Pocs partits tenen una història tan compromesa amb la llibertat de Catalunya com UDC. Sens dubte, l’afusellament de Carrasco i Formiguera n’és el gran exemple. Però alhora, aquest tràgic fet, sovint ha mig tapat el posicionament ideològic del partit que, segons el propi Carrasco, es vertebrava en 4 grans eixos: 1r, l’ideal nacional, amb el principi d’autodeterminació i la independència com a meta final; 2n, el principi cristià; 3r, el sistema democràtic; i 4t, el principi de justícia social, entès com compartir el bé propi amb el bé de tots.

El grup de patriotes que funden UDC –de manera molt semblant als seus ‘agnòstics’ amics d’Acció Catalana- tenen, per damunt de tot, un suprem ideal: Catalunya. En una època d’escassos independentistes, Carrasco, amb Macià, són els dos grans únics polítics de primera línia que defensen, sense embuts, la independència de Catalunya. Afirma Carrasco, des d’UDC: ‘[El record del 14 d’abril de 1931] ha de servir per desitjar amb més resolució que mai la proclamació d’una nova i permanent República Catalana’; ‘Catalunya ha de lluitar fins a assolir constituir-se políticament, com a nació que és, en estat independent que amb tota llibertat pugui portar les aliances i confederacions que cregui convenients’, ‘Yo soy partidario de la libertad y la independencia de los pueblos históricos [pronunciat al Congrés dels Diputats a Madrid]’; ‘Nosaltres volem la nació catalana i l’estat català per a ésser lliures’, etc.

Davant la sublevació feixista, UDC es manté fidel a la República i assumirà el fracàs de la derrota tant des de l’exili (Trias Peitx, Romeva, etc) com des de la resistència interior (Coll i Alentorn, etc).

Què ha passat, doncs, per què aquest partit fos separat de la seva tradició i reconvertit en un partit de defensa de l’estatus quo i portaveu d’uns lobbys i d’uns interessos? El factor ‘Duran Lleida’ reinventa un partit a la seva mida. Per això, poc a poc, els qui tornaven a entroncar amb la història començaren a marxar. Primer, els amics d’El Matí. Segon,el conseller Bassols i Sobirania i Justícia. Després, Josep Maria Vila d’Abadal i els seus. Finalment, HereusUDC1931 i Demòcrates, unint joves i grans, enduent-se amb ells la memòria històrica dels fills de Carrasco i Formiguera, Rigol, de Gispert, Guiomar Amell, etc.

Molt bé, doncs tornem a alinerar-nos amb la història. Rescatem les sigles d’UDC —sense el deute, esclar. Que UDC torni als seus legítims hereus i es posi a la via que li pertoca: la de la independència.
Quim Torra i Pla, editor i escriptor

Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu clicant ací.