Diumenge, els carrers de Barcelona es van omplir de gent tant al matí com a la tarda, tot demostrant un cop més la vitalitat de la capital catalana. Bé, de gent, n’hi ha sempre, massa i tot a vegades, vull dir que la gent va sortir al carrer amb un objectiu comú i compartit.

La convocatòria de la tarda, de l’ANC, va servir per a exigir la formació d’un govern republicà sense més dilacions. Com deia el hashtag, #RepúblicaARA. Ja sabem que la pressa i les dates límit són males aliades, però és obvi que hi ha cert cansament i sobretot incomprensió entre aquells qui no segueixen la lògica estricta de cap partit, que són molts. Que aviat farà tres mesos que vam votar i això no és Itàlia, que aquí el 155 ofega a qui no escanya!

Diumenge érem 45.000, segons la Guàrdia Urbana, i més dels que ells volen i diuen, segons Raimon. Poden semblar pocs, acostumats com estem a mobilitzacions massives i milionàries. Però poca broma amb 45.000 manifestants, que per cert és la mateixa xifra dels qui van anar a Brussel·les a final de l’any passat. A Berlín, per posar un exemple, la darrera Großdemo va tenir lloc el passat mes de gener i va aplegar 30.000 persones que reclamaven canvis en la política agrària del govern alemany. Preparada amb molta antelació i amb gent desplaçada de tot el país: 30.000 persones en un país de més de 82 milions d’habitants.

Mentre caminava pel passeig de Colom i veia com les estelades voleiaven al vent, però, vaig pensar que potser ens hauria convingut sortir al matí i córrer la marató, perquè ben mirat això nostre no deixa de ser una gran marató i ens cal entrenar la resiliència psicològica com qui entrena la resistència física. Els nostres 42,195 quilòmetres que van de l’autonomisme a la sobirania es fan molt llargs i no acabem d’anunciar mai la victòria sobre l’exèrcit persa. L’avantatge és que tenim més de dos milions de Fidipides i per tant no cal que ens hi deixem la pell. O potser és que els temps han canviat i ara el preu és l’exili i la presó.

Entre els qui corren maratons o es preparen per fer-ho per primer cop, hi ha una por compartida que és molt popular: la del mur. Es veu que a partir del quilòmetre 30 és molt habitual tenir la sensació que els 12 que resten són un obstacle impossible de superar. Quan s’assoleix determinat nivell de cansament físic, només amb gran fortalesa mental es pot obligar les cames a continuar corrent. Sembla que la investidura s’ha convertit en el nostre mur particular. No em consta que els negociadors correguessin la marató diumenge. No ho devien fer, perquè a la tarda eren a la manifestació.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]