Què voleu que us digui? Em penso que ens entretenim amb els llaços grocs; em penso que caiem com babaus en aquesta jugada de rememorar l’1 d’octubre de 2017 amb dosis de nostàlgia èpica, com si aquell dia no fos avui, encara; em penso que la dissortada i diabòlica existència de presos polítics ens fa tous o, diré més, és l’excusa perfecta perquè alguns polítics catalanistes pronunciïn frases molt altiloqüents, però no facin res de debò per a donar respostes reals a les demandes que, sense anar més enrere, la ciutadania va expressar el passat Onze de Setembre. Ens omplim la boca d’objectius democràtics, però vivim mansament en un estat corromput. Jo, el primer.

Dissabte passat en vam tenir una prova irrefutable. Els cossos policials espanyols que fa un any ens van atonyinar convoquen una manifestació. Una manifestació per a refocil·lar-se en les hòsties que van repartir; venien a fer una micció sobre els nostres ideals (ja veieu que ho dic amb finesa). I el govern català, amb el seu consell d’interior al cap, protegeix aquests manifestants rapinyaires de les hordes d’independentistes (és un sarcasme!) amb càrregues dels Mossos mentre, per les xarxes socials, alguns destacats prohoms del processisme recriminen les accions de protesta dels qui no feien cap altra cosa que defensar l’esperit de l’1 d’octubre al carrer.

Quines penques! Des del sofà de casa, els qui continuen mantenint posicions de poder des dels temps de Pujol reivindicaven el pacifisme del moviment independentista. Un pacifisme que, de moment, no ens ha portat més que presoners, exiliats, abatussats per tota mena de policies i estratègies dels partits polítics en el govern per dir que fan cas del poble català, però des de l’apatia absoluta. O regalant ampolles de ratafia als nostres raptors, aquests que continuen dient que les imatges de la repressió policial de fa un any són falses. Anar a donar suport als reclusos dels Lledoners és una mostra bonica de solidaritat, però la cosa substancial és com els traiem d’allà dins.

No crido a la violència perquè jo no aixecaré cap arma, ni cap porra tampoc, per defensar la raó democràtica –la qual va davant de la raó legalista, no fotem, senyors del 155–, però si hi ha persones que comencen a afartar-se de l’apatia processista i s’atreveixen a plantar cara als qui ens atonyinen per totes bandes, només puc mostrar-los el meu agraïment. Si, a més, ho fan amb pols de colors, la meva gratitud és màxima perquè les imatges que ens han deixat seran un altre referent mundial policromat per a evidenciar la repressió implícita de tots els cossos policials.

Que no vulguin confondre’ns: els dirigents polítics catalans ens haurien d’aclarir què fan amb els desitjos de la majoria democràtica d’aquest país, majoria en la qual incloc tots aquells que volien un referèndum ni que fos per a votar no. El mateix dissabte en què els comandaments dels Mossos carregaven contra la gent equivocada (sí, conseller Buch, allò va ser una càrrega, es veu que vas aprendre dels teus antecessors en el càrrec, Felip Puig o Joan Saura), Oriol Junqueras va anunciar des d’aquesta presó on mai no hauria d’haver entrat que encapçalarà la llista d’Esquerra a les eleccions europees. I a mi m’agradaria saber per què el seu partit es vol presentar a Europa. Més encara: què hi fan, encara, els partits independentistes al parlament espanyol? Que no ha quedat prou clar que Espanya i la resta de països europeus no faran res per la causa catalana? Una cosa és que les justícies d’alguns països europeus hagin frenat la inquisició judicial espanyola, però la inquisició política de l’estat borbònic continua amb pas ferm. I pot anar més lluny. I els mandataris europeus ens han deixat sols.

El processisme és un engany. Ja no té més corda. I per això alguns es posen tan nerviosos quan els més coherents –no, no he escrit més radicals, ni anticapitalistes, ni vàndals– els posen en evidència: els CDR, la CUP, Arran, moltes vegades també Òmnium i l’ANC. I quan es posen nerviosos envien els Mossos per fer veure de cara enfora que ells són independentistes, però d’aquella manera de ser independentista que no es noti gaire, que sí, però que bé, que per què no dialoguem, podríem fer comissions d’estudi, pactem, pactem, pactem…

Diuen que dos no es barallen si un no vol. A Catalunya vam començar una ruptura de gran calibre. Però és un camí que, de moment, només ens ha perjudicat a nosaltres mateixos, en primer lloc els qui són privats de llibertat per la inquisició espanyola. Anem acumulant màrtirs? Continuem anant amb un lliri a la mà a les manifestacions? O exigim ja accions polítiques clares que evidenciïn que vam votar per una República catalana? Una república en la qual, per cert, la policia catalana ens hauria de protegir dels veritables vàndals i no carregar contra els ciutadans del país armats de polsims multicolors.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb