Rússia controla Bakhmut mentre Ucraïna en compta el cost en vides i mutilats

  • Les històries de sis combatents ucraïnesos que han estat víctimes de ferides importants i es recuperen a Lviv, pensant en tot allò que han deixat enrere

VilaWeb
Fotografia de Sasha Maslov
The Washington Post
14.06.2023 - 21:40
Actualització: 19.06.2023 - 11:09

The Washington Post · Samantha Schmidt, Kostantin Khudov

Lviv, Ucraïna – Un xef budista va ser enviat a Bakhmut a cuinar per als soldats al front i va acabar unint-se als homes a les trinxeres. Va perdre gairebé tota l’audició quan un dron es va estavellar al seu pit. Un treballador de foneria de vint-i-quatre anys convertit en soldat va perdre les dues cames i un braç quan un bombardament rus va aterrar als seus peus. Un treballador d’informàtica de vint-i-vuit anys va durar menys de dues setmanes defensant la ciutat abans que un coet esclatés a la part inferior de la seva cama esquerra. Són alguns dels soldats que van lluitar a Bakhmut i ara viuen amb el cost de la batalla més sagnant de la guerra.

Van arribar a la ciutat de l’est, alguns amb un entrenament limitat, i es van enfrontar a un exèrcit ferotge de mercenaris i soldats russos. Se’n van anar amb lesions que van canviar-los la vida. I aquestes últimes setmanes han vist com les forces russes declaraven la victòria i reclamaven el control de la ciutat en runa, tot i que només momentàniament. En una nova contraofensiva, les tropes ucraïneses intenten de recuperar-la.

Ucraïna no publica xifres de baixes en temps real. Però en la lluita per Bakhmut hi van morir milers de persones i moltes més van tenir lesions permanents, tot i que els analistes havien dit repetidament que no tenia cap valor estratègic. Durant mesos, els funcionaris dels Estats Units van aconsellar a Ucraïna d’abandonar la ciutat. Però Ucraïna va persistir a defensar-la, i va convertir la ciutat en un crit de guerra: “Bakhmut aguanta!”

Cinc soldats ferits a Bakhmut han parlat amb The Washington Post en clíniques de rehabilitació i hospitals de la ciutat occidental de Lviv. Diuen que el sacrifici era necessari. Heus-ne ací les històries.

Volodímir Boiko, 32 anys, soldat sènior d’infanteria de la 10a brigada

Volodímir Boiko (fotografia de Saixa Màslov).

Volodímir Boiko era a menys d’un quilòmetre dels russos el 10 d’agost, quan una explosió li va llançar metralla a les dues cames. Un soldat que tenia al costat va morir instantàniament quan una granada li va fer impacte al cap. Boiko, àlies el Nen, no recorda exactament què va causar l’explosió. Només recorda que el turmell li penjava de la resta de la cama.

Li van haver d’amputar la part inferior de la cama. Va passar tres mesos al llit recuperant-se de les lesions de metralla i va trigar més de nou mesos a començar a aprendre a caminar amb una cama protètica.

De lluny, va observar com la batalla s’intensificava després d’anar-se’n.

“Allò era una picadora de carn per a tots dos bàndols”, diu. “Francament, en algun moment lluitàvem… per què, per runa? No quedava cap ciutat.”

Diu que la destrucció de la ciutat representa “una enorme pèrdua per a Ucraïna”. I que la decisió de mantenir Bakhmut va ser tàctica. “Crec que era important de mantenir-los on podíem aturar-los.”

Ivan Garin, 47 anys, soldat sènior de la 241a brigada

Ivan Garin (fotografia: Saixa Màslov).

Abans de la guerra, Ivan Garin era conegut perquè havia ajudat a obrir alguns dels primers restaurants japonesos d’Ucraïna. Budista practicant, vivia amb la creença que era erroni fer mal a una altra persona.

Quan les tropes russes van envair el seu país, va ser enviat a Bakhmut com a xef, a cuinar borscht per als soldats. Però a mesura que la seva unitat anava perdent més homes, els comandants li van demanar si podia unir-se a les trinxeres. Ell s’hi va avenir.

“No estava prou entrenat per a batalles com aquestes”, diu Garin, que feia servir de malnom el Cuiner. “Hi ha soldats amb moltes ganes de lluitar. Jo no. Però vaig entendre que hi havia d’anar, havia de lluitar.”

Les trinxeres que va capturar la seva unitat eren plenes de cossos russos; hi feia una pudor tan nauseabunda que no va poder menjar durant dies. Després, el 17 de maig, un dron es va estavellar directament al seu pit. L’armilla antifragmentació el va salvar, però l’explosió li va arrancar els auriculars. Va perdre el coneixement durant cinc minuts. Quan es va despertar, no podia sentir res.

Dues setmanes després, només havia recuperat el 20% de l’audició, i només a l’orella dreta. Durant el dia, sentia les cigales xiulant; a la nit, només sentia el brunzit del dron que s’acostava.

Quan repassa la batalla de Bakhmut, encara s’estima més creure que va servir d’alguna cosa. “La nostra missió era aturar Rússia… donar una oportunitat a les noves brigades”, diu.

Denís Krivenko, 24 anys, soldat sènior d’infanteria de la 57a brigada

Denys Kryvenko. Fotografia de Sasha Maslov
Denís Krivenko (fotografia: Saixa Màslov).

Denís Krivenko, un jove de 24 anys, ex-treballador d’una foneria, sabia què l’esperava quan el van traslladar a Bakhmut. Un amic ja havia estat a la línia de front de la ciutat. El seu consell principal: “Comença a excavar trinxeres immediatament. La teva vida en depèn.”

El 3 de gener, la seva unitat va rebre l’ordre de retirar-se de la seva posició en un poble de la vora. Mentre es retiraven, una granada va caure just davant seu. Va mirar avall i va veure que li faltava una mà. Li mancava també una cama, i l’altra era ferida. Dos soldats el van ajudar a cercar la cama i el braç, però Krivenko els va cridar: “Traieu-me d’aquí!”. Els homes el van dur més d’un quilòmetre allunyat del bombardament rus.

Els metges van dir a la seva mare que tenia un 50% de possibilitats de sobreviure a la cirurgia. Ara porta pròtesis a les cames i al braç.

Denís es nega a creure que els russos controlin Bakhmut. Encara té contacte amb soldats ucraïnesos prop de la ciutat i creu que continuen lluitant. “L’única cosa que m’entristeix realment és tots els homes que hem perdut”, va dir.

Dmitro Ustimenko, 28 anys

Dmitro Ustimenko (fotografia: Saixa Màslov).

Dmitro Ustimenko, que havia treballat d’informàtic abans de la guerra, sabia que la batalla de Bakhmut seria la més ferotge de la guerra. El bombardament era constant i els soldats no tenien temps de descansar. “Fumes mentre lluites”, diu.

Quan no feia ni dotze hores que el seu escamot havia arribat a la posició al nord de Bakhmut, dos dels seus homes van ser morts.

En un moment determinat, quan els russos volien capturar un poblet a prop de Bakhmut, Ustimenko es va trobar enmig de combats armats amb mercenaris russos pel control d’una sola casa, lluitant des d’una habitació.

Quan finalment va arribar una nova dotació de soldats, Ustimenko –de malnom “la Guineu”– els va mostrar les posicions i es va traslladar a un refugi. Just llavors un coet rus va esclatar a tocar de la seva cama. Després d’una operació esgotadora, ara espera obtenir una pròtesi.

Tot i saber que és poc probable, vol tornar a unir-se a la seva unitat, potser per continuar lluitant per Bakhmut.

Bohdan Iatsun, 47 anys, comandant d’escamot, 114a brigada

Bohdan Iatsun (fotografia: Saixa Màslov).

Com a comandant d’escamot, Bohdan Iatsun sabia que la moral de la seva unitat depenia d’ell. Per motivar els seus soldats, els recordava la seva missió.

“Mentre tenim aquesta lluita tan intensa a Bakhmut –els deia–, donem una oportunitat a les altres forces per centrar-se en unes altres direccions”, per entrenar-se i preparar-se per a la contraofensiva.

El 16 de maig era al refugi d’un edifici de nou plantes, preparant-se per evacuar la posició de la seva unitat a la ciutat, quan una explosió va fer que la paret s’esfondrés i un bloc de formigó li caigués a sobre. Es va trencar el maluc per sis llocs. Els metges li van dir que no podien operar-lo, sinó que hauria de romandre estirat al llit durant dos mesos, esperant que es guarís tot sol.

Iatsun, ex-funcionari local del seu poble, prop de Kíiv, diu que espera recuperar-se i tornar amb les seves tropes. “Els russos volen esborrar-nos –afegeix–. De manera que no hi ha cap més remei que lluitar-hi en contra.”

Kamila Hrabchuk, del Washington Post, ha contribuït en aquest report.

Subscribe to The Washington Post

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any