Manifestació a Canet. Fotografia d'Albert Salamé

Aquest cap de setmana he notat l’aparició d’un nou matís en el debat sobre la llengua, que crec que és molt interessant i molt aclaridor. Hi han coincidit articles, en diversos diaris, de personalitats diguem-ne unionistes que presentaven –de vegades fent veure que estaven dolgudes– la situació actual del català com si tot fos conseqüència del procés independentista. Retrataven una mena de final anunciat de la llengua catalana, però insistien a carregar-ne el mort no a l’estat espanyol ni al nacionalisme espanyol sinó a l’independentisme català. El nou argument orwellià repetit una vegada i una altra era que tot això de Canet, de la fi de la immersió, que no hi haja films en català o que la llengua se senta cada vegada menys al carrer és, en definitiva, culpa de la maldat de l’independentisme, que ha introduït una espècie de “fractura ètnica” dins la nostra societat. Que, segons que sembla, deu ser l’única del món que no en té.

A la primeria, vaig pensar que respondre a aquesta manipulació tan barroera havia de ser ben senzill i que la ironia era l’arma més apropiada que podia aplicar contra aquests borinots. Només calia explicar per exemple –i com a valencià que sóc ho puc fer amb tota propietat– que el País Valencià és la demostració de fins a quin punt és cert això que el rebuig del català en realitat és originat per la politització de l’independentisme. Perquè, com tothom sap, el català no ha estat mai agredit al País Valencià, ni una sola vegada. I ara! Ni res cap amenaça ni pressió de l’espanyolisme en l’ús social. Si som un verger florit!

Però després m’he adonat que simplement calia girar el mitjó i aprofitar la seua relliscada. Perquè l’intent de manipulació grollera de la realitat que implica aquest argument duu, alhora, a una clarificació sensacional. Com tantes vegades, ells no saben frenar a temps. De manera que som-hi.

Als Països Catalans, com en qualsevol nació oprimida del món, hi ha dues menes de ciutadans, bàsicament. D’una banda, aquells que consideren que tenen el dret i el deure de situar el país en els nivells d’autogovern que tenen totes les altres nacions de l’entorn –també per a viure millor, més decentment. I després hi ha aquells que no tenen cap necessitat de treballar per a aquest fi, que se senten còmodes amb això que ja tenen; o aquells altres que fins i tot volen que desaparega l’originalitat pròpia, allò que et fa ser una cosa diferent en el concert universal. Perquè la viuen com una nosa o amb cansament, generalment a causa de la violència banal que l’estat ha exercit durant segles o perquè la seua adhesió a la nació opressora és tan forta que simplement volen deixar de ser allò que el naixement els ha fet ser.

Aquesta originalitat de què parle és el fet nacional, un fet que en cada lloc del món s’expressa de manera parcialment diferent però que sempre s’acaba demostrant que té molt a veure amb la llengua, si al país en qüestió encara hi ha una llengua pròpia i viva, com és el nostre cas. A mi m’agrada molt, perquè em sembla molt entenedor, explicar-ho com Benjamin Akzin quan raona que el nacionalisme –i en aquest punt i en aquest debat tothom és nacionalista– al cap i a la fi és tan sols l’organitzador del patró de semblança-dissemblança amb els veïns. Tu ets igual que jo o no? Al final la cosa es redueix a això. I per aquest motiu la llengua, especialment la llengua, generalment molesta tant, car és la dissemblança més visible de totes, la que entra pels ulls i per les orelles sols de posar-te a caminar en qualsevol poble i ciutat.

Però en el cas català el postfranquisme va introduir una distorsió curiosa i peculiar. Com que el nacionalisme espanyol havia estat tan indiscutiblement opressiu, resultava molt poc elegant i no era gens chic expressar-hi suport en públic. De manera que una part del segon tipus de ciutadà que descrivia abans va adoptar una actitud que pretenia ser equidistant –tot i que en un combat entre nacions l’equidistància és impossible. Per entendre’ns, es podia anar en contra de la independència, de fet en contra de qualsevol avanç nacional seriós per als catalans, però alhora fer veure que s’anava a favor de la llengua. Alguns fins i tot ho feien amb molta mandra i tan a contracor com els fos possible, arrossegant els peus constantment. Però sense atrevir-se mai a travessar la ratlla que els col·locava sense reserves al costat del nacionalisme espanyol i, per tant, de l’opressió. I aquest comportament, en què els socialistes eren els reis, es completava harmònicament amb un dibuix simètric a l’altra banda, on bona part del primer grup de ciutadans a què al·ludia abans s’apuntaven a l’acomodem-nos com puguem i feien professió de fe en allò de “el nostre mal no vol soroll”. Volien la llibertat, sí, però no el preu d’aquesta llibertat. I en això els reis eren els convergents.

Aquesta peculiaritat catalana va durar vint anys mal comptats, però al tombant de segle l’ascens del PP de José Maria Aznar va indicar que tot canviava. I va canviar, efectivament. La sentència de l’estatut va desencadenar un giravolt monumental en el grup de ciutadans que consideren que tenen el dret i el deure de situar el país en els nivells d’autogovern que tenen totes les altres nacions del voltant: es van tornar independentistes, en vista que no hi havia cap més camí. ERC ja ho era i bàsicament va passar –i això ho va canviar tot– que una part importantíssima dels votants del PSC i de CiU, segurament molts dels lectors d’aquest editorial ho són, van aclarir els seus sentiments i les seues raons intel·lectuals i van decidir de fer com fan tots els moviments d’alliberament del món: proposar un camí franc i directe, sense límits, i deixar de creure que un succedani de la dominació i l’acomodació oportunista podia dur enlloc.

I és ací on ara trobe interessant la reacció de l’unionisme que aquest cap de setmana m’ha semblat veure reflectida en els diaris de paper, aquests que ja només sosté el diner públic. Perquè ara són ells que es van aclarint, per desfer-se del darrer lligam amb l’originalitat catalana que els quedava. I afirmant, com s’entén que fan, que la llengua és un instrument polític pervertit, ja poden renunciar a defensar-la, i fins i tot a emprar-la, sense remordiments. Perquè poden argumentar que no serà culpa d’ells. Fins i tot ens podrien arribar a dir a la cara, com ja han fet alguns, que el català els agrada molt i se l’estimen molt i tot això, però que no el poden fer servir, pobrissons meus, perquè connota.

I això és sensacional. Perquè, aclariment rere aclariment, al final anem a parar allà on era imprescindible, ja fa molts anys, que anàssem a parar. On és imprescindible que arribem si volem presentar la situació catalana tal com és: un combat nació contra nació que tenim l’obligació de guanyar. Escolteu: als Països Catalans, com en qualsevol nació oprimida del món, hi ha dues classes de ciutadans, bàsicament. No tres.

I ara passa, i ho hem de celebrar, que ja ha desaparegut gairebé del tot i a banda i banda aquell espai boirós que restava al mig. Un espai que permetia a l’estat espanyol d’esponjar i dissimular l’opressió, però que alhora permetia a una certa gent que sent angoixa de mirar-se a l’espill i no ser la més bella, d’evadir el seu paper repressor i dissimular. I un exemple magnífic que demostra que quan tot és clar es viu molt millor són aquests fils de Twitter de les darreres setmanes, els de l’historiador Sirera o els que retraten Xavier Fina, que han despullat i deixat ben retratada l’escolania menjasubvencions d’ICV. O els dubtes que algunes de les plomes més conegudes de l’entorn d’ERC ja comencen a exposar sobre el paper de Gabriel Rufián.

 

PS. Com sempre, ara estic segur que eixiran els pessimistes a dir que en aquestes circumstàncies, amb el PSC i ICV situant-se com més va més obertament al costat de Vox i el PP, tenim totes les de perdre. En discrepe completament. L’únic problema, ara mateix, el tenim al nostre costat i estic segur que el superarem. Entre més coses, pel vigor i el coratge que et dóna fer-te finalment conscient que això és una qüestió de pàtria o mort, com tants altres pobles han experiment abans que nosaltres.

 

VilaWeb depèn per a continuar-se publicant del suport dels seus lectors. Si us en feu subscriptors ens ajudeu.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.