02.05.2026 - 01:30
El Pentàgon ha anunciat aquest divendres la retirada de cinc mil soldats d’Alemanya, en una decisió que representa la primera reducció concreta i efectiva de la presència militar nord-americana a Europa des que Donald Trump va reprendre la presidència dels Estats Units. La mesura, que es completarà en un termini de sis a dotze mesos, va acompanyada d’amenaces explícites contra Itàlia i Espanya, i accentua la crisi més profunda que ha patit l’aliança atlàntica des de la seua fundació.
La retirada afectarà una brigada de combat desplegada a territori alemany i cancel·larà la instal·lació d’un batalló d’artilleria de llarg abast que l’administració Biden havia previst enviar a Alemanya a finals d’any. Alemanya és, amb molta diferència, el principal punt de presència militar dels Estats Units a Europa: hi té desplegats uns 35.000 efectius en actiu i hi manté un dels centres d’entrenament més importants del món occidental.
La gota que va fer vessar el got
La decisió de Trump no és improvisada, però sí que té un detonant clar. El canceller alemany Friedrich Merz va declarar públicament fa uns dies que els Estats Units estaven sent “humiliats” per l’Iran, una afirmació que Washington va considerar intolerable. Un alt funcionari del Pentàgon, que va parlar en condició d’anonimat, va qualificar la retòrica alemanya d'”inadequada i contraproduent” i va afegir que “el president reacciona amb raó a aquests comentaris perjudicials.”
La tensió entre Washington i Berlin no és nova. Des que va esclatar la guerra contra l’Iran, els principals socis europeus dels Estats Units dins l’OTAN han mantingut distàncies discretes o han fet oposició oberta a les operacions militars nord-americanes, cosa que Trump ha interpretat com una traïció i una falta de lleialtat.
Itàlia i Espanya, al punt de mira
Però si Alemanya és el símbol de la ruptura, Itàlia i Espanya s’han convertit en els objectius polítics immediats de la ira de Trump. Preguntat dijous a la nit si considerava retirar les tropes també d’aquests dos països, el president nord-americà va respondre sense embuts: “Probablement… Per què no ho hauria de fer? Itàlia no ens ha ajudat gens i Espanya ha sigut horrible, absolutament horrible.”
Les acusacions presidencials fan referència a dos episodis concrets. En el cas italià, el detonant va ser la negativa de Roma, a finals de març, a autoritzar l’ús de la base aèria de Sigonella, a Sicília, per a avions nord-americans que transportaven armament cap al teatre d’operacions de l’Iran. El ministre de Defensa italià, Guido Crosetto, va rebutjar les acusacions de Trump amb fermesa: “Com és evident per a tothom, allò que s’afirma no va passar mai. Hem posat a la nostra disposició per a una missió de protecció de la navegació. Això va ser molt apreciat pels militars nord-americans.”
Amb Espanya, la tensió és més estructural i ve de molt més enrere. Pedro Sánchez ha negat als Estats Units l’ús de les bases militars de gestió conjunta per a atacs contra aquell país, i el mes passat va titllar públicament la guerra de Trump d'”il·legal” davant un cimera de la Unió Europea. La posició del govern espanyol es resumeix en la frase que Sánchez va pronunciar divendres: “Cooperació absoluta amb els aliats, però sempre dins el marc del dret internacional.”
A Espanya hi ha desplegats uns 3.800 militars nord-americans en actiu en dues instal·lacions d’ús conjunt: l’estació naval de Rota i la base aèria de Morón. Rota és un nus clau per a la sisena flota dels Estats Units, i Morón una plataforma estratègica per a operacions a Europa i Àfrica.
Una crisi amb arrels profundes
Darrere de la disputa immediata sobre bases militars i autoritzacions d’ús, hi ha una fractura de fons que va molt més enllà de la guerra contra l’Iran. Trump ha posat en qüestió repetidament el valor de l’OTAN per als interessos nord-americans, i l’1 d’abril va afirmar que considerava “absolutament i sense cap dubte” la possibilitat de retirar-se de l’aliança si els aliats europeus continuaven negant-se a participar en el conflicte i a ajudar a reobrir l’estret d’Ormuz.
Una sortida dels Estats Units de l’OTAN seria un cataclisme per a la seguretat europea, però els analistes la consideren poc probable per una raó concreta: el Congrés nord-americà va aprovar l’any 2024 una llei que prohibeix al president abandonar l’aliança sense el suport de dos terços del Senat o un acte exprés del Congrés. La mateixa cambra baixa havia aprovat ja a finals de l’any passat un projecte de llei de defensa que limitava l’autoritat presidencial per a reduir tropes a Europa per sota dels 76.000 efectius durant més de 45 dies.
Dins el propi Partit Republicà hi ha veus crítiques. El representant Don Bacon va escriure a les xarxes socials que “els atacs continuats contra els aliats de l’OTAN fan mal als nord-americans”, i va recordar que “els dos grans aeroports militars d’Alemanya ens donen un gran accés en tres continents. Ens estem disparant als peus.”
Què hi ha en joc
Les bases nord-americanes a Europa no són tan sols una qüestió de compromisos de defensa mútua. Des del final de la Guerra Freda, s’han convertit en plataformes logístiques essencials per a totes les operacions militars nord-americanes a gran escala: Irac, l’Afganistan i, ara, l’Iran han estat possibles en bona mesura gràcies a la infraestructura acumulada a Europa. Un desmantellament significatiu no tan sols debilitaria Europa, sinó que reduiria de manera dràstica la projecció de poder global dels mateixos Estats Units i costaria, segons els analistes de defensa, milers de milions de dòlars.
Per ara, fonts militars alemanyes es mostraven divendres relativament tranquil·les, amb la teoria que tot plegat és “una exhibició de força retòrica” que no acabarà en canvis reals. “Hem vist aquesta pel·lícula abans”, va resumir a Reuters un antic alt oficial militar nord-americà. “Al final, no canviarà res.”
Però la retirada anunciada aquest divendres ja no és retòrica. És un moviment real, mesurable i amb data d’execució. I planteja una pregunta que no té resposta fàcil: fins a quin punt estan disposats els aliats europeus a cedir davant la pressió de Washington sense trair els seus propis valors i el dret internacional, i fins a quin punt està disposat Trump a destruir la infraestructura militar que fa possible la seua pròpia capacitat de projecció global?
