Fotografia: Mercè Ibarz.

Dijous no vaig mirar la tele, no vaig voler. M’hi havia passat hores la setmana anterior, des del dia de la mòmia que us contava en l’article precedent a aquest. Article al qual he de fer una rectificació, encara que sembli no res, una petitesa, canviar una paraula, ‘futur’ per ‘present’: creia que la sentència és un codi de conducta de l’estat per al futur i així ho vaig escriure. No: és un codi de conducta de l’estat per al present, en marxa. De seguida ho hem vist.

Doncs això, dijous no vaig mirar la tele, cap ni una, de fet només miro les catalanes, els informatius, i alguna vegada els primers minuts d’un o dos programes satírics. No em va donar la gana. No m’hi veia, mirant la notícia del dia, la de la bèstia. El dia de la bèstia. Tot és tan arcaic… L’Estat de Coses Dominants tornava a la televisió abans de la paleotelevisió: només una cadena ho retransmetria, totes les altres emetrien el mateix. Només hauria faltat que fos en blanc-i-negre. Però no hi va caure, l’estat, pel que sembla, que els periodistes de la tecla i de la foto tenen telèfons mòbils com tothom i més que tothom: en el seu cas són eines de treball, tant i més que per a tothom. 

Direu: però si no els deixaven acostar a la cerimònia de la bèstia. Doncs, mira, precisament per això mateix. Els periodistes –500 professionals, de 150 mitjans, 58 d’internacionals, de 17 països– van filmar igual, i el que van filmar és tant o més rellevant que les imatges de la cerimònia de la bèstia abans de tornar a sortir i en arribar al fossar. Però si dius que no les has vistes, que no vas veure aquell dia la tele: no m’ha calgut, m’han arribat per WhatsApp. 

Algú va filmar amb el mòbil –no en diré el nom, tal com va el codi de conducta de l’estat en marxa– ben de prop i en detall la policia que protegia l’arribada del colpista de 1981 i li obria pas, abraçant-lo i tot. Hi va arribar i es va adreçar a la porta, on s’estaven els periodistes, tots ben visiblement identificats, que no tenien el permís de l’estat per a accedir al fossar i que no van entrar-hi, mentre que sí que ho feia Tejero. A un dels periodistes li va sortir el crit, potser prudent o potser de cor: ‘Però nosaltres som la premsa, hi estem acreditats, mentre que el company, no.’ Res de res, el colpista va passar i els periodistes es van quedar amb un pam de nas. Sí, ho havia d’haver filmat Berlanga.

El vídeo oficial que potser t’arriba per WhatsApp és una altra perla: la ministra de Justícia, María Dolores Delgado, vestida de mig dol, blau i negre, que, mira, potser s’escau en una cerimònia en què saps que estaràs voltada de hooligans de la bèstia que potser no s’estaran de llançar crits pre-constitucionals, que en diuen ara, i un dels néts hi voldrà cobrir tant sí com no el fèretre amb la bandera ídem. Una certa prudència és comprensible, ministra, però les formes que cal atendre són també, i sobretot, unes altres, les del present: un càrrec així, responsable de justícia, no sols ho ha de ser, de democràtic, també ha de semblar-ho. Sempre hi anem a parar, a la dona del cèsar.

No informo ni comento més vídeos que m’han arribat per WhatsApp per no alterar l’estómac. I perquè el que de debò interessa, almenys a mi i potser a uns quants de vosaltres, és si tenia raó o no, si encara en té, Gil Scott Heron, el poeta negre nord-americà avi del rap, que el 1970 va donar al món aquest poema-cançó memorable, ‘La revolució no serà televisada’ (‘Revolution Will Not Be Televised’), que podeu sentir i ballar aquí si us vaga. Poca broma.

Que n’han passat de coses des de llavors, Gil. Tu et vas morir fa vuit anys, el 2011, fet un nyap, als seixanta-dos. Vas jugar fort i les coses no van anar del teu costat ni tan sols quan els donaves alguna oportunitat, que no era sovint. El millor artista és l’artista mort, també tu. El teu himne es continua cantant, perquè continua sent cert que ‘The revolution will not be brought to you by Xerox’ (‘la revolució no t’arribarà fotocopiada’, ara en diríem per Instagram o per Facebook o per Twitter). Ara: des del 70, quan vas alçar aquest himne teu descarat i sagaç, la tele ha fet un munt de coses decisives que no sé si vas guipar, xacrat com estaves de maleses: va contribuir a la caiguda del Mur de Berlín i va retransmetre l’execució del dictador Ceaucescu a Romania, per dir-te només dos exemples entre molts. 

Però sempre hi ha alguna cosa de la cançó que torna. Èpica si vols, nostàlgica sense remei. També melancòlica. Hores i hores de Betevé, la cadena local de Barcelona que ha tingut l’encert de fer el que feia la CNN quan va començar (ja no ho fa): sortir al carrer, filmar en continu, sense editar, amb els comentaris imprescindibles i prou, buscar escenes significatives, persones que hi diguin coses rellevants, durant tanta estona com convingui que és l’estona que la cosa dura, una conducció informativa al plató atenta i prou, sense prèdiques. La revolta televisada. Al cap de quatre dies seguits de focs vistosos –el foc és tremendament fotogènic, de nit– i després de vespres de protestes diguem-ne embriagadores, l’embaf arriba i, si no t’arriba i en vols més, és que t’has fet addicte televisiu. I tornes a pensar en els versos del poeta Heron, ‘The revolution will not be right back after a message’: ‘La revolució/revolta no tornarà amb un missatge i prou.’ L’èpica audiovisual és volàtil. I ho deixo aquí.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb