La república virtual

"Els catalans poden anar-se’n a l’exili o independitzar-se en la intimitat empenyorant el territori. Aquesta és la fórmula de l’independentisme desideratiu actualment al servei de l’estat espanyol"

Joan Ramon Resina
Joan Ramon Resina
22.05.2022 - 21:40
Actualització: 22.05.2022 - 22:50
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Divendres, mentre els partits esfullaven la margarida del pacte per la llengua, Pau Vidal s’immergia en la quotidianitat lingüística en un article irònicament titulat “No hi queia”. Vidal ens duia a comprar a IKEA per mostrar-nos, com en un tall geològic, l’estratificació del català en capes idealment diferenciades. Començant per la pàgina web de l’empresa, que en seria l’escorça, calia cercar-hi la versió en català, però un cop dintre Vidal hi trobava la dicció impecable, “un oasi de normalitat”. A la planta física de la botiga, al mantell superior, per continuar amb la metàfora geosfèrica, la retolació trilingüe atorga al català la preeminència de llengua pròpia amb una tipografia més grossa. L’avantatge, però, desapareix al mantell inferior, el de la megafonia. Dins l’àmbit auditiu es percep una alternança tendent a afavorir el castellà, que a estones s’ensenyoreix de l’oïda en allò que podem anomenar nucli extern de l’endosfera. En arribar al nucli intern, la zona de fusió on el client interactua amb l’empresa a través dels empleats, la normalitat s’ha esvaït del tot. Aquí les banderetes idiomàtiques penjades al vestit dels treballadors proclamen una disponibilitat lingüística fictícia; en realitat són els gallardets de la festa de jubilació del català. La conclusió de la visita és: “Allò fixat, quiet, sedimentat i sancionat per l’escriptura, en la llengua d’abans; allò viu, canviant, necessari i compartit, en la d’avui i de demà. Llatinització galopant.” No es podria dir millor. En el nucli més íntim, el de la parla, Catalunya, antic estat de fundació europea, té vocació de postcolònia hispànica. Encara que molts no hi caiguin, l’experiment es repeteix espontàniament arreu del país amb els mateixos resultats o pitjors. Amb una mica de sort Catalunya evitarà d’esdevenir la Veneçuela mediterrània, tot i compartir amb la caribenca una ciutat populosa de nom Barcelona. 

Ja fa molt temps que els catalans sojornen en la virtualitat. La Catalunya de Jordi Pujol es vantava de ser un estat virtual dintre d’un altre d’efectiu. El nacionalisme emotiu inspirat per aquell polític que venia de la resistència cultural omplia de contingut unes institucions que no eren sinó dependències més aviat migrades de l’estat de veritat. Això podia induir a confusió quan Pujol s’escarrassava a convèncer el poder de Madrid que ell representava l’estat a Catalunya mentre picava l’ullet als adeptes amb un posat equívoc de “ja m’enteneu”. Durant l’hegemonia de CiU la nació esdevingué la pantalla del país d’Oz. Però entretant la regió atreia inversions estrangeres i s’omplia de pavellons poliesportius. Pujol anava per feina, rendibilitzant el joc entre la Catalunya virtual i la Catalunya real que el PSC reivindicava debades.

Però en política la inestabilitat és norma. Espanya no ha estat capaç de tolerar ni tan sols la ficció d’una Catalunya autònoma. Ho demostrà sentenciant l’estatut que Pasqual Maragall s’havia empescat per prorrogar l’estat virtual en benefici del PSC. Però Madrid no estava per pròrrogues. El problema quan la balança es desequilibra és que els platets basculen en sentit invers. Els més intel·ligents ja ho havien copsat feia estona. En una conferència al Remarque Institute de la Universitat de Nova York el 3 de febrer de 2006, Xavier Rubert de Ventós digué, referint-se al futur de Catalunya, que ell no es conformava amb el software; també volia el hardware, justament allò que Espanya no cedirà mai en cap taula de diàleg. Els espanyols ho expressen en termes més clàssics quan diuen que els catalans poden marxar quan vulguin, però que el solar és seu.

Els catalans poden anar-se’n a l’exili o independitzar-se en la intimitat empenyorant el territori. Aquesta és la fórmula de l’independentisme desideratiu actualment al servei de l’estat espanyol. La d’aquells que, davant les conseqüències de declarar la independència sense arriar la bandera d’Espanya, declaren inaccessible una república en format hard copy i en proposen una en format soft. I és veritat que a la llum blava de les pantalles miríades de bits de catalanitat dispersa per la xarxa poden formar el patró d’una república pixelada, d’una Via Làctia, més que no pas bàltica, a la galàxia Internet.

Així, la política de tecno-ficció afegiria a l’experiment de Vidal una estratosfera de sobirania imaginària i de normalitat lingüística fora de l’òrbita de l’estat. A la república digital ens hi sentiríem ingràvids com els astronautes quan s’allunyen de la Terra, però els imposts els continuaria recaptant l’estat de les butxaques físiques o bancàries dels catalans, les manifestacions les reprimiria amb porres d’àtoms extremament concentrats i la desobediència la punirien togats per Déu i per Espanya dins una demarcació on, si la democràcia és una façana de cartó pedra, els fonaments en canvi són de ciment considerablement armat.

Els somnis alliberen el desig, però hom es desperta capolat. La política d’IKEA és l’única política lingüística del país des que ERC predica les virtuts del hardware sense el software, de l’estat sense nació, de la nació sense llengua nacional, de la república de disponibilitat lingüística de banderetes amb espanyolisme ambiental. Amb justícia s’ha de dir que aquest panorama no l’han creat Esquerra ni l’actual govern. Ve d’abans i molts no hi havien caigut. L’originalitat d’ERC ha estat caure-hi de quatre grapes i donar carta de ciutadania a la imposició. Quan l’independentisme transforma el castellà en llengua autòctona, amb quin criteri pot queixar-se que l’estat l’imposi a l’escola? La independència virtual és el correlat de la catalanitat virtual. Potser és per això que el president de la Generalitat exhorta els immigrants a no integrar-se, amanyagant-los amb l’afalac que la catalanitat se’ls suposa per defecte, com el coratge als soldats.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies