Fotografia: Mercè Ibarz.

A les set de la tarda la llum del pati de casa és de sofre, el cel a punt de descarregar com si petés la camisa. Dura un instant. El cel es va fent rosadenc però el color que em quedarà d’aquest dia serà el sofre. Ha fet molta calor a la Barcelona xafogosa i ara, quan la llum de tempesta i tronada ha començat a campar, la pluja només hi cau tímida, no ha estat capaç de més, la sequera tant se li’n dóna. El cel no sap què fer, no se’n surt. És el dia de la mòmia.

La consciència arriba a poc a poc: davant la tele a primera hora i mentre al migdia sentim per la ràdio del cotxe les primeres impressions de la sentència i navego pel mòbil a la recerca de més impressions, si pot ser d’interpretatives del munt de folis que la cosa conté i les seves conseqüències. Talls a l’autovia a l’altura d’Igualada en direcció a Lleida, gent jove, hi faig fotos. Gent que se’n va cap a l’aeroport (el president Tarradellas ja deu de tenir ben clar que el nom no cola i tot el sant dia i els dies després sentirem parlar de l’aeroport del Prat). Va arribant a la meva consciència que cal reconèixer les fulles i les branques mortes en tot moment i en qualsevol àmbit.

El món vegetal et dóna lliçons: si no en treus les parts que s’han assecat la planta continua nodrint-les, alimentant-ne les arrels mortes. Sembla contra natura i en canvi és una lliçó de natura. No s’han de treure les fulles i les branques seques per estètica, no és això: si t’agraden i les vols pots deixar-les tallades i que la terra de la base vital de la planta se les vagi menjant, li seran adob. No hi tinc res, contra les fulles seques, ni menys les flors, al pis urbà en tinc un pot de vidre ple, m’agrada veure-hi els colors. Precisament quan he arribat a casa, a Barcelona, la consciència deia: Espanya és seca.

Si m’heu llegit fins aquí i voleu continuar, aviso ara que no és pas la primera vegada que dic que Espanya no existeix. No es tracta d’això, no és cap caiguda de cavall. Ni cap revelació. Hi ha llibres que en parlen, un és un clàssic ara ampliat que ho argumenta i ho detalla des de les Tres Cultures medievals fins fa dos anys, i que va tenir una versió precedent en català a l’Editorial Moll. Hi ha un estat, això sí. Hi ha una població, no se sap quanta, que se sent espanyola i n’hi ha bastanta de censada que no se’n diu, no se’n sent, fins se n’avergonyeix i tot, i no estic parlant de Catalunya ni del País Basc. Res més.

Com a molt, Espanya és un problema cultural sense resoldre. La gent és de la seva terra, i això val per a tothom a la península, només que els portuguesos ho van fer i basta. La família aragonesa compta. Tinc lligams amb l’Espanya republicana, la que va ser (les dues que van ser) i la que espero que sigui.

Si alguna revelació hi ha és la del dia de la mòmia. La sentència és un codi de conducta de l’estat per al futur. Espanya no existeix, entesos, però hi és de cos present. No està enterrada ni malalta greu a la unitat de cures intensives ni això ni allò: és un fantasma, un cadàver vivent. Una mòmia. La monarquia, l’estat i tots els seus aparells, la institució eclesiàstica, el sistema mediàtic (l’econòmic està globalitzat) i els escolanets de l’escalafó sencer graó per graó, que l’escorten en tots aquests nivells del poder, ho saben i són ara ferms i en fila. La sentència, torno a dir, és un codi de conducta de l’estat per al futur. 

I com que Espanya és com a molt un problema cultural sense resoldre, qui més ferm està és el món cultural i els seus altaveus. Ves per on, el premi planetari concedit aquesta mateixa setmana, hosti, és que ni fet a mida, sembla una broma. És l’Estat de les Coses Dominants que deia el filòleg, lliurepensador, poeta, dramaturg i traductor zamorà àcrata Agustín García Calvo. Ho repeteixo: l’Estat de les Coses Dominants. Està format pels que ocupen llocs de poder i pels que tenen el poder de fer coses, que no sempre són funcionaris ni diputats que diguéssim, de cap manera.

Són temps interessants, tant en el sentit de la tradició xinesa (és una maledicció, vigila si te la diuen) com en el sentit d’estar per casa, irònic més que no pas tremendista, que som en terres catalanes. Tenim d’una banda una mòmia i un estat de les coses dominants que mana damunt una població desorientada respecte de la pròpia identitat (com si n’hi hagués només una, ves) i aquesta desorientació a la gent l’emprenya molt, i, de l’altra –com si només n’hi hagués dues, de bandes– tenim unes tres generacions de l’aiguabarreig català –avis i oncles, néts i nebots– que no tenen gens d’interès en una mòmia. Bon senyal de salut. Ni tenen tampoc gaire temps, ara mateix, les tres generacions, per a pensar en les mòmies pròpies, que tenir-ne, en tenim. De moment, les tres generacions estan esbandint el fantasma.

 Parem compte, gent, que l’estat és una fera ferotge, tal vegada més grossa i ferrenya que la de l’Ovidi perquè, veuràs, si no tens una comunitat que et faci costat amb satisfacció de seguir-te, quina fera ferotge minsa vols que sigui?

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb