Rosa Vidiella: “Molts pares han confós la llibertat dels seus fills amb no acompanyar-los en el seu fer”

Rosa Vidiella denuncia la involució de les escoles bressol · Considera que l'Ajuntament de Barcelona malmet un model pedagògic que funcionava i aportava un gran valor a l'educació dels infants

VilaWeb
Assumpció Maresma
04.09.2022 - 21:40
Actualització: 05.09.2022 - 09:34

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Rosa Vidiella, una de les figures de referència en l’educació infantil d’aquest país, està capficada. Es van fent malbé molts anys de lluita de pares i mestres per millorar l’educació infantil. Denuncia que hi ha una involució en les escoles bressol de Barcelona i que es desmunten els fonaments d’una manera d’educar els infants. Com a educadora ha dedicat hores i hores a observar les criatures petites. Gairebé sense adonar-nos-en, durant la conversa, passem de la política institucional als problemes amb què es troben les famílies, sovint desemparades i atrapades en el dia a dia.

Escoltar Rosa Vidiella és descobrir a cada paraula el sentit comú oblidat. El seu saber és un tresor per a les famílies que comencen, tant a l’hora de parlar sobre posar límits com de quan s’han de treure els bolquers. No fa concessions. El consell per a mestres i pares és el mateix: estar atents a l’infant, no malmetre la seva curiositat, acompanyar-lo i sobretot ser conseqüents, encara que costi. Ara fa de mestra de mestres i la reclamen de molts llocs perquè expliqui el seu coneixement. Aquesta setmana, per exemple, participa en les jornades “Aprendre a l’aula de 0 a 2 anys. Compartir i créixer”, que es fan a Castelló, Burjassot i Elx. El mes de juliol també va ser protagonista de la revista Infància.

Esteu preocupada?
—Sí, perquè hi ha una involució en la Xarxa d’Escoles Bressol de Barcelona, que vam crear pares i mestres. Vam lluitar molt per tenir unes escoles bressol de qualitat. Ara veiem amb preocupació que han optat per la quantitat i no per la qualitat. Estan orgullosos de tenir més de cent escoles bressol, però en canvien coses bàsiques.

Què és allò que us alarma?
—Les Escoles Bressol de Barcelona són fruit d’una lluita de molts anys i de molta gent. D’una feina en què moltes famílies es van implicar. Es va crear un model pensat per a les criatures. Vam lluitar fins a aconseguir que l’Ajuntament de Barcelona, el 1976, va acceptar de crear el Patronat Municipal de Guarderies Infantils de Barcelona.

Com era?
—Pensem que a cada grup de criatures hi ha d’haver dues mestres, allò que en diem una parella pedagògica. Una comença d’hora i se’n va a primera hora de la tarda i l’altra comença més tard i plega després. Això vol dir que en una franja de temps ampla hi són totes dues i poden fer un treball individual, nen a nen. Ara l’Ajuntament de Barcelona això ho ha liquidat i és per això que parlo d’involució. Aquest temps de dedicació compartida que nosaltres vam considerar de màxima importància per a tenir atenció a les criatures ja no hi és. Passen els anys i es manté. Impressionant que no s’adonin que no és allò que necessiten les criatures petites. Només que escoltessin David Bueno i tanta altra gent, com la de l’escola de Budapest, on jo m’he format… La prioritat és el benestar i la seguretat de les criatures petites. Cadascuna a la seva mida, perquè el creixement, el desenvolupament i l’evolució són personals.

I ara què fan?
—Hi ha una mestra que consideren la titular –que ja és un llenguatge que no té cap sentit– i a mig matí hi entren monitors, que no tenen cap mena de formació pedagògica directament pensada per a criatures petites, que jo sàpiga. Les mestres fan unes reunions a les quals no assisteixen aquests monitors. Es perd molta qualitat. No saben què és un nen de més de tres anys, els fan fer files, els fan fer grups i ara tots cap aquí o cap allà. Som als antípodes d’on hauríem de ser. És una aberració que del temps de migdia se n’ocupin persones que ni tan sols participen en el projecte pedagògic. A més, els sous dels monitors són baixos i això fa que hi hagi molta rotació, molts canvis. Això no garanteix un bon tracte a les criatures petites. Hauria de ser al revés, persones que no se’n van, que són referència.

Com ha de ser una mestra d’escola bressol?
—És la mestra que els acompanya en les seves descobertes. La mà que dóna seguretat. S’ha de tenir respecte en el fer de cada infant. La mestra ha d’estar atenta i pensar què els pot interessar. Ha de preparar l’entorn que desvetlli la curiositat de les criatures, i elles van fent.

En el nostre àmbit educatiu no es dóna valor a l’ensenyament de 0-3 anys?
—No. Les mestres que s’ocupen d’aquesta franja són les menys valorades. Quan vaig a formacions, els dic que s’han d’espavilar i mirar de canviar aquesta situació. Les mestres tenen dues obligacions. Una, fer cada vegada millor la seva feina i l’altra, lluitar perquè les coses canviïn. Els mestres que vam promoure que es creés el patronat vam fer fins i tot una tancada, vam estar una setmana dormint a l’escola a terra, amb unes quantes famílies. Fins que no ho vam fer, l’ajuntament no ens va rebre. Ho sento, però això és com la independència: si no hi ha lluita, no hi ha resposta. Em sap greu haver-ho d’acceptar, però és així. Si treballes amb criatures petites ho has de defensar. És com una militància.

Com s’han de defensar els drets de les criatures petites?
—Els drets de les criatures petites, de les persones amb discapacitat funcional o psíquica i els dels vells són de responsabilitat pública. No es poden fer llocs on tenir aquestes persones i ja està. Hi ha d’haver una gran col·laboració psicopedagògica perquè estiguin ben ateses i perquè tinguin allò que necessiten. Les institucions i els polítics només es mouen una mica quan es destapa una olla d’una residència o d’una escola bressol on ha passat un disbarat gros. Quan passa això tothom es posa les mans al cap. I mentrestant, cada dia centenars de criatures de les escoles bressol, malgrat la voluntat de moltes mestres, no tenen el que caldria. Hi hauria d’haver més cultura d’infància. No són joguines, no són perquè ens divertim, allò que fem ha de ser per a estimar-los i respectar-los.

El fracàs escolar pot començar en aquesta franja d’edat?
—Si d’ençà que neixen les criatures, els privem de la capacitat de curiositat que tenen i només estan obligades a fer allò que els adults han decidit que han de saber i fer, sense poder triar, sí. Crec que puc afirmar que això genera fracàs escolar. La societat té una manca molt gran de cultura d’infància.

Aquesta manca de cultura no és tan sols un problema de l’escola.
—I tant que no. Quina formació tenen els pares? Ara tornen a sorgir els espais familiars, que fa anys existien i durant una època van com desaparèixer. Aquests espais estan molt bé i dos o tres cops per setmana la criatura, amb un dels progenitors –i no amb la cangur, ho matiso perquè sovint es traspassen ràpidament les responsabilitats–, hi poden anar.

Allà poden compartir experiències.
—Sí, pot ser molt útil. Compartir però no competir. El món de parir és el gran exemple del desastre de la nostra societat, en què allò que mana és la competició. Competir, competir, competir…

Què voleu dir?
—Doncs que quan hi ha una criatura petita, sovint el diàleg s’encamina cap a converses competitives. “No camina encara, a l’edat del teu la meva ja caminava.” Amb aquests diàlegs competitius es crea molta negativitat. Els nens caminen quan els va bé. Una altra conversa recurrent és: “Encara porta bolquer el nen?” Per què “encara”? Porta bolquer perquè considerem que encara és el que necessita. Aquesta manera de competir i de jutjar sempre l’altre no va gens bé.

Podeu donar cap consell en aquesta línia? Quan s’ha de treure el bolquer? Quan s’ha de caminar?
—Hi ha franges de possibilitat, en què solen passar les coses, però no hi ha un dia, ni un mes. Hi ha llibre que es diu Mirar al niño, de Judit Falk, que ho explica molt bé. I, en canvi, em jugo el que vulguis que a la primavera encara trobarem guarderies que diuen “A partir del dia X traurem els bolquers.”

I això no està bé?
—Qui ets tu per decidir quan treure els bolquers. Arriba un moment que la criatura ja no el vol. Aquest procés s’ha de tractar amb naturalitat. Parlen del control d’esfínters. Tothom sap que són aquests músculs que funcionen, emocionalment, intel·ligentment… i de manera personal. Ara intentem fer campanya a les escoles perquè les famílies no pateixin per aquest tema. Hi ha famílies que pateixen per si l’escola no els voldrà perquè el nen porta bolquer. Hi havia escoles –espero que ara no n’hi hagi– que si el nen es feia caca cridaven la mare perquè anés a l’escola a canviar-lo, com un càstig. Fer caca és natural. No hi ha d’haver retret ni felicitacions.

Les felicitacions no van bé?
—Quan es fan felicitacions es fa entrar els nens en un món especial.

Però això es fa molt?
—Sí, es fa molt i passa que quan els nens tomben a quatre anys, comencen a abusar dels seus adults. Comencen a fer pallassades, a repetir coses que abans feien gràcia als adults. Llavors els adults diuen “No siguis pesat, ja sabem que ho saps fer això.” Aquella felicitació i alegria passen a ser una crítica. És un món tan incoherent…

Sí, això és dolent per a les criatures. Com ens hi hem de relacionar, amb complicitat?
—Amb complicitat. El que cal és interpretar els moments de la criatura. A l’hora de menjar es fa fatal. Això ho escenifico amb les mestres, però també amb les mares, que sobretot volen que aquella criatura mengi i acaben fent allò que sigui perquè ho faci. L’avió, o pitjor. Llavors veus com apareix en aquella criatura un domini de l’adult i unes ganes de fotre’l. Això apareix per la contrapedagogia que fem els adults. La família a vegades fins i tot enganya el nen, sense donar-li gens d’importància, perquè obri la boca.

Parleu de quan intenten distreure’l perquè mengi.
—Sovint li diuen una mentida. Per exemple: “Mira, que ve el papa.” Intenten distreure-la i quan el nen es tomba, cullerada a la boca. I què passa? Què el papa no ve. Si l’adult li ha mentit, el nen ja no sap què vol dir “ve el papa”, perquè no ve. L’únic interès de l’adult és que el nen s’empassi el menjar i no que el nen senti gana, trobi el gust i vagi aprenent a menjar. És tot incoherència pura. Afortunadament, aquí no es mor cap criatura de gana. No cal omplir-los la panxa. Les criatures han de menjar per la gana que tinguin. Si això es fa de manera conseqüent, ho aprendran i dirigiran el seu estómac amb plaer i no forçats.

Ser conseqüents sembla que no és moda.
—Ho hem de ser. Ens costa un esforç, però hem de ser conseqüents. No hem de prometre allò que no podem prometre. Si diem que ve el pare i no ve, originem una confusió.

VilaWeb
VilaWeb

Dieu coses que crec que molta gent no s’ha qüestionat mai.
—Una criatura no pot entendre que això de dir “que ve el pare” és un truc. Ells no tenen abstracció. És allò que s’anomena la permanència de l’objecte. Aquell joc que totes les cultures tenen, el joc del “tat”, va per aquí. Li tapes la cara amb un tovalló i quan l’hi apartes riu. Aquella criatura entén que allò que no veu continua existint. Per això és tan important que es puguin amagar, que es puguin tapar. És un joc que han de fer, han de comprovar que allò que no veuen continua existint. És com quan un infant tira un objecte a terra. Els adults solem interpretar que el llança, però això no ho farà fins a dos anys. Abans fa una altra cosa: el deixa anar perquè no li interessa. Ell no coneix la força de la gravetat. Ell ho fa i amb la repetició arribarà a tenir la informació de què passa.

Passem per alt el procés de coneixement dels infants?
—Les criatures aprenen a partir d’allò que elles mateixes experimenten amb el tempteig, de provar i repetir. Toquen, llepen, escolten. Si els permetem que exerceixin la curiositat aniran sumant vivències. L’adult ha de ser capaç d’acompanyar-los escoltant-los i tocant-los adequadament. No ha de ser invasiu. La primera cosa que necessita la criatura és seguretat i confiança.

Una qüestió també controvertida és la dels límits?
—Sonia Kliass Kliass, especialista en Waldorf i Pikler, les dues grans escoles dels drets dels infants, ha fet un llibre que recomano i que podeu regalar: L’art de posar els límits. És una meravella.

S’han de posar límits?
—La gent es pensa que això dels límits apareix de cop. Molts pares han confós la llibertat de les criatures amb no acompanyar-los en el seu fer. Hi ha inèrcia social, els pares copien molt. Moltes famílies han deixat d’exercir el paper de poder que tenen amb les criatures. Davant meu, l’altre dia, un pare deia a la mestra: “Digues-li tu, que a mi no em fa cas.” Jo no m’hi podia posar, enmig de la conversa, però si m’hi haguessin convidat li hauria dit: “No. És el teu deure, la teva obligació. Si tu ho fas bé i ets conseqüent, el teu fill et farà cas.” No es pot delegar la responsabilitat d’educar el fill, amb una persona que no és ni el pare ni la mare.” I la deleguen contínuament. Als adults els mana molt la seva vida quotidiana. Viuen amb angoixa i amb neguit. Són joves i han de treballar moltes hores. A vegades, esperant la criatura que surt de l’escola ja comencen a parlar d’on la deixaran. Pateixen per si es posen malalts i potser no s’hi posaran mai, de malalts. Quina pena!

I si s’hi posen?
—Si la criatura es posa malalta, té dret a estar amb la seva mare o el seu pare. S’han de buscar solucions amb les empreses i amb tot. El primer any les criatures haurien d’estar amb els pares i a partir dels sis mesos, anar dos o tres cops la setmana a espais familiars, amb altres criatures, altres adults i poder compartir. Cap a l’any van començant a caminar, desitgen ser lliures i escapar-se dels pares. Amb les criatures hi ha dos miracles. Un és quan descobreixen que poden caminar o anar gatejant per ells mateixos. Això és una descoberta de llibertat brutal.

I l’altra?
—És quan aprenen a llegir, no en el sentit convencional, de què diu aquí, no. Aquell llegir de quan el nen va pel carrer amb el pare o la mare i en veure les lletres d’un rètol comença a descobrir paraules. Aquesta descoberta d’unir lletres, paraula, realitat i coneixement és un moment de miracle. I a vegades, els adults, en aquest moment tan impressionant, responen “Ja m’ho vas dir ahir.” No gaudeixen d’aquestes grans experiències: la del moviment lliure i la de l’aprenentatge de la lectura com a element de comprensió.

Fa poc vau publicar un article sobre l’ús de la llengua a l’escola bressol, és a dir, quan encara no parlen.
—Sí, hi explico que el català, la nostra llengua, és un dret dels infants. Poder sentir el català des del naixement, vinguin de la família vinguin, tinguin a casa la llengua o les llengües que tinguin. Aquest dret dels infants és un deure per als adults que treballen a l’escola bressol.

Feu un esment especial de la importància que els mestres facin servir el català encara que no s’adrecin directament a la criatura.
—D’això no se’n parla prou, ni a l’hora de formar els mestres ni en les reunions d’equip. Encara que es defineixi el català com a llengua vehicular a l’escola, no sempre s’és prou conscient de portar-ho a la pràctica quan les educadores no s’adrecen als infants directament. Sabem que abans de néixer ja copsen tots els sons del seu entorn i que, per tant, un cop han nascut el registre s’amplia. Les paraules que facin servir els adults de l’escola formaran part del patrimoni de l’infant. Canviant d’idioma, a les criatures que no senten el català enlloc més que a l’escola els prenem la possibilitat que el sentin i el facin seu, i així els pugui resultar més fàcil d’entendre i usar.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes