30.04.2026 - 21:40
En una època d’obertures setmanals i negocis que no arriben a fer deu anys, és reconfortant de trobar un restaurant íntimament vinculat a una família, com passa amb els Feliu i l’Aliança d’Anglès. En canvi, potser és més infreqüent no pas que s’hagin succeït tres generacions, sinó que un mateix establiment hagi tingut tantes vides, en poc més de cent anys: sindicat agrícola, casino de poble, pub de moda, espai de delicatessen, restaurant discret, estrellat per Michelin, bistrot i, novament, restaurant gastronòmic, gràcies a la tercera generació, Cristina Feliu, i la seva parella, el xef Àlex Carrera.
Un edifici històric d’Anglès
Comencem amb una obertura prèvia. Fins al segle XIX, Anglès era un poble agrícola i ramader, a mig camí entre Girona i Olot, en una comarca que va de les Guilleries fins arran de mar. L’economia ha estat durant segles derivada de l’explotació bosquerola i de l’autosuficiència pagesa. Però tot canvia amb la industrialització. El dia 13 de novembre de 1887, quan Francesc Burés i el seu oncle i soci Antoni Salvadó, originaris del Bages, inauguren una filatura de cotó a tocar del Ter, com ja havien fet a Castellbell i el Vilar. La colònia Burés, l’enllumenat elèctric i aviat el carrilet entre Olot i Girona, van revolucionar la vila, que es desvetllà de la letargia i entrà en la modernitat. Amb aquest fet va augmentar la població i alhora l’associacionisme i l’ajuda mútua, que no es va circumscriure al món fabril. El 1919 s’inaugura l’edifici de l’Aliança Agrícola d’Anglès com a seu social de la cooperativa i societat mútua de crèdit i assegurances agrícoles de bestiar, amb un cafè, que es converteix en el punt de trobada dels ramaders d’Anglès i el rodal.
Aquí comença el primer acte, amb Lluís Feliu i Adela Martí portant el bar als primers anys cinquanta. Casino, local social, punt de trobada, testimoni de moltes partides de cartes, de dòmino i, fins i tot, de competicions de billar –una preciosa taula de caramboles n’és testimoni encara avui–, entrepans, cigalons i fum de caliquenyo. Als anys setanta, una intervenció del decorador Pere Llosas hi afegeix alguns elements que s’afegeixen a l’esperit noucentista, amb unes golfes que li donen un aire de pub més transgressor i bohemi, que vol ser l’espai de trobada del jovent abans d’anar a la discoteca la Gatzara, d’anomenada per totes les comarques del voltant.
De cafè a restaurant
Però és a partir dels anys vuitanta quan la segona generació, Lluís i Josep Maria Feliu Martí comencen a ocupar un petit espai del bar dels pares amb una vitrina i quatre taules on s’ofereixen delicatessen –salmó fumat, formatges francesos, patés, destil·lats comprats a Andorra– que llavors eren difícils de trobar. Cansat de dependre dels cafès i amb el canvi d’hàbits que van observant, el 1995 els Feliu decideixen d’obrir un petit menjador en un antic magatzem sota un rètol, encara visible a la gran sala de l’Aliança, de restaurant. Autodidacte, en Lluís fa allò que més li agrada, cuinar, i hi ofereix una carta amb primers, segons i postres; mentrestant, en Josep Maria canviava la vara de batlle per la direcció de la sala. La bona rebuda i la bona acollida entre la nova clientela faran que el 10 de desembre de 2000, després de cinquanta anys, tanqui definitivament el bar i posi tot l’esforç en un restaurant de carta. Aquest segon acte de la història, és reconegut amb uns quants premis, i l’any 2009 el restaurant l’Aliança d’Anglès obté l’estrella Michelin.
Després d’anys de sacrifici i treball, tot sembla rutllar. Però el destí sempre juga males passades. La nit de Nadal del 2013, Lluís Feliu es mor, a cinquanta-set anys. La desaparició del xef no és tan sols un dol familiar, sinó un sotrac per al projecte de l’Aliança, que tanca portes. Però no definitivament. Al cap d’uns quants mesos de reflexió, Cristina Feliu –que s’havia incorporat al negoci familiar l’any 2009, després d’estudiar turisme–, la seva germana Martina i, en un primer moment, l’oncle, reobren el local com a bistrot, amb la voluntat de fusionar l’esperit del bar dels avis amb els platets més mítics del desaparegut Lluís Feliu, com l’arròs d’espardenyes. La nova etapa de l’Aliança no passa desapercebuda per a la Guia Michelin, que li atorga un Bib Gourmand, per reconèixer la seva proposta de qualitat per un preu raonable.
L’aliança de la Cristina i l’Àlex
Però encara falta un quart acte. És el que protagonitzen la Cristina i l’Àlex. Amb voluntat de professionalitzar més el negoci i ampliar horitzons, la Cristina fa un curs de sommelier a l’Escola d’Hostaleria de Girona i els germans Roca la conviden a conèixer el funcionament del Celler, llavors ja el sancta sanctorum de la cuina gironina. Poc s’imagina que hi trobarà, no solament l’amor, sinó també el soci necessari per a tornar a situar l’Aliança d’Anglès en l’horitzó gastronòmic del país. Ell ha estudiat economia, però la seva vocació és la cuina. S’ha format a l’ESHOP de Barcelona i ha treballat amb Fermí Puig al Drolma, amb Jean-Louis Neichel o amb Andoni Luis Aduriz a Mugaritz. L’any 2019, després d’uns quants anys i responsabilitats al Celler, fa al salt a l’Aliança. Un any després, enmig de la pandèmia i seguint per streaming la gala de la Guia Michelin, sense cap avís previ, un missatge de Joan Roca s’avançava felicitant-los: l’Aliança d’Anglès tornava a tenir una estrella. Fa cinc anys que es va obrir un nou capítol que de moment no té final. Per a molts, no seria descartable que obtingués nous reconeixements en el futur.
Carrera no ha volgut reproduir els plats que feia el seu sogre, que no va arribar a conèixer, sinó que proposa un parell de menús –Descoberta i Emoció– centrats a treure el màxim profit del producte local, amb homenatges a la història de l’establiment i a la cuina de la zona, i que recull tot allò que ha après de l’ofici. D’entrada, escampa a taula una extensa hora del vermut que evoca els temps del bar, formada d’oliva i vermut blanc, salpicó de pop, pastís de musclos en escabetx, matrimoni d’anxova i seitó, bombó de xampinyó a l’allet, cresta de pollastre a l’ast, piquillo farcit de brandada, galeta de tomàquet i xoriço, bunyol de tonyina de llauna i bomba de botifarra del perol. A continuació, un dels plats més refinats: l’empedrat de sípia, amb vel i tàrtar de sípia, brou fred de tomàquet i pebrot, mongetes de Santa Pau i en puré, tomàquet semisec i olives. També sorprèn l’ostra, que dóna pas a la gamba vermella amb pèsols, tots dos de Blanes. El sempitern tàrtar de tonyina aquí és fet amb una precisió que ja voldríem per sempre més.
Acabat d’arribar al menú, l’espàrrec blanc i, per completar els entrants calents, un altre clàssic de la casa que ha transcendit les seves fronteres: la ceba de Figueres arrebossada, amb consomé, formatge Miner d’Espinelves, emulsió de porradell i bombó de ceba. A la darrera part dels salats, desfilen el llobarro salvatge amb salsa de safrà, la cueta de porc amb espardenyes i la reinterpretació de la vedella amb bolets. Tot plegat, abans d’unes postres –precedides d’un carro de formatges d’aquestes comarques–, que comencem amb la poma de Girona en set formes diferents, el flam que homenatja un clàssic de la casa i la versió del pa amb xocolata. No podem passar per alt del carro d’herbes aromàtiques, també presents als petits-fours, ni deixar de destacar un celler curull de referències locals.
Tot i ser a mitja hora de Girona, a Anglès cal anar-hi expressament. En el meu cas, del poble n’havia sentit parlar molt, perquè la meva besàvia n’era filla, i la meva bestia feia la broma que era mig anglesa, perquè la seva mare era d’Anglès. Però, comptat i debatut, més enllà del romanticisme familiar i les reminiscències d’aquest vincle remot, m’hi ha dut la llegenda de l’Aliança. M’ha captivat la cuina i la història. Descobrir en un menú degustació totes les vides d’una família que s’esforça dia a dia a mantenir l’arrelament al poble i a la comarca.
