i coma i convertir-los en punts i seguit. El seu devessall de paraules no és retòric. Cada paraula s’infiltra un poc més endins. El matís què afegeix sentit.

Biel Mesquida, una trajectòria de principis

Riem de gust. És difícil de no deixar-se anar amb Mesquida. Sempre troba el moment per a la complicitat. Sap fer fer un tomb a tot, sense defugir mai la duresa, ni mirar-s’ho de cara. Fins i tot quan en el discurs d’acceptació del premi Trajectòria semblava haver-nos tocat a tots amb l’emoció de les paraules. Patapam: “Per acabar vull insistir en una cosa que sempre seguit s’oblida, i els humans del llibre i la cultura catalana no podem oblidar i hem de reivindicar: Catalunya no és una nació; Catalunya és un bocí de nació. Visca els Països Catalans!”. Recordatori cop de puny. Podia haver triat el dels amors llargs oblidats, el de matar la mort, el de… però finalment poso el titular de ‘la puta societat’. Millor que no ens despistéssim!. A desblindar-nos!

Què és Carpe momentum?
Carpe momentum és viure l’instant per fer durar aquest instant. I pot ser més clar: viure en l’entre-instants, entre-portes de l’instant, entre morir i renéixer sempre seguit. Poemes per a entre-tenir-se amb l’instant. Per allargar-se amb l’instant. Per lentificar l’instant. Per viure molt de temps en l’instant. Per fer de l’instant un espai temporal que no s’acabi en un no-res. Per fer un no-res etern. Carpe momentum som jo. És una espelma petita encesa en la foscor de les tempestes de la negranit, que cal protegir perquè un buf la pot apagar. La poesia de Carpe momentum és una escala de socors en uns temps durs. Un oasi d’aigües fresques en un desert. Una casa de cites en un món de solituds. Uns tons, uns ritmes i uns accents fets a les palpentes. Un manual d’autoajuda d’alta gamma dins una societat farcida d’odis. Un art del passeig de gran voltatge líric que t’obre els paisatges i les coses. Un cant eixordador de tendreses amoroses i de pensaments lluminosos dedicat als amors llargs, démodés, oblidats i silenciats. Un diàleg constant amb els meus amics en l’escriptura, els meus mestres de tots els temps, que són estímuls i adobs, brúixoles i deixants, connexions de músiques i de mots. Una brodaria de consignes llibertines fetes amb la matèria lleugeríssima, fràgil i efímera dels moments. Una escriptura planera i accessible de l’instant etern que ens ajuda a viure.

Anem a poc a poc. El 2020 ha estat un any difícil, això ha condicionat el llibre? Hi és en el llibre?
Carpe momentum és format per quatre llibres. El primer, “El recordador”, és del 2009. El segon, “El llegidor”, és del 2017. I els dos darrers llibres que són els més llargs, unes cent vint planes, són del 2020. M’agrada que el temps marqui la vida dels poemes i els doni vibracions diferents, músiques variades, formes singulars. Aquest any 2020 tot ha pres més relleu, com quan poses un fons negre i els colors ressalten més. He sentit que tot agafava una intensitat més gran, a causa d’una situació difícil i dolorosa. Hi ha moments especials, essencials, i són els que fonamenten el poema. Es té la sensació d’haver sortit del temps i de la presó del cos. De tocar els límits de l’espai. El mestre Hölderlin explica aquesta sensació quan diu que el perfum de la llimonera li resulta dolorós com l’arribada del món exterior a ell. Estic segur que l’any 2020 he escrit dins l’atmosfera d’una immobilitat bona, d’una clausura personal en què la fira de les vanitats no existia, en què el dolor i la mort dels humans eren tostemps presents, en què la poesia era un exorcisme viu contra la por, la covardia, la depressió i un estímul per a trobar desllorigadors i bàlsams, claus i dreceres, panorames verbals que eixamplassin els batecs i les mirades, que fessin créixer les percepcions i els sentiments, que ens descobrissin la vida dels detalls de l’esperit. Em sentia tot ple de la follia creactiva de mestre Llull i de l’entenebriment energètic de mestre Hölderlin, els dos col·legues que m’han acompanyat més en aquesta aventura poètica.

En un dels primers poemes del llibre escriviu: “Quan la llengua sigui morta –la llengua morta– com sabrem les coses?”
—La llengua és la base del meu treball, si no hi ha això no escriuria. Els llenguatges són les fonts ufanes que m’alimenten. Jo he de fer informacions de l’esperit i s’han de treure de l’esperit de la llengua. L’important de la poesia, com de tota la literatura, no és el “què”, sinó el “com”. Això és la sopa d’all. Els temes són els de sempre: l’amor, la tristesa, la desil·lusió, la malaltia, la traïció, el dolor, la mort, la vida de la vida… Treball el verb d’aquests motius i els faig jazzejar, els carreg d’electricitats d’altes tensions, els convertesc en petits cops d’estat. Pas un guster per les recerques formals si les provatures afavoreixen els resultats. Agaf la llengua desgastada, sense sentits, minoritzada, tova, amorfa de la tribu i la tens tant com puc, l’amar de tibantors, de càrregues de profunditat, de visions enigmàtiques, li faig dir allò que vull que digui. No vull la llengua que no té consciència. Som un explorador de la llengua! La vull carregar de sentit, de sensorialitat, de precisió. Que la llengua sigui una matèria sensible i arribi al lector amb els mil i un sentits de la percepció.

Foto: Jean Marie del Moral

Però la vostra poesia és plena de sentit.
—Voldria que la llengua fos la música del “com”. Que traduís alguna cosa d’essencial. En aquest llibre cant un fet que no és gens de moda, que són els amors llargs. Ara vivim una època que els amors llargs han estat oblidats, s’han extingit, no existeixen. Eclipsats. Especialment en la literatura. L’amor poliromàntic, l’amour fou, són xisclats i publicitats arreu. Fan veta de la bona les xarxes de contactes, de conèixer gent per la internet, veure’s, boixar o no, i oblidar-se. Un erotisme de vertígens i sacsejades. I la poesia ho reflecteix amb motius d’encontres i separacions, de traïcions i de divorcis, d’arribar, moldre i desaparèixer. Jo vull cantar l’amor llarg que existeix sense fer renou, amb els fonaments ben ancorats en els territoris de tactes vertaders, d’una forma de viure i saber estimar feta de brúixoles que marquen uns altres nords i unes altres estacions de l’amor que fan la vida lenta, que fan la vida densa, que converteixen cada instant en una celebració. Cant els amors llargs que no canta quasi ningú (ni tan sols la cançó lleugera des dels bells poemes cantats de Jacques Brel i Billie Holiday) i que jo vull fer veure i viure amb paraules comptades.

Què tenen els amors llargs, que no tinguin els altres?
—No puc repetir en una entrevista allò que ja he escrit i publicat en els poemes de Carpe momentum. Al llibre hi ha les darreres notícies i noves dels amors llargs. La lletra escrita comanda una cosa de no dir. I els amors llargs tampoc no els puc definir com si fes un article per a la Viquipèdia. Ni llistar aquests “amor altres” en un catàleg amorós d’ara mateix.

Tampoc no us demano cap llista…
—Caldria cercar per donar una idea del concepte vital dels amors llargs parlar d’una vida amorosa que viu en el quotidià i s’allarga en el temps als antípodes de l’amour fou. Caldria entendre una realitat amorosa lluny dels deliris, de les exaltacions i les frenesies que duren un no-res i queden en un no-res. Caldria comprendre que els anys compartits són estacions amoroses en què es mesclen les complicitats, les tensions, les humilitats, els dolors, les comprensions, les bregues, les dolçors, els tedis, les calmes, les crisis, els reenamoraments, les aventures, les tendreses, els perdons, les resignacions, els coratges i aquest perdre’s en l’altre continu, sense aturall.

Però també hi ha molt de desgast…
—En els amors de molts de dies, que es prolonguen més enllà del temps, podem sentir la construcció de mosaics i de xarxes de complicitats i calideses estotjats sempre seguit per a les èpoques de la gelor i de la duresa com a bàlsams asserenadors, els planters d’alegries que els amants cultiven sense aturall que seran eines tendres per a reverdir la pols i el desgast de les rutines i dels desconeixements, el coratge que cal fer créixer dia darrere dia, temps darrere temps, per afrontar les malifetes i els naufragis, les morts i les destruccions, la necessitat de refer les confiances teixides a cada cap-de-cantó de les mirades, dels contactes, dels records compartits, de les nombroses interseccions vitals i dels metabolismes íntims, la necessitat d’inventar i d’imaginar connexions i formes imaginatives de fer vincle; podem descobrir també l’ètica sensorial que impregna els amants i escriu en els seus esperits una llista inacabable d’estimacions singulars que conjuren la separació i la pèrdua, que catalitzen les conjuncions que es fan i es refan, instant darrere instant, tot al llarg dels anys: de tendresa i de pensament i de solitud i de meditació i de vessa i d’espaordiment i de carícies i de somnis i de desigs, i de reconeixements, que cal que no s’acabin mai. Mirar envellir i no envellir. Resetejar l’amor tostemps cap a l’origen.

Dèieu al començament que havíeu fet un manual d’autoajuda d’alta gamma…
—Sí, Carpe momentum, aquesta invitació de viu el moment és un manual d’autoajuda d’alta gamma, que, a més, dura per sempre. Els poemes ens van dient, xiuxiuejant, cantant contínuament que tenim el temps comptat, que la vida és molt curta, que l’única cosa que tocam és aquest temps volador que se’ns escapa, que ens fuig, que torna no-res i que, sobretot, no hem de deixar perdre. Això ho han dit sempre els clàssics de tots els temps, jo no he descobert res de l’altre món, però a vegades ho oblidem massa. La poesia ens ho recorda. El meu cant és per a la vida reeixida, per a la vida viscuda, per a la vida sentida. La vida amb els altres. Tu dónes vida i els altres et donen vida.

Foto: Jean Marie del Moral

Us heu tornat un clàssic?
—Sempre he estat un clàssic! Més ben dit, sempre he tingut voluntat de ser clàssic. No faig llibres d’un sol ús. I esser clàssic vol dir durar, els llibres clàssics duren, no s’acaben mai. Sempre irradien coses noves, sentits nous, són epifanies constants, inacabables. I jo els llibres sempre els he fets per durar. Per resistir l’oblit i el temps!

Tenim l’art per a defensar-nos de la mort?
—Sí, els humans lluitam a les totes contra la mort, amb la cosa més humana, amb la creactivitat: no creativitat, sinó creactivitat.

Creactivitat és una paraula que us heu inventat.
—És la paraula que ens defineix com a humans lluitadors per la vida i contra la mort. Cal matar la mort. I la paraula és una arma que pot dir a la mort: on és la teva victòria? Escriure és una forma humana de desmorir. La paraula viva batega com un cervell! La creactivitat és el gran vaccí dels humans per a fer vida perdurable i anorrear la mort. Si miram un poc la història, veurem que les èpoques amb més creactivitat han estat les més humanes, les més plenes d’amor, d’amistat, de pau, les de més saviesa i de més descobriments, i, sobretot, les més saludables, literalment i en tots els sentits.

—… i del mal, què en dieu?
—El mal és una legió letal que ens ataca contínuament i per totes bandes. Hi ha mil i uns mals que ens ataquen sempre seguit. Els hem d’anorrear, de fer desaparèixer, de destruir. També hem de lluitar contra el mal, que a vegades un mateix crea, afavoreix i provoca. Hem de lluitar contra tots els mals del món.

I a favor de qui?
—A favor de la bellesa i de la bondat del món. A favor dels humans i del terramarcelplantaanimal! Aquestes són les grans lluites del món.

Potser no les veiem, la bellesa ni la bondat. No tenim temps de veure-les?
—Els necrocapitalistes ens volen cecs, sords, muts, amnèsics, insensibles, descervellats, màquines de treball i consum. I amb l’ajut de sistemes de mercat i de control ho aconsegueixen sense adonar-nos-en. Ens compren per qualsevol grapada de misèria. I acabam sense pensar i sense sentir: atrofiats, afàsics, esclavitzats.

Podem evitar-ho?
—Per veure la bellesa i la bondat del món cal no aturar mai la lluita perquè el planeta sobrevisqui a tots els verins que els humans li abocam damunt, dedins, pertot. Seria lluitar contra el foc que encenen els depredadors que destrueixen pels seus interessos la capa verda del món. Seria lluitar contra les multinacionals del plàstic i de totes les indústries contaminants que intoxiquen pels seus interessos els oceans, els camps i el cel i maten la vida de les plantes i dels animals. Seria lluitar contra el gran capitalisme, contra el necrocapitalisme, que ens converteix en un ramat de consumidors que fem malbé el planeta pels seus interessos. Lluitar contra els grans dimonis i els petits dimonis amb noms i llinatges que fan malbé el món!

Quins?
—Els dimonis de la corrupció, de les mil i una depredacions, de tota la terra, del medi, de la vida en totes les seves formes. Carpe momentum és un cant per a matar el mal i per a afavorir la bellesa i la bondat del món.

Foto: Jean Marie del Moral

La bellesa es banalitza.
—Com si fos un cartell lluent i tòpic de les agències de viatges, com si fos un prospecte de les immobiliàries que venen la Terra. La banalitat ens ataca com un altre mal. La tenim cada dia en les nostres vides. Ens fa mediocres, ens fa miserables, ens fa rancorosos, ens fa dolents. Hi ha moltes coses que ens fan dolents i de les quals hem de prendre consciència. La poesia és una forma d’eixamplar la percepció, d’afinar la sensibilitat, d’adquirir més coneixença i consciència.

Hi lluiteu, contra això?
—També m’atac a mi mateix i critic els meus conciutadans. Hem de començar per nosaltres mateixos. No tan sols no ens hem d’aturar d’atacar les multinacionals i els megamilionaris de la llista Forbes. Aquests països nostres de la Mediterrània ja no tenen costa verge. Tota la costa ja ha estat dinamitada, explotada, encimentada, hotelitzada, feta merda!

Aquest dolor per tot allò que s’ha perdut hi és al llibre.
—Sí, perquè sempre és present. El sents, el toques, el sofreixes. És el dolor de cada dia.

Acabar, tancar un poema us costa? La vostra exuberància fa difícil la forma?
—La poesia és forma, forma i forma. Sense forma no hi ha res. Qualsevol forma pot ser bona. Cal no oblidar-ho!

Amb tantes paraules feu enveja!
—Cada paraula ha de ser pesada, sospesada, col·locada… Les paraules quan les convoques i les toques juntes creen entre elles sentits que abans no hi eren. Això és la bellesa de la poesia. Et crea com a il·luminacions, com a visions. Rimbaud ja ho deia, que la poesia crea il·luminacions. En la nit fosca que deia Sant Joan de la Creu, la poesia és una il·luminació, una estrella fugaç que dins la nit negra mostra i demostra una cosa en els temps d’un instant. És com un llamp elèctric, les paraules estan electritzades. En un poema, a vegades, et pots enrampar.

Si t’enrampes què passa?
—Vius més, com si descobrissis que sents més. En el fons la poesia juga en aquest territori extraordinari de la sensorialitat. Fer de la llengua una sensorialitat extrema. Fer sentir la llengua i que la llengua et faci sentir a tu. És com un joc de viceverses, que va de banda a banda. Si tu llegeixes i no sents res, deixa-ho fer. Si un poema no et fa sentir res, tira’l [riu].

Feia temps que no publicàveu poesia.
—No m’he aturat mai de fer poemes. Els relats són poemes. Els textos novel·lescs són poemes. Molts textos periodístics són poemes. No hi ha gèneres! Tota la meva escriptura va cap a la poesia. La poesia no és més que agafar el llenguatge i fer com a miniatures. És convertir el llenguatge en una cosa molt petita, però carregada de sentit, de manera que aquella cosa tan petita sigui una fàbrica de sentit. Donar densitat a la llengua. Pitjar molt la llengua i ficar-hi moltes de coses a dins. Aquí hi ha la gran dificultat dels mesters poètics. Els poemes de bon de veres sempre diuen coses. Si l’agafes ara et dirà unes coses, però amb el pas del temps tornes al poema i et dirà més coses o unes altres. Això és un poema bo. El poema de veritat s’ha de llegir, rellegir i tornar a llegir. Els grans poetes sempre em van mostrant nous panorames, noves terres, nous mars i nous cels, m’ajuden a conèixer-me a mi mateix. Tots els meus texts tenen sempre una voluntat poètica. I no és profecia! Sempre tenc present un vers de mestre Beckett: “El silenci és la nostra llengua materna.”

Quina estructura té el llibre?
—Saltar d’una cosa a una altra, fer digressions, és el que més m’agrada, però et responc. A mi m’agrada que m’encomanin els llibres, jo faig més feina per comanda perquè m’ajuda a disciplinar-me. Si no em disciplín, m’agrada més llegir que escriure. Toni Clapés em va dir: “M’has de passar un llibre de poemes el 31 d’octubre del 2020.” I jo llavors vaig començar a estructurar el llibre. Una part, “El recordador”, són els poemes que ja tenia de l’any 2009. El llibre segon, “El llegidor” és un llibre fet a partir d’uns poemes del 2017. El tercer i el quart, “El sentitdor” i “Ars amandi”, el gruix més gran del llibre, són els poemes fets el 2020. És un any en què he tingut més intenció poètica. Més força, paradoxalment.

Per què?
—Per la disciplina per un cantó i perquè he sentit la tendresa de la solidaritat amb els malalts, els adolorits i els morts per l’altre. Quan he de fer una cosa en faig molta més quantitat que la que ha de sortir. Gairebé en faig el doble. En Carpe momentum es van ajuntar moltes coses. El 2020 ha canviat les nostres vides. Ha estat un any històric per mor de la pandèmia. El fet que hi hagués aquesta malaltia terrible, amb tant de sofriment, també m’ha esperonat, i m’ha impulsat a escriure molt (amb bloqueigs i panes, amb dificultats), a viure molt (amb ànsies i tremolors, amb esforços i dubtes).

—”Ars amandi” agafa una altra forma.
—Algú em va dir que “Ars amandi” era com una traca valenciana. És el meu cantó ben valencià. Explosiu, renouer, desenfrenat, dionisíac. Tot el llibre és molt contingut, molt formalitzat. Les músiques hi són, molt comptades, molt subtils, molt apol·línies, quasi els gests finíssims dels poetes orientals. Tot és serè i comptat. Però a “Ars amandi” faig uns gests més llibertaris, més joiosos i més bèsties, potser. Més brutals. En pintura seria el que feia Jackson Pollock, per exemple. Hi ha trons i llamps, esquitxos a voler, xaps, escapolons, esfilagassaments, regruixos, sang i fetge, taques i regalims per a dir l’amor, per a cridar l’amor, per a cantar l’amor amb tota l’ànima.

Foto: Jean Marie del Moral

Quin procés d’escriptura heu seguit?
—Amb “El sentitdor” i “Ars amandi” he seguit un procés d’escriptura, que no és nou, però que en aquesta ocasió m’he proposat de fer-lo de manera conscient. M’he basat un poc en els meus mestres orientals que són poetes i pintors alhora. Perquè les llengües que fan cal·ligrafies en el seu alfabet ajunten el dibuix i el sentit. Aquests mestres m’han ensenyat moltes de coses! El gest de quan fan un poema no es pot corregir: és el gest definitiu d’aquella poesia. I jo he volgut seguir això. I encara que podia corregir, he dit no. He volgut agafar aquesta energia, aquesta idea de fer el meu gest poètic d’un sol tret, d’un sol moviment, d’una sola tirada. També es podria comparar al jazz, la poesia té molta música. Jo he escoltat molt de free-jazz, agafar un tema i fer moltes variacions, amb una gestualitat improvisada, he jazzejat la llengua. Després he seleccionat, i he tirat molt de material. Però també he fet una cosa que no havia fet mai, que és que no ho he deixat llegir a ningú. No ho havia fet mai.

De debò? No heu donat el llibre a llegir?
—M’he llançat al mar, a l’abisme, al buit, tot sol. M’agrada molt deixar llegir el que escric a tres o quatre persones, que són gent de molt criteri, que m’estimen, que m’aconsellen. Això va bé per als errors… Jo les escolt, aquestes persones, o a vegades no. Però en aquest llibre no ho vaig voler fer d’una forma premeditada. Ho vaig entregar quan ja havia donat el llibre per acabat a n’Antoni Clapés, el director de la col·lecció Jardins de Samarcanda, amb en Víctor Sunyol. I al cap d’un dia em va dir: “No toquis res. És un gran llibre.” I el vaig escoltar.

A cada poema, hi poseu una cita d’un vers d’un altre autor. A banda que és un autèntic regal, què preteneu amb aquest diàleg?
—Vaig dir a en Toni Clapés: “Els fills de puta, saps què diran?: ‘En Biel Mesquida és un caganoms.'”

Caganoms? 
—Sí, caganoms. M’és igual. Jo escric els poemes i els acompany amb un diàleg amb els meus mestres, els que m’han inspirat. No hi ha cap regla per a aquesta conversa. De vegades uns versos d’un poeta em duen cap a un motiu, d’altres vegades quan he escrit el poema trob una citació que pens que s’hi avé i eixampla els sentits, d’altres veig les paraules de l’altre com una atmosfera. De vegades em fan robera i les col·loc dins el poema com si fossin meves. Tot és de tots! Tots feim feina amb els materials del passat, amb la tradició, amb els altres! Quina possessivitat hi ha pel món! Sempre hi ha uns encontres verbals, uns xocs, unes complicitats, que fan sortir espires, clarors. Vull que hi siguin perquè amb aquests diàlegs s’enriqueixen els poemes. És una manera de fer que el llibre sigui molt lluminós, molt de veritat, molt ple. La poesia sempre és breu, i jo vull que sigui una brevetat plena. Vull tot el gra de la llengua. Ni una gota de greix retòric!

Com treballeu?
—Jo tinc una llibreta on vaig escrivint coses sempre seguit: pensaments, frases caçades al vol, citacions, fragments de converses, idees, somnis. Tinc moltes llibretes de notes, que són el meu laboratori, el meu rebost, allà on guard la vida quotidiana. I els poemes van en aquesta llibreta.

La poesia fa companyia?
—La literatura és una gran companyia, però la poesia és la literatura que fa més companyia. La que ens consola més, la que ens ajuda a viure més, la que ens ensenya més. La que és una festa i un bàlsam. Com que és miniaturitzada, concentrada, la podem tenir molt de prop. La podem aprendre de memòria, de cor. De vegades, quan estic trist, em pos a un racó i començ a recitar un poema.

Què reciteu?
—Recit un poema que vaig aprendre de petit d’en Juan Ramon Jimenez, Imagina’t: “Los niños tenían miedo”. Quan recit aquest poema de memòria, de cor, em sent un poc consolat, pens en aquests nins. La nit llarga, els nins, la por. Els nins que demanen besades, aigua. Ploren i la nit no s’acaba. La campana que crida a missa. La mare obre la finestra, la claror de l’alba que entra. Tot això m’acompanya, m’ajuda, em fa estar bé [riu]. Això és una de les grans forces de la poesia: ajudar-nos a viure.

Sebastià Perelló diu que Carpe momentum es distingeix del carpe diem i de la seva ànsia àvida de satisfacció dels plaers immediats. Lluny de l’angoixa davant l’efímer, s’hi entreté amb paciència. Eternitza l’interval, en fa un jardí de serenitat.
—A Carpe momentum hi ha una concentració extrema. El poeta vol abolir les grans extensions de temps. El poeta vol gaudir de l’absolut de l’instant. Per això s’entreté a fer retxes dins l’aigua del jardí temporal, a perdre el temps i la llavor en els no-resos més efímers, en aquests treballs inútils d’eternitzar el moment perquè desplegui el seu concert de fragilitats, a bastir teles d’aranya verbals que enlairin la gravetat dels mots feixucs per atènyer les lleugereses meristemàtiques dels intervals a l’aire. El so callat, la música silenciosa.

D’on la traieu, tanta vitalitat?
—Això que em dius també és caure un poc en el tòpic. La vitalitat va lligada al treball, a l’esforç, a la disciplina, a ser-hi contínuament, a la sensibilitat, a la invenció, al fet de viure tan vertaderament i intensament com sigui possible. I quan dic viure intensament pot ser estar una hora assegut baix una figuera. Pensant o no pensant. Puc estar allà empardalat i pot ser molt intens. Tampoc no hem de confondre la idea de vitalitat i intensitat amb una exaltació contínua de la vida. En una nerviada. La creactivitat té totes les estacions de la vida. Quan faig estiraments en el meu cos també hi ha una intensitat. Quan menj una maduixa i dic aquesta maduixa té gust de taronja no m’agrada i n’agaf una altra i dic aquesta té gust de les maduixetes petites que em duia el meu pare de Susqueda, maduixetes de bosc… Tot passa en el nostre cap. El cap del poeta, que deia Marina Tsvetàieva, aquella russa meravellosa…

No hi ha nostàlgia?
—No la suport, la nostàlgia.

Ni la malenconia?
—Sóc un poc anti-melanconicus; algú ho deia i vaig dir: “Mira, un germà meu.” La malenconia, a vegades, són com falses cortines de fum que et fan la vida fàcil.

Però sí que parleu del passat.
—És un passat viu. Un passat present!

Sempre som en el present?
—Visc en el present etern, és el momentum, en l’instant. Vaig recordar un Déu grec que tenia oblidat, i que no surt a Carpe momentum que seria Kairós, és el déu de l’instant, del gaudi, del moment adequat. Així com Cronos és el déu de la cronologia, que seria més aviat del temps passat, Kairós és el déu grec de l’instant ixent, que és ara i és l’eternitat, també. L’instant dins ell mateix s’eternitza. Hi ha poemes que podien ser pòstums.

Trobeu a faltar recitar.
—Enyor molt, molt, recitar. Dir en veu alta els poemes. Que els poemes passin per la boca, per la llengua, per les dents, per la saliva, pel paladar, per les cordes vocals, per la gola, pels pulmons, per tota la carn: la veu és un instrument musical únic. He decidit que recitaré tot sencer Carpe momentum i l’enregistraré. I si hi ha una tercera edició, el posaré en codi QR.

Us agrada recitar?
—Aquest Festival de Poesia de la Mediterrània que vaig fundar i organitz fa vint-i-tres anys, el vaig fer més que res per sentir i estotjar tres-cents poetes que diuen, que reciten, que canten els seus poemes, a través d’ells mateixos, en viu i en directe. Això és el que em va impulsar a fer aquest festival. Hi ha gent que critica un poeta i diu que recita malament els seus poemes. No hi ha ningú que ho faci malament. Tots ho fan bé. Cadascú ho fa com és. Hi ha mil i una veus. Hi ha veus que raspen, veus que escupen, veus que graten, hi ha mil i unes veus. La gent està avesada als tòpics. Jo tinc una veu que agrada molt i no sé per què. No som un actor ni un rapsode.

M’està malament dir-ho, però teniu una veu seductora…
—[Riu] La meva intenció és llegir un poema. La meva veu et resulta seductora, però pot ser àcida, rapinyadora, xiscladora, esquerpa, dura, irritant… No em vull quedar amb aquest lloc comú. Totes les veus dels poetes són veres. La literatura bona sempre és música. A mi m’agrada molt llegir poetes estimats, més que a mi mateix.

Abans d’acabar, un consell?
—Ens hem de deixar penetrar més per les coses, per les amistats i els amors, pels paisatges, per la gent, per les paraules. Ens falta deixar-nos penetrar. Aquesta filla de puta de societat, tal com està organitzada, ens blinda, ens aïlla, ens homogeneïtza, ens atrofia, ens arrabassa la sensibilitat i els sentits, ens robotitza… La gent està blindada, i per afegitó amb la pandèmia no ens podem ni tocar. Toquem les coses, si no ens podem tocar entre nosaltres. Toquem l’arbre, la terra, l’animal, el paisatge, la lletra, la música…

Ens podem desblindar?
—Ens hem de desblindar perquè si no quedarem atrofiats, amnèsics, insensibles, acabarem fets una merda…

No hem parlat de Closcadelletra, la vostra cita setmanal amb els lectors de VilaWeb.
—Hi ha un moment que les paraules perden el sabor, es gasten, es repeteixen i ja no diuen res. Closcadelletra seria una trinxera de resistència contra l’enviliment de la llengua catalana, l’embrutiment mediàtic que ataca per totes bandes i el regne totalitari del mercat que ens injecta el necrocapitalisme. L’amic Jean Marie del Moral amb les seves fotografies amarades de creactivitat i d’intel·ligència, m’ajuda extraordinàriament en la meva batalla. Jo vull despertar les persones. Jo vull despertar les paraules. Jo vull vivificar els mots. Jo vull donar sabor a la llengua. Sabor, saber i música. Fer un quadre de paraules, una pintura de mots, que faci llegiguera, que faci pensera, que faci mirera. Això s’ha de realitzar amb una cosa que és molt difícil: cercar en les coses simples, en els temes arraconats, en les miques i els roïssos que cauen de la taula del banquet, amb allò que no mira, ni escolta, ni sent ningú. També és cert que a Closcadelletra hi ha una rara simplicitat, de contar les coses gairebé amb subjecte, verb i complement, d’una manera molt planera, molt senzilla, molt elemental, però sense deixar mai de costat que cal crear un món de mentides que diguin la veritat. Louis Aragon parlava d’un Mentir vrai, i deia “inevitable, indispensable, la mentida en literatura serveix de substratum a la veritat.” Uns anti-fake news. Unes contra-postveritats. Closcadelletra voldria ajudar d’una forma humil a canviar el món fent-lo més intel·ligible, més conscient de les seves manques i dels seus errors, dels seus impassos i de les seves crispacions, de la seva complexitat i dels seus vertígens.

A Closcadelletra sí que us podem sentir i veure recitar… 
—Llegir el meu text de Closcadelletra en veu alta crec que és un plus que es dóna a l’escoltadora perquè pugui sentir allò que deia abans, la música verbal del poeta. I que d’aquesta manera, feta a mà i a consciència, deixi la lectora dels mil i un sexes de l’esperit una boca gustosa, plena de sabors i de savieses, plena de sensacions i de vibracions, plena de vida perdurable.

Podeu comprar Carpe momentum a la Botiga de VilaWeb

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.