1. A partir d’una nota de Pep Agulló (“que no és social l’independentisme?”) al meu article de la setmana passada (“Ens caldrà un partit independentista i social”), vull recordar que al final s’hi podia llegir: “I si encara en queden que pensin que l’independentisme no ha de ser social i que els ‘interessos reals’ de la gent es resoldran sense la independència…”. Però l’obvietat que l’independentisme ja és “social” per se no pot amagar el fet que s’ha de traduir en accions que ho posin de manifest a la vista de tothom. Accions programades a consciència amb objectius precisos –rebut de la llum, desnonaments, renda universal, pressupostos…–, esteses a tot el territori, i organitzades per a assolir-los. En canvi, el moviment s’entesta a voler influir de dalt a baix sobre el govern de la Generalitat, mani qui mani, en comptes d’actuar amb autonomia per enllaçar la lluita política per la independència amb la lluita contra un sistema econòmic i social que explota les persones i dessagna la nació. El mateix Pep Agulló es demanava si això no era el que pretenien els de les “lluites compartides”, però jo no em referia a estratègies que escindeixin la realitat entre “fets polítics” i “fets socials”, sinó a un moviment de la població amb la consciència de presentar una alternativa d’alliberament general enfront dels problemes d’un país tractat com una colònia (el cas de la Ricarda ho ha demostrat a bastament). I aquí entra en escena la concepció vertical que s’ha imposat en el moviment independentista respecte del poder i dels seus usos.

2. Els líders de les entitats miren cap amunt, en comptes de fer l’impossible per materialitzar el poder de base, el poder horitzontal del moviment. En tenim un exemple, amb tots els respectes, quan, davant la seu de la conselleria d’Economia –un moment que marca el camí de la subversió de l’1-O–, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, dalt d’un jeep de la GC, demanen a la gernació aplegada que se’n vagi: per què va tocar el dos la gent i no va continuar amb el setge fins a l’esgotament dels invasors, en un espai de poder que sentia com a propi? I què hauria passat si desobeïen la petició dels líders de les entitats? En aquest sentit, el mateix dia, la gent de la CUP ja havia donat el senyal del que calia fer: resistir, defensar l’espai propi, no abandonar fins que els assetjadors no fotessin el camp, com al final va passar. I això hauria de valer per a les entitats que, en aquells moments, representaven respectivament Sànchez i Cuixart: l’ANC i Òmnium han funcionat més com a mobilitzadors per a esperonar governs de la Generalitat (“President, posi les urnes”) que no pas com a expressió del poder propi, directament exercit –al costat, sí, però, si calia, a la contra de la institució quan aquesta no és capaç de tirar endavant el que expressa una majoria a les urnes.

La foto de Sànchez i Cuixart dalt del jeep mostra uns líders que s’arroguen un poder per damunt de la gent –la foto, en aquest sentit, és d’allò més significativa– i, alhora, el traslladen cap amunt creant un sistema de poders intermedis –ells mateixos, amb la institució– cada cop més allunyats de la gent, que veu desaparèixer la iniciativa pròpia mentre la política convencional fa seus els poders guanyats al carrer, se’ls cruspeix i els retorna ben pasteuritzats, ben envasats i ben servits per al consum electoral(ista). No és estrany, doncs, que el 14-F, una expressió ben acabada d’aquesta manera d’entendre la política, la gent votés en massa per la independència –tenint sempre al cap la institució guanyada i defensada històricament–, mentre els partits ho consideraven una carta blanca per al joc tacticista i s’obria pas la Restauració de l’Autonomia: més distància entre el poder de baix i el poder de dalt, impossible. El poder de baix havia estat abduït pel poder de dalt, havia perdut la seva potència originària, i s’havia fet nominal –com ho és el poder de la Generalitat–, incapaç  de dur a terme per si mateix els objectius propis. I enguany ho hem tornat a veure amb la Diada: Elisenda Paluzie, en nom de l’ANC, mira amunt i crida: “President, faci la independència!” Però, en aquest terreny, tornem a la política convencional, a l’ambigüitat entre carrer i institució, entre poder directe i poder delegat, per bé que allò que cal és ajudar la gent a confegir un programa d’acció propi, a dur-lo a terme i a materialitzar un poder constituent. Només així la institució es trobarà obligada a complir la missió que li pertoca.

3. Diaris i tertulians ens van inflar el cap durant la setmana passada per rebaixar la manifestació de la Diada. Debades: tot va quedar arrasat en una sola tarda per la gent mobilitzada, mentre els mitjans oficials de la Generalitat en feien una retransmissió aigualida. Si la nit abans els representants del poder autonòmic havien estat xiulats al Fossar, l’endemà eren protegits per un estol de secretes. Entretant, els Mossos defensaven un monument de la infàmia universal, com la prefectura de la Via Laietana, carregaven contra independentistes i n’agafaven dos. L’endemà, l’Ajuntament de Barcelona es precipitava a retirar les ofrenes florals del Fossar. Quan va veure l’èxit de la manifestació, La Vanguardia va córrer a lligar-la a les potes invisibles de la “taula de diàleg” (que en parlaran, de la persecució a Tamara Carrasco per la fiscalia?, o del judici per terrorisme contra tretze membres dels CDR comunicat ahir mateix? O ens faran trencar de riure amb la “separació de poders”?).

Tota aquesta faramalla de fets aparentment inconnexos deixa un regust amarg: els polítics independentistes no imposen el seu relat, no poden flotar per damunt de tanta desferra ideològica, de tants actes irracionals, de tanta ambigüitat calculada. En conseqüència, no poden aprofitar el potencial d’una demostració tan palesa de poder popular. No és que tinguin poca o molta por, sinó que no estan preparats, no són líders d’una peça, com ho és la profunditat del moviment. I com que, malgrat la seva impotència, s’entesten a portar la gent cap on no vol anar, fent servir l’ambigüitat davant un moviment amb una claredat històrica sense precedents, esdevenen incompetents. Ço és: impotents i incompetents. Potser gestionaran les coses més bé o més malament, però no poden fer la independència. La repressió, òbviament, hi deu haver tingut un paper, però quan els dirigents comparteixen el poder de baix són protegits per una muralla invisible que els manté refractaris a totes les venjances de l’enemic. (I la manera de portar els judicis ja indicava una debilitat, o desconfiança en el poder de la gent, que va facilitar aquelles venjances.) No és el cas dels actuals dirigents institucionals: amb ells, el poder de la Generalitat esdevé administrador de les coses, però de cap manera el mascaró de proa de la nau independentista.

4. Mirem de prop la manifestació que va arrasar tots els intents de rebaixar-la i de manipular-la. Hi havia els resistents de tota la vida. Hi havia els qui no volen cedir el carrer al poder obedient ni al poder opressor. Hi havia els qui van votar el 14-F i volen veure el seu vot traduït en poder real. Hi havia els qui volen que l’independentisme esdevingui l’alternativa material a una societat colonitzada. Hi havia els qui mantenen una consciència crítica però no deserten a l’hora d’ajuntar-se amb la gent mobilitzada. Hi havia, en definitiva, els qui no es rendeixen a la propaganda enemiga, a les divisions maniquees, al desànim projectat des de dalt, a la negació que el moviment és un fet històric, que ha arrelat definitivament i que és destinat a canviar tard o d’hora el país. I tota aquesta conjunció es va cimentar en un clam unànime: “Independència”. Però els poders institucionals són, com hem dit, impotents i incompetents per a convertir aquest clam en un poder real, constituent, material.

Ens cal organitzar el poder des de baix.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.