Escola Valenciana va retre homenatge dissabte al pedagog Ferran Zurriaga, amb motiu dels seus vuitanta anys. Fou durant la celebració de la Nit d’Escola Valenciana a Sant Joan d’Albocàsser. VilaWeb s’ha volgut afegir a l’homenatge a aquest mestre, home clau en la renovació pedagògica i la reconstrucció del País Valencià, publicant el text de la seua intervenció a l’hora de rebre el guardó.

«No em resulta fàcil parlar-vos en un acte com el d’aquesta nit, jo que sempre he intentat fugir de les celebracions multitudinàries… Però som ací i esteu amb mi, vosaltres esteu amb mi i jo amb vosaltres… I això es un goigque vivim tots plegats en aquesta XVI Nit de l’Escola Valenciana.

Tot aquest rebombori del premi ha coincidit amb la celebració del meus 80 anys –jo diria que els 80 com els 70 són la mesura ordinària de la vida, ara per ara i prou. Però m’han ajudat a ser com sóc. I sóc allò que he conegut al meu voltant, fora de mi i amb el grup de companys mestres amb els quals he compartit treballs i dies fins ara.

Quan l’amic Natxo Badenes va dir que l’acte de la Nit d’Escola Valenciana seria a Sant Pau d’Albocàsser, vaig sentir el goig de poder tornar a un espai del qual guarde molts records. Començant per aquells mestres que, l’estiu del 1933, portaren endavant la primera Colònia escolar valencianista. Quatre mestres: Carles Salvador, Enric Soler i Godes, Antoni Porcar i Candel i J. Francesc Boix i Sant Martí, amb l’ajuda del patrici castellonenc Huguet. Una fita important en els orígens de l’escola en valencià.

En els anys 60, molts de nosaltres –mestres integrats en la Secció de Pedagogia de Lo Rat-Penat– descobríem les mancances de la nostra formació, comparada amb la dels mestres del pla professional de la República, i buscàrem formes per a compensar la mancança. Les Escoles Normals del franquisme no ens havien preparat per exercir un ofici que demana responsabilitat social, coneixements científics i experiència professional. En principi aquesta fou la raó de la constitució del grup i la recerca en la formació permanent, el recurs que tenim per a exercir adequadament el nostre ofici.

En aquesta recerca vam tenir sort de trobar-nos amb el model de formació permanent que divulgava el mestre francès Celestin Freinet i l’Institut Cooperatiu de l’Escola Moderna (lCEM). Model de formació que compartírem cooperativament amb altres grups d’ensenyants i, així, participàrem en les experiències de formació en les Escoles d’Estiu de Barcelona, amb els treballs de didàctica del Seminari de Pedagogia del Col·legi de Llicenciats de València i crearem l’Associació ‘de la correspondència i la impremta escolar’ (ACIES), que després seria el Moviment Cooperatiu de l’Escola Popular. La democràcia portà la multiplicació d’Escoles d’Estiu i els Moviments de Renovació Pedagògica i compartírem experiències amb altres mestres… I ara, com a mestres sense aula, formem part del mestres jubilats d’Escola Valenciana.

Era el curs 1966-67 i en aquella Secció de Pedagogia encetàvem com a eina de propaganda i estudi la pràctica dels ‘Estatges’ de cap de setmana, seguint el model dels companys de l’ICEM de França. Eren unes jornades de convivència on mostràvem què fèiem amb les tècniques, discutíem els resultats, modificàvem o buscàvem altres eixides, però sempre cooperativament. Llegíem, apreníem a organitzar els tallers, els plans de treballs, l’assemblea de classe, els jocs, les cançons… Començàvem a ser conscients que ens calia recuperar el dret d’una escola on el valencià fos llengua vehicular, un dret que se’ns negava.

En la Pasqua de 1967 organitzàrem el III Estatge amb el tema ‘La llengua i la cultura del País Valencià’, a Sant Pau d’Albocàsser, un homenatge als mestres que en els anys 30 havien iniciat el camí per a aconseguir una escola valenciana. Gràcies a la Fundació Huguet i, com diria Josep Pla, a homenots com Adolf Pizcueta, Vicent Ventura, Joan Fuster i el bisbe Pont i Gol, vam viure uns dies de Pasqua i escola amb mestres de les escoles que iniciaven l’ensenyament en català a Barcelona i una representació de mestres d’ikastoles d’Euskadi.

De les experiències en l’ensenyament en català i èuscar va nàixer entre nosaltres la necessitat de crear una escola experimental on el valencià fos la llengua vehicular. El 1968 es feia realitat aquell model d’escola: enguany també s’escauen els cinquanta anys de la primera escola experimental en valencià, Tramuntana, amb membres de la Secció de Pedagogia de lo Rat Penat, com Adela Costa, M. Carmen Mira i Enric Alcorisa.

La presència del valencià a les aules com un fet natural i viu obria una escletxa en el model escolar franquista del nostre país. El model de les tècniques del mestre Freinet fou ben encertada. En començar a fer textos lliures en valencià donàvem la paraula als infants, obríem espais democràtics a les aules, valoràvem la llengua com un fetcreatiu i de comunicació, de discussió crítica de l’entorn, fonamentàvem una expectativa creativa i emocional, necessària per a recuperaruna llengua marginal.

La pedagogia de les llengües sense estat, que nosaltres descobríem aleshores,ens empenyia a transformar la vergonya de parlar una llengua, que es considerava inferior, en un obra de treball creatiu i emocional. Als ulls dels infants, calia fomentar el potencial creatiu, la lliure expressió i el desig de comunicar-nos amb altres per la correspondència –escoltar-se amb la llengua negada ens ajudava a valorar-la. Ho fèiem sense cap decret ni suport, primer clandestinament, després amb l’escletxa del Llibre Blanc, que parlava de ‘les llengües vernacles’.

Era una transgressió necessària en aquells moments i ho continua essent ara en certs ambients i espais del nostre poble. Amb el treball cooperatiu, el text lliure i la recerca del mètode natural de lectura trobàvem la via per a fer conèixer una llengua marginada. Vindrien després més plataformes, com els cursos de l’ICE de la Universitat de València i després els marges de la Llei d’Ús. Es així, amb transgressions inicials, com van nàixer més escoles cooperatives i més mestres públics trobàvem la raó de ser de l’ofici, cooperant i compartint experiències per aproximar-nos creativament a la llengua proscrita.

Com deia un amic, company de les caminades nocturnes d’aquella València dels seixanta: ‘Cap idioma no servirà si ningú no el fa servir, i tot idioma servirà si algú el fa servir. L’habilitat del català és, doncs, la dels seus parlants. Més específicament depèn de la pràctica o exercici que facen en català.’

Ara ens cal una altra transgressió creativa i emocional al carrer, als magatzems, a les universitat, als debats polítics; cal que els col·lectius de parlants de la llengua es facen visibles: parlem-la, fem-la visible. La qual cosa significa que cal canviar molt els hàbits ancestrals heretats com a poble sotmès; el model que intenten inculcar-nos com una obligació de pobles bilingües. És tan profund l’esperit de sotmesos, el desig de ser acceptats com a educats, que davant persones que han viscut tota la vida entre nosaltres però que no han fet res per aprendre la llengua, fem el canvi lingüístic immediat, i això ens anul·la. Com deia Joan Fuster, ‘Potser el més repulsiu dels pobles dominadors és el fet d’imposar als dominats l’espectacle de la seua mediocritat insoluble’, és a dir, que no pot tenir cap solució.

Per això volem l’escola en valencià com una obra de cultura lliure i creativa, que es construeix i es refà cada dia amb qui la volem compartir. Cal crear més espais de trobada, teixir una xarxa de llocs d’encontre, i tot això serà sempre una petita mostra d’allò que podem fer. Crear espais de trobada, de discussió serena, i no oblidar-nos de fer present la llengua a tot arreu. La humanitat de la nostra societat, de les nostres aules, no augmenta amb noves lleis ni reglaments, si els parlants no la fem present. Com deia Jesús Tuson: ‘Restituir el dret a posseir la llengua de la terra és el problema pendent. Però els problemes ho són perquè tenen solucions. Un problema és problema perquè es pot resoldre. Si no es pot resoldre, no és un problema: és una catàstrofe’ (Patrimoni natural. Ed. Empúries. Barcelona, 2004, p.106 )

Companys i companyes, tots som i formem part d’aquesta història. Tots hi som intermediaris i ens haurem d’ajudar entre nosaltres a tenir coratge. Aquesta és una de les formes per les quals la gent aprèn a ser més humana, mitjançant l’estímul entre les persones. El problema que us he mostrat és de quina manera podem augmentar el respecte a la llengua. La resposta, torne a repetir-ho, no és una altra que incrementar les relacions personals amb ella a tot arreu.

Ens cal treure el coratge suficient, és allò que més necessitem hui. Tenir el coratge de saber-nos membres actius d’un poble amb una cultura, una història i una llengua. Nosaltres no volem el mal de cap llengua, sinó el bé que a la nostra li ha estat negat durant segles i encara no li ha estat restituït.

Gracies per deixar-me recordar l’aventura del Grup Freinet valencià en aquesta Nit d’Escola Valenciana. Gràcies pel vostre guardó.

Ferran Zurriaga i Agustí

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb