Roe contra Wade

Quan arribin les sentències europees sobre el judici de l’altre tribunal suprem, seria un error històric considerar el plet tancat

Joan Ramon Resina
26.06.2022 - 21:40
Actualització: 27.06.2022 - 09:49
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

La decisió del Tribunal Suprem dels Estats Units de revocar la sentència Roe contra Wade ha sacsejat la societat americana com no ho havia fet cap altra decisió jurídica de feia molt de temps. Les tensions entre pro-avortistes i antiavortistes han existit sempre, però l’status quo jurídic condemnava aquests darrers a l’extremisme d’una causa que semblava definitivament perduda. Els extrems, però, són relatius i amb l’actual majoria conservadora del Tribunal Suprem, el centre jurídic s’ha desplaçat. Cap a la dreta, si voleu, tot i que dreta i esquerra són orientacions que en política més aviat desorienten, car redueixen la complexitat i la mutabilitat del capteniment de les persones a un maniqueisme autocomplaent. Els termes “liberal” i “conservador”, una mica més concrets històricament i filosòficament, encara són doctrinaris però una mica més entenedors. Ara, a Catalunya el terme “liberal” ha pres un sentit econòmic restringit al lliurecanvisme i la desregulació del mercat. Per entendre’ns, doncs, el substituiré per “progressista”, que sol referir-se a algú que està convençut que la seva actitud i expressió van en consonància amb el sentit, generalment meliorista, de la història. En qualsevol cas, aquestes dicotomies solen servir menys per a examinar tradicions de pensament polític que per a dividir el gènere humà entre els àngels de la llum i els de les tenebres, o en termes més il·lustrats entre racionals i supersticiosos, tolerants i sectaris, adeptes de la ciència i ofuscats per la tradició i els mites.

Un cop establert el binarisme, tot cau pel propi pes. Hom és progressista en tota causa que emergeixi i, a la inversa, hom és conservador integral, amb l’uniforme de l’opinió sempre a punt i ben planxat. I d’ençà de la guerra civil poques causes han dividit la societat americana tan nítidament, fins i tot geogràfica, com el dret d’avortament. No debades ha esdevingut la qüestió més polaritzadora de la societat americana actual. I malgrat que s’hagi tenyit de color polític amb conseqüències electorals, és especialment intractable pel fet de ser en darrera instància un problema moral. Ara, si no és dubtós que els jutges conservadors han aprofitat la majoria circumstancial per a resoldre d’acord amb la seva consciència o la de la base social conservadora, abordar la decisió del Tribunal Suprem al marge de la fonamentació jurídica de la sentència no aporta res a la causa de les llibertats ni al procés polític que les genera i defensa en l’estat de dret.

En aquest àmbit cal deixar de banda si hom creu que el dret de la dona a avortar preval sobre el dret del fetus a esdevenir plenament una vida humana. Ambdós poden afirmar-se políticament i regular-se jurídicament, però ni l’un ni l’altre no són drets constitucionals. Si més no de la constitució dels Estats Units. La decisió de Roe contra Wade de 1973 es fonamentà en el dret de privadesa, que el redactor de la sentència, el jutge Harry Andrew Blackmun, localitzà en la clàusula de degut procés de la llei a l’esmena catorzena de la constitució. Aquesta clàusula garanteix que les accions del govern no poden limitar la llibertat dels ciutadans de manera abusiva. Era una interpretació forçada de la clàusula i una base molt feble per a sustentar el dret constitucional d’avortament, com ho reconeixen força juristes. Aquesta és la raó que fins ara alguns membres del Tribunal Suprem contraris a l’avortament respectessin el dret més per la força del precedent que per la virtut argumental de Roe contra Wade.

El fet és que, malgrat que el dret d’avortament s’ha consolidat en l’opinió de la majoria als Estats Units, la sentència que l’avalava no tenia la legitimitat jurídica que haurien de tenir les decisions del Tribunal Suprem, especialment en qüestions tan divisòries. És interessant de considerar les opinions de dissentiment d’aquella sentència. El jutge Byron Raymond White va atacar-la per l’arbitrarietat de la lectura particularment rígida del marc constitucional, tot denunciant un ús agressiu del poder judicial en excés de la funció del tribunal. Segons White, el Tribunal Suprem es va apropiar el poder legislatiu arrabassant-lo als estats en prescriure’ls les lleis. White recordava que el procés polític i no pas el tribunal era el camí adequat per a reformar les lleis. L’altre jutge discrepant, William Hubbs Rehnquist, feia una lectura històrica de l’esmena catorzena i observava que quan es va aprovar hi havia restriccions legals a l’avortament i que el fet de romandre intactes demostrava que l’esmena no s’havia concebut per a entrar en conflicte amb aquelles restriccions. En altres paraules, l’opinió minoritària s’oposava a la sentència perquè, sense una base clara en la constitució, contrafeia el procés polític i limitava l’autonomia dels estats. La sentència no solament centralitzava el poder sinó que judicialitzava una qüestió política. És per això que, si alguns la consideraren progressista pel fet d’adaptar-se als corrents socials, altres la criticaren com un exemple d’activisme judicial.

La sentència d’aquesta setmana també pot considerar-se activisme en sentit invers, car introdueix un nou estatus jurídic al país en absència, ara per ara, d’una majoria social per a sustentar-lo. Però la política és un terreny fluctuant. Així com Roe contra Wade es produí a la cresta d’un moviment tectònic a la societat americana (marxes pels drets civils, protestes a les universitats, oposició a la guerra del Vietnam), la seva rescissió també arriba en un moment de canvis de proporcions incalculables.

El Tribunal Suprem no ha il·legalitzat l’avortament. Allò que acaba de fer és revertir la sentència que privava els estats de legislar sobre aquesta qüestió. És a dir, que ha remès la qüestió a l’àmbit polític i a les decisions de les majories de cada estat. Del punt de vista dels drets individuals i més exactament del dret de les dones, és fàcil de revoltar-se contra una resolució que obre la porta als estats per a privar-les de gestionar l’embaràs. Però la vulnerabilitat d’aquest dret hauria de dur a repensar l’argument jurídic amb què s’havia garantit fins ara o, si això no és possible, hauria de moure els seus partidaris a adaptar-hi la constitució mitjançant una esmena específica, com proposa de fer el governador de Califòrnia per a convertir aquest estat en un santuari de l’avortament. La solució sols pot ser política i no s’avança gens criticant la constitució amb l’argument que les dones no van redactar-la, car la constitució és el marc del qual es deriven històricament els drets dels ciutadans de qualsevol gènere i condició. I ho és independentment de l’extensió del dret participatiu original, perquè s’inspirà en principis il·lustrats fonamentats en la raó, ço és oberts a interpretacions universals dins el particularisme de les situacions històriques.

Però si les dones no van redactar la constitució, sí que tenen la possibilitat de proposar-hi esmenes, tant a la dels Estats Units com a les dels estats particulars. La batalla ja s’ha presentat i la qüestió sacsejarà la política com un terratrèmol anys a venir. I potser no serà absolutament negatiu que aquesta qüestió torni a l’àmbit polític, d’on no havia d’haver sortit mai. Com deia l’activista dels drets civils Leslie Dunbar l’any 1966: “No tot interès legítim és un dret […]. Un dret és una defensa contra el poder social, no una prescripció de la classe de societat que hauria d’existir.” Vingui d’on vingui, és un error confondre una causa determinada, per legítima que sigui, amb la democràcia, que es refereix al procés polític en què es confronten els interessos particulars. Aquest error és típic dels polítics progressistes com Elizabeth Warren, la senadora de Massachusetts, que ha reaccionat a la sentència proclamant que al novembre “ens assegurarem d’elegir prou persones que creguin en la democràcia per a aprovar Roe contra Wade i fer que torni a ser la llei del país. Només que aquesta vegada ho farem per decret i l’imposarem”. El problema de governar per decret és que la llei esdevé inestable, oimés quan afecta qüestions tan explosives com aquesta. Però el principal error d’aquesta actitud és identificar la democràcia amb la pròpia posició i negar-la a la posició contrària. Aquesta “democràcia” no és sinó una manera de blocar el debat, refiant-se de la força no pas de les idees sinó de l’adoctrinament. En realitat és una renúncia de la democràcia amb què s’omplen la boca.

Molts del Partit Demòcrata estan convençuts que, amb la sentència, el tribunal suprem els ha regalat un revulsiu a la impopularitat del president Biden i que al novembre ho aprofitaran per a millorar la minsa majoria de què disposen al congrés. Podria ser la lluna en un cove, perquè també els antiavortistes s’han energitzat amb una sentència que culmina anys de militància i es preparen per a votar una majoria republicana al congrés, confiant a elegir més endavant un president que prohibeixi l’avortament arreu del país. Els republicans aspiren doncs a fer com els demòcrates, però amb el designi contrari.

Els progressistes que desesperen de la democràcia quan no els dóna els resultats volguts no tenen cap dret de queixar-se. Molt abans de Roe contra Wade ja havien optat per resoldre qüestions impopulars als tribunals. Als anys seixanta Dunbar els advertia que cercar remei jurídic als problemes polítics feia impossible de crear els vincles de confiança necessaris per a viure en societat. Trobava irònic, per exemple, que els progressistes celebressin una decisió del Tribunal Suprem que impedia a l’estat de Colorado de redistribuir els escons dels seus representants malgrat comptar amb l’aval de l’electorat. Els jutges consideraren que aquell pla violava l’esmena catorzena de la constitució, la que anys a venir el mateix tribunal invocaria en el procés de Roe contra Wade per a neutralitzar la legislació d’un altre estat, el de Texas en aquest cas. “És aquesta l’autèntica veu del liberalisme?”, es demanava Dunbar davant la sentència contra la redistribució d’escons a Colorado. A parer seu, decisions com aquella no feien res més que aprofundir la distància entre una institució i el seu cos constituent.

L’estranyament dels progressistes respecte de la massa del país degradada per la globalització i ofesa de postres pel cosmopolitisme vinculat –aquella enorme cistella de deplorables que costà la presidència a Hilary Clinton– els dugué, ja d’ençà dels anys vint, a prescindir de l’aprovació popular en virtut d’una superioritat moral i intel·lectual que negava qualsevol integritat als oponents.  Avui, a banda i banda de l’espectre polític, la confrontació pren l’aspecte d’un fonamentalisme cada vegada menys matisat. Si fins aquí eren els demòcrates que, en la qüestió de l’avortament i en altres, oposaven la legislació al populisme, ara són els republicans que es vanten d’oposar l’estat de dret a una majoria “moralment desorientada”. Divendres Mitch McConnell, el líder de la minoria republicana al congrés, va declarar: “Milions d’americans s’han passat mig segle resant, manifestant-se i treballant per les victòries històriques d’avui a favor de l’estat de dret i de la vida innocent.”

Com si fos per designi, el mateix dia que el Tribunal Suprem dels Estats Units revocava la sentència de Roe contra Wade, el parlament alemany despenalitzava la publicitat de l’avortament. Encara és aviat per vaticinar el futur de la legislació progressista al cor d’Europa a mesura que el conservadorisme guanyi terreny, però els canvis als Estats Units podrien servir com a orientació de tendència. Ara, al marge de les opinions particulars sobre la interrupció de l’embaràs, convindria no perdre de vista que, en l’aspecte formal, allò que denunciaven White i Rehnquist el 1973 coincideix a grans trets amb allò que denuncien els polítics independentistes a Catalunya. De la mateixa manera que Roe contra Wade afeblí el poder legislatiu dels estats, els partits espanyols han esbudellat la funció de la cambra catalana amb reiterades denúncies d’inconstitucionalitat. Judicialitzant la política han aconseguit de guanyar als tribunals allò que no podien guanyar a les urnes.

El dret no és cap substitut de la mobilització popular, com reconeixia divendres tot un paradigma de l’establishment com McConnell. Quan arribin les sentències europees sobre el judici de l’altre Tribunal Suprem, seria un error històric considerar el plet tancat i persistir en la col·laboració amb un govern que, progressista o conservador, utilitza els tribunals per privar d’iniciativa el govern autonòmic i ampliar la distància entre els catalans i els seus representants. D’ençà del Primer d’Octubre el problema més greu de l’independentisme és la separació com més va més gran entre els líders i els seus electors.

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €