El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

’30 de setembre del 1659. Jo, el pobre desgraciat d’en Robinson Crusoe, havent naufragat durant un temporal esfereïdor a les envistes de terra ferma, vaig arribar mig mort a la platja d’aquesta illa trista i desolada, que vaig batejar com l’Illa de la Desesperança, després d’ofegar-se tots els companys que anaven a bord amb mi.’

La Casa dels Clàssics, dins la col·lecció Bernat Metge Universal, acaba de presentar una nova traducció de Robinson Crusoe, de Daniel Defoe, a càrrec d’Esther Tallada i amb pròleg d’Albert Sánchez Piñol. És el segon títol d’aquesta col·lecció de clàssics de tots els temps, que va començar l’any passat amb la Ilíada, d’Homer, traduïda per Pau Sabaté i amb pròleg d’Enric Casasses. Tal com explica Raül Garrigasait, president de la Casa dels Clàssics, mentre la Ilíada és l’obra fundacional de la literatura grega i europea, Robinson Crusoe és l’obra fundacional de la literatura moderna. De manera que aquests dos primers títols s’han de considerar una declaració d’intencions.

Segons Garrigasait, Robinson Crusoe ha passat a formar part del nostre imaginari col·lectiu europeu i ha donat vida al mite del nàufrag. Que una obra literària aconsegueixi formar part de l’imaginari col·lectiu és a l’abast de molt poques obres, potser de Hamlet, Faust, Dom Joan i poques més. Per això, cada generació té el seu Robinson: el 1925, fou Josep Carner que en va fer la primera traducció. Fa gairebé trenta anys, el 1992, Joan Fontcuberta en va fer una de nova. I ara li van encarregar la traducció a Esther Tallada, una traductora amb un prestigi aconseguit, sobretot, per les traduccions que ha fet de novel·les de William Faulkner i de Marilynne Robinson, entre més.

Robinson i els nostres neguits

L’editorial va demanar a l’escriptor Albert Sánchez Piñol que n’escrivís el pròleg, sobretot pensant en la seva condició d’antropòleg. Aporta la mirada del lector preocupat pel moment que vivim.

Robinson Crusoe és una novel·la que, com apunta Raül Garrigasait, explora la relació amb l’altre, aquell que no pertany a la cultura occidental. I és un clàssic que avui esdevé una metàfora de les nostres vides. ‘En aquests temps de pandèmia i confinament, qui no s’ha trobat perdut i qui no s’ha plantejat si cal reconstruir el món? No ens imaginàvem que publicaríem aquest clàssic després d’un naufragi col·lectiu. No ens podíem imaginar que el llibre lligaria tant amb els nostres neguits, entre els quals hi ha el fet de preguntar-nos què volem salvar i què hem pogut salvar per construir un món nou.’

Continua Garrigasait: ‘Robinson no construeix les coses només per sobreviure, sinó que ho fa per viure bé. No ho fa per no morir-se de gana, sinó que vol viure una vida plena. I això són idees que avui ens parlen molt directament.’

La traducció

Esther Tallada, de feina meticulosa, reflexiva, rigorosa i alhora amb capacitat per a jugar amb la llengua, s’ho va pensar una mica abans d’acceptar el desafiament de traduir aquest clàssic modern: ‘Em proposaven un llibre fundacional de la literatura moderna, que s’havia escrit el 1719, tres segles enrere. Em feia il·lusió però també em feia molt de respecte. Vaig saber d’entrada que hauria de fer molta recerca i que tenia un gran repte davant, el de com fer front a la distància temporal. Defoe era periodista i escrivia amb molt de detallisme, per exemple, les parts d’un vaixell. Dominava el llenguatge nàutic, les maniobres, les marees, els temes astronòmics… Me’n vaig anar al Museu Marítim a buscar suport i vaig anar a petar amb en Washington Garcia, que elabora un diccionari nàutic, i també vaig conèixer una dotzena de capitans jubilats que treballen en la catalogació de fotografies. En Washington i un d’aquests capitans em van ajudar a situar-me i a traduir amb precisió cada terme nàutic. En aquest sentit, vaig segura.’

La traductora Esther Tallada.

Pregunten a la traductora si va tenir en compte les traduccions anteriors o si les va consultar. Tallada explica que sí, que es va mirar les dues traduccions fetes en català durant el segle XX, però que no els va fer gaire cas: ‘La d’en Carner és molt arcaïtzada, molt noucentista. Perquè la intenció de Carner amb aquesta traducció era contribuir a crear una llengua literària.’

‘Les prioritats i els paràmetres de Carner no em servien, perquè l’encàrrec era utilitzar un català modern i fidel a l’original. Defoe va escriure Robinson Crusoe amb un anglès molt planer, ple de frases llargues, a vegades mal puntuades, amb un vocabulari popular. Carner no ho va fer, això. I la traducció de Fontcuberta ha quedat una mica al mig, perquè encara té fórmules arcaïtzants.’ Amb tot, reconeix que d’aquí a trenta anys, la seva traducció ja no servirà per a la següent generació, sobretot per la manera com parlen avui els joves, amb una llengua empobrida, sense pronoms febles… En aquest sentit, Tallada es mostra força pessimista.

La de Tallada és una traducció amb detalls que et fan viatjar, diu Garrigasait, mantenint un cert paral·lelisme amb l’època (per exemple, les mesures es fan amb pams i altres estratègies, però mai amb el sistema mètric decimal, que encara no s’havia establert); i també es marca amb algunes paraules que tenen un cert gust d’època: ‘infortuni’, ‘recapte’, recupera ‘macip’ per no dir ‘esclau’…

Robinson més enllà de l’etiqueta

‘Quina relació has tingut amb el personatge?’, demana Garrigasait a la traductora. I ella que li diu: ‘Li vaig tenir enveja. Ell es va passar vint-i-sis anys en una illa, que potser són molts, però passar-me un parell d’anys en una illa, sola, fent cistells, pots de fang, cultivant cereals i cuidant bestiar… Això sí que li envejo. I això té molta relació amb fer-te una vida. I és un personatge entranyable.’

I aleshores, Garrigasait aporta un nou apunt sobre Robinson, la mirada agraïda i meravellada que té sobre les coses. I per il·lustrar-ho, en llegeix un fragment que comença dient:

‘Però tot d’un plegat, al cap d’un mes dia amunt dia avall, vaig veure unes tiges d’una cosa verda que brotaven de terra i que em vaig imaginar que eren d’alguna planta que fins llavors no havia vist, però, ai la meva sorpresa i el meu profund astorament quan, al cap d’uns quants dies més, vaig veure deu o dotze espigues d’un ordi gemat i lluent ben bé com l’europeu, o més aviat com l’ordi anglès. […] És impossible d’expressar com vaig quedar de confús i desconcertat arran d’aquesta descoberta. Fins llavors jo havia obrat sense cap mena de fonament religiós: tenia escassos coneixements de religió i no se m’havia acudit d’atribuir res del que m’havia passat a cap altra cosa que a l’atzar.’

Diu el president de la Casa dels Clàssics que Robinson no és tan sols un representant de l’imperialisme europeu, com s’ha dit tantes vegades, sinó que fa reflexions de fondària, com quan descobreix els caníbals i, després d’un primer moment de consternació, entén que no són més assassins que els cristians que maten per conquerir ànimes.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.