Ricard Torquemada: “A Madrid no guanyen mai el relat i això els rebenta”

Aquesta temporada n’ha fet vint-i-cinc que Ricard Torquemada (Barcelona, 1971) treballa a la transmissió dels partits del Barça a Catalunya Ràdio. D’ençà de la retirada de Joaquim Maria Puyal, el 2018, que n’és el director d’orquestra. En aquest país, ha estat un dels mascarons de proa d’una certa intel·lectualització del joc ni frívola ni excessivament sofisticada. Torquemada, tranquil, mesurat, tímid, beu d’una tradició radiofònica que dóna una importància central a la llengua: un lèxic ric, el nom estranger ben pronunciat, l’expressió justa, la metàfora més il·lustrativa. I una cosa es comunica amb l’altra, perquè –com saben els oients i com es palpa en aquesta entrevista– té una traça especial per a explicar amb naturalitat els aspectes abstractes del futbol.

Ens rep al despatx de la seva productora, a tocar de la plaça de Francesc Macià, i durant més d’una hora hi parlem sobre la seva trajectòria a la ràdio, l’ofici, la temporada esplèndida del Barça de Hansi Flick, el llegat de Johan Cruyff i Pep Guardiola i la rivalitat amb el Madrid.

—Quin és el vostre primer record del Barça?
—El primer, primer, deu anar vinculat a Cruyff. Era molt petit, però en tinc al cap alguna imatge aïllada al Camp Nou. Després, com a imatge col·lectiva, el Barça de Basilea. Vaig fer la meva primera redacció de l’escola en una perruqueria, mentre em tallaven els cabells, sobre la final de Basilea. Tenia vuit anys.

—Això sí que és portar endins la vocació.
—Em devien dir “redacció lliure” i vaig fer una mena de crònica. Basilea va ser molt bèstia. L’autocar del Barça passava pel carrer, davant de l’escola, i recordo tothom a les finestres… Va ser el primer impacte de barcelonisme. La primera vegada que la gent es va desplaçar en massa, també.

—El descobriment de l’eufòria col·lectiva.
—Correcte. El Puyal narrant aquells partits, els moments èpics, ser guanyadors d’Europa per primera vegada, encara que fos una recopa… La nostra naturalesa, llavors, no era la d’un equip guanyador. I si ets petit i et fan entendre bé que allò és històric, és una sensació molt potent.

—El vostre pare era del Madrid, però. Qui us ho feia entendre?
—Era el carrer. L’escola. Tot. El meu pare era del Madrid, però va fer molts esforços perquè jo fos del Barça. La seva família era de Madrid, ell va ser el primer de néixer a Barcelona, i tenia molt clares dues coses: que havia de parlar català, que era la meva llengua, i que havia de ser del Barça. La llengua, a casa, era el castellà; ell mateix no va parlar mai català. Potser en la intimitat, però li feia molta vergonya. I recordo dir-li: “Però què em demanes, si tu no el parles i aquí parlem castellà?”

—Em demanes que sigui el contrari que tu en dues coses molt importants.
—És clar, i com pot ser, això? Recordo molt conscientment una conversa en què li deia: “Això que em demanes és antinatural. Parlo amb tothom en castellà, a casa i a l’escola.”

—I què us va dir?
—Que jo era català. Que havia nascut aquí, que era català i que m’havia de comunicar en català. I vaig haver de fer un esforç per canviar la llengua amb tots els amics, i amb la família. Al principi, costa molt, has de tancar els ulls. Encara ara és estrany, molts anys després, quan gent amb qui llavors tenia una relació escassa em troba i em parla en castellà. I això del Barça, també ho tenia molt clar. No n’era soci, però s’empescava maneres perquè li cedissin carnets i portar-me al Camp Nou. Recordo una vegada que el partit es va posar molt calent i el vaig fer marxar, perquè diguem que jo no tolerava bé el conflicte…

—…
—És com si ell m’hagués deixat en una escena i m’hagués deixat fer. Després, ja no hi interferia. També era un madridista antic, no estava radicalitzat. A casa seva tenien la idea que tant el Barça com el Madrid eren equips espanyols, i quan jugava un equip espanyol a Europa havies d’animar l’equip espanyol. No té res a veure amb aquesta rivalitat d’ara, en què necessites guanyar tu i que perdi l’altre. No ho vivia així. I després, a mesura que es va anar fent gran, la vida el va estovar i es va allunyar del futbol.

—Però és significatiu que us dediqueu a la convergència de les dues instruccions que us va donar: explicar el Barça en català. El paper de les transmissions, per al català, ha estat molt important.
—Sí. En vaig parlar molt, d’això, amb el Puyal. Si el meu pare no hagués fet un esforç extraordinari, la inèrcia de casa no m’hauria dirigit cap aquí. I l’hi agraeixo molt, això, perquè m’ha donat la vida. M’ha donat el Barça i el català, dues coses que m’han governat, que he sentit.

—De Puyal, què en vau aprendre?
—Va ser el meu pare professional. Ho vaig aprendre gairebé tot, perquè a la universitat no t’ensenyen gaire cosa pràctica. T’ensenyen l’escenari, però no et deixen començar a actuar-hi. En surts verd, del punt de vista de la interpretació comunicativa i de l’exercici periodístic. O trobes algú que atura la inèrcia de l’ofici i te n’ensenya pas a pas, o vas intuint, vas comptant, et confons i entres en una dinàmica inadequada. El Puyal va ser algú que aturava la inèrcia permanentment.

—Com l’aturava?
—L’aturava. Es plantejava cada segon comunicatiu, cada moment. Per què fèiem allò, per què no podíem fer-ho d’una altra manera… Una revisió constant de la feina.

—El criteri de cada decisió.
—I la possibilitat del canvi, perquè pots canviar, però has de saber per què defensaves allò. No fer-ho perquè tocava, o perquè ho fa tothom, o perquè s’ha fet sempre. No. Ho volem fer o no ho volem fer? Això m’ha marcat a foc. A la feina i a la vida. El Puyal em va ensenyar a mirar la vida d’una manera determinada. Els meus fills es posen molt nerviosos: “Però per què vols saber-ho tot? Per què vols saber com va ser exactament allò, i on era jo, i…?” De vegades em diuen: “És que el professor m’ha dit…” Ja, però com t’ho ha dit, ben bé? Què t’ha preguntat primer? “Deixa’m, no me’n recordo!” A casa se’n riuen molt, d’això, però ja no me’n puc desempallegar.

—Hi ha més coses que us servissin per a tota la vida, d’aquell aprenentatge professional?
—Tenir els ulls oberts. Estar sempre despert. Experimentar. Obrir-te. No m’és fàcil, perquè sóc més aviat tímid, però entenc que és la vida. Una altra cosa és que hagi aprovat l’exercici, perquè sortint de la ràdio i fent una productora, de fet, et tanques, i deixes de compartir coses amb molta gent. Sóc poc expansiu, però ell ens proposava el contrari, i quan et proposen el contrari i t’ho argumenten, et queda. Penses: “Va, fes-ho, fes-ho més.” Cruyff m’ensenya a mirar el futbol amb uns ulls i Puyal, la ràdio i la vida, i és amb aquests ulls, que miro. No vol dir que tot el que m’ha ensenyat el Quim s’ajusti a la meva manera de fer, però forma part del criteri. Mai no imposava, proposava, i quan algú et proposa amb convicció, ho sap argumentar i et fa donar sentit a allò que fas, és un regal.

—Amb aquesta timidesa, recordeu la tensió dels primers directes?
—Sí, els primers i uns quants més. Va costar. Recordo la sensació d’estar en un rondo i que la pilota va molt ràpida, i quan la vols tocar ja te l’han presa. En l’univers Puyal, el ritme era molt important. Les frases curtes. És una cosa que hem perdut una mica. Ho intentem resoldre i no perdre l’essència, però ho hem flexibilitzat, perquè has de tenir un director d’orquestra molt bo, i ell tenia una sensibilitat especial.

—Hi falta ritme, a la TDT?
—M’agradaria que en tingués més, sí. El Quim feia una cosa harmònica, amb un so especial, sabia en quin moment calia més ritme o apujar o abaixar el to… Nosaltres no la tenim, aquesta capacitat. I a les reunions d’equip ho compartim i no deixem de lluitar per arribar-hi, però no és una obsessió, perquè sé que les condicions probablement no permeten un ritme més alt. Tenim un to diferent en el contingut, més futbolístic, que en l’època del Puyal no existia, i que requereix més flexibilitat, perquè ens fixem més en el petit detall, i això implica sacrificis.

—Com explicaríeu la vostra feina?
—Ara s’ha diversificat, però allò que m’ha agradat sempre és explicar què veig. Els perquès d’allò que passa. Algú explica què passa i jo intento d’explicar per què. Sobretot, de proposar perquès, i que l’oient els pugui triar. No m’agrada imposar-los, perquè al futbol no hi ha una veritat absoluta. M’agrada que la gent em digui que no em mullo prou. No em mullo més perquè tinc molt de respecte al joc, i entenc que hi ha moltes maneres de veure’l. No hi ha una veritat absoluta i radical. En poden existir, de veritats, en la meva mirada futbolística, però la meva no és l’única. N’hi ha més.

—Ho podeu desenvolupar?
—Recordo una conversa amb Pep Guardiola sobre la final de la Champions del 2009. Em va dir que no es podia imaginar que el United no hagués detectat allò que el Barça volia fer, perquè la mirada de Ferguson era indiscutible. Vaig deduir que em deia: “No pots dir que Ferguson no en sap. És que ho mira d’una altra perspectiva, i no ha detectat l’altra mirada, de manera que les dues mirades no s’han trobat i no han encaixat.” Com ho feia Mourinho per desactivar el Barça? Agafava la mirada del Barça i la contrastava. Ferguson era una altra cultura, venia d’un futbol anglès que encara era molt anglès. No era un pobre home, Ferguson. Era un entrenador contrastadíssim.

—Hi ha hagut una intel·lectualització progressiva, en la lectura del futbol.
—Sí, i m’agrada molt. Quan vaig començar a la transmissió, llegia premsa argentina, la que ens arribava, i bevia molt d’allò que començava a fer el Canal Plus. Valdano, Segurola, gent que m’ensenyava a mirar el futbol amb una miqueta més de profunditat. I pensava: “Encara som un país jove.” Feia vint-i-cinc anys que s’havia mort Franco. No havíem tingut l’oportunitat de construir el nostre univers. Ara el futbol ha anat molt cap aquí, fins al punt que se sobreanalitza. Almenys, jo no arribo a la profunditat de certs fils de Twitter que expliquen coses que ja no sé si existeixen o ens les imaginem, si som empiristes o deterministes. Però m’agrada, perquè entenem i pensem en el joc. Això, abans, no existia. Fins que no va arribar Cruyff i ens va ensenyar el seu alfabet futbolístic, que ens ha fet créixer tant, no existia, això.

—El format de la TDT, l’ofici de la transmissió, es moren?
—Es mouen. Morir, no. L’escola Puyal no és l’única, tampoc. RAC 1, per exemple, sempre va tenir l’encert de desmarcar-se i trobar una alternativa diferent, tot i que té coses que neixen de la mateixa matriu. És un èxit que puguin conviure dues transmissions tan potents, que no s’han devorat. A Espanya, en canvi, han continuat fent allò que feien. L’estil del Carrusel amb matisos. Miren de transmetre formalment una mirada objectiva de la competició. La centralitat del Madrid hi pesa, però no parlen en primera persona. Per a nosaltres, el Barça és el subjecte. Si guanya, hi guanyem.

—La diferència és que ells ho amaguen, però és una primera persona que se supura…
—Exacte, però en el seu discurs formal no existeix mai, això. Aquí també hi ha gent per qui el Barça sempre ha jugat bé, o que sempre veu penal a favor del Barça. Nosaltres, com deia el Puyal, volem ser honestos subjectivament. Mirem de ser honestos amb la veritat: si és penal, ho és, i si no ho és, no ho és, i si el Barça ha jugat bé, ha jugat bé, i si no, no.

—Una tesi: el Madrid es mira menys el melic i, per tant, se centra més a guanyar, i aquí som massa autocomplaents, estem massa pendents de com fem les coses, tant en el relat periodístic com en el joc, i això ens ha perjudicat, històricament, a l’hora d’assolir títols.
—No sé si ens ha perjudicat, però és la nostra naturalesa. L’hem d’assumir. Sí, a Madrid són així. Què volem, ser una mica com ells? No. A Madrid què li rebenta de nosaltres? El relat, perquè no el poden guanyar. No el guanyen mai. Mai. Guanyen el seu, però ens volen convertir. Els fa ràbia que puguem estar orgullosos de perdre la semifinal contra l’Inter. Els fa ràbia! Perquè contra això no poden competir. Hem perdut i n’estem orgullosos! No ho entenen, perquè la seva veritat és que la derrota és una derrota.

—I ací no ens importa massa, el relat?
—A nosaltres ens rebenta, de vegades, que el Madrid guanyi com guanya, i volem convertir el Madrid a creure que la cosa important és el relat. No! Nosaltres som nosaltres, i ells són ells, i cadascú ho hauria de respectar. Ens importa massa el relat? Bé, és la nostra cultura futbolística, la nostra manera d’entendre el futbol. Cruyff ens va ensenyar un procés. No ens va ensenyar a guanyar. Ens hem educat en allò i no ens ha anat malament. Les grans felicitats i satisfaccions les hem tingut així.

—Tot això que explicàveu ara és herència directa de Cruyff?
—Per mi, sí. Si mires enrere, diuen que hi ha connexions amb els hongaresos i els Magiars Màgics, perquè entre l’escola hongaresa i l’holandesa hi ha una certa fusió. Això és una mica part de la llegenda no escrita, que deu tenir punts certs i punts que fem servir per acabar de filar el relat. En tot cas, allò que he viscut jo és que Cruyff arriba i ens ensenya un procés que ens duu a l’èxit. En deien “la flor del Johan”, però perquè les històries acabessin bé havien de venir ja forjades del principi, havien de fer un viatge. No hem tingut gaire explosions aïllades. Hem tingut sentit futbolístic. El Madrid contemporani, en canvi, és una altra cosa. Hi insisteixo: no vull que ningú renunciï a la seva identitat. No hem de convèncer el Madrid que tingui relat. Serà interessant de veure què passa amb Xabi Alonso, perquè és un entrenador amb procés, amb model.

—Podeu explicar què vol dir procés?
—Vol dir que tens al cap una manera d’entendre el joc i de jugar, i que articules tot un sistema per arribar-hi. Crees un vehicle per a arribar a allò que vols expressar futbolísticament.

—I això no ho fan tots els entrenadors?
—No. Hi ha equips que gestionen la qualitat. Un dia, Luis Enrique va dir una cosa així com: “He gestionat l’excés de talent.” Hi havia un excés que feia que tingués un equip desequilibrat, amb tant d’excés concentrat en la davantera que això tenia hipoteques. Havia de compensar-ho per una altra banda, perquè tampoc no pots renunciar al talent pur. Aleshores, intentes estructurar l’equip perquè s’hi adapti.

—És a dir, en el futbol amb procés construeixes un edifici i, en la gestió de la qualitat, fas un trencaclosques.
—Sí. Depèn del moment, perquè Luis Enrique és un ideòleg que ara ha aconseguit donar una personalitat a l’equip a través del procés. El procés es nota quan podries fer jugar despullats els jugadors i sabries quin equip són. Hi ha equips que, si els veiessis despullats, en podrien ser quatre o cinc, i ho hauries de detectar per les situacions individuals, però no pel comportament col·lectiu.

—Em podríeu posar un exemple d’un altre entrenador que tan sols pensi en la gestió de la qualitat?
—Ancelotti ha arribat al Brasil per a fer-hi de seleccionador i la primera cosa que ha dit és: “No vull que el meu equip tingui una identitat definida.” Vol un equip eclèctic, flexible, variat, sense identitat. Per mi, això és indefensable, però no és pas que no serveixi per a res, sinó que els defensors d’aquest model creuen en una altra cosa. On va, Ancelotti? A una selecció que té molt de talent. I pensa: “Això és un lloc ideal per a mi, com el Madrid. Hi hauré de gestionar les químiques, les barreges, les interaccions, però no hauré de posar-me a explicar on ha de ser la línia. No ens fixem en la profunditat, traguem rendiment al talent de què disposem. No em busqueu per a ser ideòleg: jo guanyo títols.” El relat i el procés han estat molt estigmatitzats. Sempre hi ha hagut aquella veueta que deia: “Bah, si tot això no cal, si el futbol és més fàcil.”

—Diríeu que el fet d’haver jugat a handbol us ha ajudat a tenir aquesta comprensió abstracta del futbol?
—Molt. Els esports col·lectius tenen principis comuns. L’ocupació i el repartiment dels espais, els rols, la interacció amb el rival, les superioritats numèriques, generar avantatges. Cruyff ens porta el joc posicional, que s’assembla molt a l’handbol o al bàsquet, perquè són esports amb atacs i defenses posicionals, en què la transició és una part del joc però no és permanent. Al futbol, les distàncies són tan llargues que, sense joc posicional, es torna incontrolable. El cruyffisme converteix el futbol en un esport posicional i Guardiola ho sublima. Ara veus pressions home a home que fa trenta anys només es feien al bàsquet universitari. Després de Cruyff i Guardiola, l’escola alemanya va mantenir la tendència, i Bielsa, i molta gent ha fet que això es convertís en un model permanent.

—…
—Per això, avui, perdre una pilota és com si la perdessis en futbol sala. Això, abans, no passava. Per a convertir en gol una pilota perduda del rival, havien de passar moltes coses. Ara, no. Ara, segons on perdis la pilota, si tens inferioritat numèrica defensiva ets mort. Han canviat més coses, també: els futbolistes són més ràpids, físicament més potents, i fan les trajectòries amb més agilitat.

—Seguint aquest fil, em podríeu explicar què carai ha fet Hansi Flick aquesta temporada?
—La cosa que més m’ha impressionat és que, en molt poc temps, ha posat trets d’identitat que són dificilíssims de treballar. Com ha pogut fer-ho tan de pressa? Estic impressionat. No ho sé. És un secret encantador. És molt difícil, això que ha fet amb la línia defensiva. Calen moltes hores d’entrenament, perquè era un equip que no hi estava acostumat, i ell no n’ha tingut. Com pot ser que els jugadors li hagin comprat la idea tan de pressa? Com els ha convençut? Ha trencat tots els motlles, perquè ni tan sols parla l’idioma, i encara parla en anglès al vestidor.

—Deu ser una qüestió de mètode?
—Pot ser. El cos tècnic i ell tenen molt clar què volen i, quan has visualitzat bé què vols, has de crear el procés, però ja tens molt d’avantatge.

—Quina diríeu que és la diferència principal, en aquest sentit, respecte del Barça de Xavi Hernández?
—Saber arribar-hi. Xavi tenia molt clar què volia de l’equip i com veu el futbol, però no va ser capaç de trobar el camí o les fases que l’hi fessin arribar, crec que una mica confós pel resultat. Potser no era ell, sinó l’entorn, el club, el moment, les urgències. Arribar el primer dia i dir que el Barça ho ha de guanyar tot et genera una pressió. Has d’arribar al Barça i dir: “Vinc a recuperar una manera de fer per intentar guanyar.” A les rodes de premsa, de fet, ho deia. No és que fos incoherent amb aquest propòsit, però la idea de l’èxit hi pesava contínuament. A mitja temporada, Flick diu: “Hem de continuar millorant per a guanyar la lliga i, si no, per a guanyar-la l’any que ve.” Aquesta és la manera de transitar. La urgència no ha de ser pel resultat, sinó per a convertir-nos en allò que hem decidit ser. Mentrestant, haurem de guanyar, d’acord, però perdrem, també. Un entrenador amb procés ha d’anar amb els llums llargs, i Xavi anava amb els curts, una mica contra natura d’allò que ell mateix pensava, com a ideòleg, i condicionat pel context.

—Xabi Alonso amb quins llums anirà, a Madrid?
—M’agradarà veure-ho, perquè li demanaran els curts. Xabi Alonso ha tingut entrenadors de tota mena: Mourinho, Guardiola, Ancelotti. I la seva obra futbolística té molt de procés: té entitat, personalitat, criteri, supervisió, té molta molla. El seu Leverkusen era un equip ple de matisos i de conviccions. Com ell deia, no es tracta de si jugues amb un sistema o un altre, sinó del comportament col·lectiu, de com s’expressa. Al relat madridista, no n’hi parlis gaire, de les distàncies entre línies i de si vols jugar per fora. No volen anar al fons d’aquest debat.

—Quina mena de canvis ha de fer el Barça? Porteria, defensa, mig camp i davant.
—Crec que cal molta reflexió sobre la porteria i que cal sumar algú més a la davantera. Ara s’ha de construir l’univers Lamine Yamal i cal pensar bé qui han de ser els seus socis, què necessita al seu voltant, sabent la tendència que tindrà cap a augmentar esforços ofensius i reduir-ne de defensius. No és qüestió de voluntat, és natural: a un jugador que rep cent vint pilotes en atac per partit no li pots demanar que faci cent esforços defensius.

—Això no és caure en la lògica de prioritzar la gestió de la qualitat?
—És que una cosa és el procés i, una altra, com encaixes dins el procés el talent que pots tenir. Quan Guardiola fa jugar Messi de fals nou, n’amaga les limitacions defensives. Tot equip necessita compensacions. El millor Madrid de Zidane no va ser pas amb Bale, Benzema i Cristiano, sinó amb Isco i dos davanters, perquè quan en tens tres, en el futbol modern tens la temptació de no complir en el treball defensiu i, aleshores, l’equip s’esquerda. Per això sempre dic que tinc al·lèrgia als tridents autosuficients. Allò que aconsegueix Luis Enrique amb Messi, Luis Suárez i Neymar és de matrícula d’honor, perquè no és normal tenir tres talents com aquells. Ara el Barça ha de reflexionar sobre què vol de Lamine Yamal, quina evolució se n’espera com a futbolista, quin espai vol que ocupi, on vol tenir els complements, de quina mena han de ser…

—I això no implica renunciar al procés, entenc, sinó adaptar la plantilla al protagonisme que Lamine Yamal tindrà, previsiblement, dins el procés.
—Hi ha gent que em diu: “Ja comencem així, amb disset anys…” No li diem que no haurà de pencar, només diem que si li passes cent pilotes no podrà defensar cent vegades. Si hi sobrecarregues la dependència ofensiva, has d’alliberar pes per una altra banda. No és un superheroi. Lamine Yamal ja sap que haurà de marcar la diferència en atac i en defensa. De fet, és molt bon defensa en primera línia, intueix molt bé les línies de passada, és intens quan va a la disputa, és llest, té les cames llargues. Per tant, continuarà produint esforços defensius, però és evident que no podrà produir-ne tants com ara. Això vol dir que algú s’haurà de repartir més feina, perquè, en el procés del Barça de Flick, la pressió és vital.

—I al mig no s’hi han de prendre decisions tan importants?
—És diferent. Pedri, Casadó, Marc Bernal, Gavi, Dani Olmo… Tots tenen el mateix llenguatge futbolístic. Fins i tot De Jong, que s’hi adapta. Aquí, el Barça no ha de fer obres, perquè si cap d’aquests se’n va, miraràs avall i en trobaràs substituts. La prova és que aquest any n’has trobat dos, de sobte, que no sabies que hi eren. El mig del camp és el refugi de la idea del procés històric del Barça, que s’expressa a través de la passada i no de la rematada. El problema és que, de vegades, si et bases massa en la passada, tens el risc de convertir-te en un equip pla. Aquests equilibris són fràgils. Per això el Madrid se’n riu tant de la idea del “tiqui-taca”. L’aportació de Flick ha estat de posar tres-centes revolucions més en l’acabament, de fer l’atac més vertical, no tan pausat, no tan reflexiu. Si ets més vertical i perds la pilota més de pressa, has de ser molt ferotge en la pressió, perquè en obrir-te deixes més espais perquè t’ataquin i tens la línia defensiva molt alta. Flick ha sabut trobar aquest equilibri, que, de fet, és cap on ha evolucionat el futbol alemany.

—De la revifalla que ha fet el Barça enguany, quina part diríeu que és mèrit del president Joan Laporta?
—De la intuïció amb Flick, tot. Laporta té una intuïció especial amb els entrenadors. La va tenir quan Cruyff li va donar el nom de Rijkaard, que venia d’haver baixat amb l’Sparta de Rotterdam aquell any. Has de tenir una mica de valentia per a dir: “Me la jugo amb aquest paio.” Després, amb Guardiola, que venia del Barça B i que generava una certa divisió al barcelonisme. De fet, s’explica que Laporta no estava convençut amb Xavi, i que pren aquella decisió perquè no li surt la seva, que ja era Flick, en aquell moment seleccionador alemany. Laporta ja havia tingut aquella conversa amb Rangnick, pare de l’escola alemanya, que l’altre dia explicava Xavi Torres a l’Sport. Quan veus Flick actuar amb el Barça, penses: “Però a qui se li ha acudit, això?” Doncs a algú que té un àngel especial per a triar els directors i els ideòlegs de l’equip.