Ahir VilaWeb va organitzar un altre dels actes que fem habitualment amb subscriptors. Fou una conversa entre Núria Cadenes, Ramón Piqué i Tamara Carrasco, que volia exemplificar que la repressió contra l’independentisme és, ha estat, una constant de les nostres vides.

Núria Cadenes, que tenim el goig enorme de llegir cada dijous, avui també, a VilaWeb, va ser detinguda el 1988 acusada de formar part de Terra Lliure, una acusació que al cap dels anys el Tribunal Suprem espanyol, el mateix que ara jutja el procés, va reconèixer que no es fonamentava en cap prova. Malgrat això, va ser condemnada a passar sis anys a la presó, dels quals en va complir quatre.

Núria va ser posada en llibertat l’octubre del 1992, setmanes després de la ràtzia del jutge Garzón en què varen ser detingudes quaranta-cinc persones arreu dels Països Catalans. Entre aquests, hi havia Ramon Piqué, arrestat el 6 de juliol.

Ramon va estar detingut quatre dies i l’enviaren a la presó sota fiança, de manera que per a eixir en llibertat hagué de pagar dues-centes mil pessetes de l’època. Però va ser torturat. Finalment, al judici, el van condemnar a sis anys i mig de presó, però va ser indultat. Tanmateix, tots els detinguts van lluitar i van aconseguir que el Tribunal Europeu de Drets Humans condemnàs l’estat espanyol. Actualment, Piqué presideix l’Associació Memòria contra la Tortura, que té documentats –d’ençà del 1974– més de tres-cents casos de tortura als Països Catalans encara sota dominació espanyola, sobretot d’independentistes.

La tercera convidada, Tamara Carrasco, va ser detinguda, com crec que sap tothom, l’abril del 2018, acusada de ser dels CDR i d’un delicte de terrorisme amb la sola prova, si és que es pot considerar prova, d’un àudio de WhatsApp en què parlava de la necessitat d’una vaga general. Posteriorment, l’acusaren de més coses i l’obligaren a viure en confinament a la seua vila fins el maig d’enguany.

Núria, Ramon i Tamara representen tres èpoques de la repressió de l’estat espanyol contra l’independentisme, però sobretot representen, i així es demostrà a l’acte –que podeu veure en vídeo–, la inutilitat de la repressió. Ni la presó, ni les tortures ni el confinament no han pogut frenar-les. Més aviat a l’inrevés.

El país avui viu corprès per la repressió. Arran de la presó i l’exili del govern legítim, de la presidenta del parlament i dels dirigents de l’ANC i Òmnium, i arran del judici contra tots ells. I arran de les detencions, la setmana passada, de nou persones, set de les quals han acabat també a la presó, convertits en presoners polítics, acusats de ser membres dels CDR, una no-organització de la qual més o menys tots nosaltres podríem dir que fem part. El debat que vam proposar ahir, en aquest context, volia posar en relleu dues coses: la persistència de la repressió com a única resposta de l’estat espanyol i també, i diria que sobretot, la inutilitat d’aquest esforç.

Entenguem-nos: és evident que la repressió funciona. Per això la fan servir, fins i tot sabent que a còpia de temps malmet la credibilitat de l’estat, que és ací on hem arribat ara i el que la fa inútil. Aquest és el seu gran fracàs però no podem negligir que a curt termini la repressió trenca moltes coses. Desfà –com veiem– organitzacions, crea temor, frena, aparentment, la lluita.

No ens enganyem. L’independentisme català ha viscut permanentment en la repressió, especialment a partir de la transició postfranquista. Els estudis històrics més documentats contenen una llarga llista de més de mil persones detingudes en algun moment d’aquests darrers quaranta anys. Però les xifres, en aquest cas, no fan justícia a la gent que ha estat víctima de la repressió per la seua implicació en la lluita per la democràcia, la justícia i la independència. Permeteu-me, per això, que els recorde selectivament. Només un tast. Som a l’octubre i recordaré detinguts als octubres. Perquè ningú no oblide que venim de molt lluny i que si som on som és per la resistència de molta gent.

L’octubre del 1979 va ser detingut Francesc Xavier Andreu Prat. L’octubre del 1980, els deu acusats de ser d’EPOCA al Principat i Josep Guia i Carles Dolç al País Valencià. L’octubre del 1981 la Guàrdia Civil va ocupar militarment el Puig i detingué i identificà dotzenes de les persones que camp a través provàvem de celebrar l’Aplec. L’octubre del 1982 Francesc Magriñà Mateu fou detingut, torturat i empresonat per haver cremat una bandera espanyola davant Juan Carlos. L’octubre del 1983 hi hagué tot de detencions a València i Figueres, també amb l’intent de prohibir l’Aplec del Puig, amb acusacions de ‘terrorisme’. L’octubre del 1984 Lluís Gómez i López fou detingut per haver volgut presentar una demanda en català a la comissaria de Sant Andreu i ingressà a la presó sota acusació d’insult a l’autoritat i desacatament. L’octubre del 1985 hi va haver quatre detinguts a Barcelona. L’octubre del 1986 Jaume Fernández i Albert Ibáñez foren jutjats a Madrid i continuaren les detencions a València per l’Aplec del Puig, que s’intentà de prohibir molts anys. L’octubre del 1987 l’Audiència de Barcelona va condemnar tres independentistes a sis mesos de presó, per allò que qualificaven de desordres; quatre persones més van ser detingudes als actes de protesta contra la Hispanitat; a Mataró quatre membres de l’MDT van ser portats a judici per haver retolat en català edificis públics que no ho eren i sis independentistes més, que van ser processats pel fiscal per haver participat en una manifestació contra la presència d’un conegut ultra espanyolista al barri de Sant Antoni. Arribem al 1988 i a l’octubre Manel Molina és detingut a València, acusat de portar uns còctels Molotov; i Salvador Balcells, Joan Sànchez, Dolors Bolancé, Xavier Solé i Marc Casanovas són detinguts per haver participat en la manifestació contra l’anomenat cinquè centenari…

Podríem continuar, saltant d’any en any cada mes d’octubre, fins avui mateix, però pense que amb aquest tast ja n’hi ha prou per a certificar que la repressió de l’estat espanyol contra l’independentisme ha estat una constant de les nostres vides. Espanya sempre ha fet servir la violència i centenars de persones n’han estat víctimes. De vegades, en silenci i soledat; ara, acompanyats per un país que –com es va veure dissabte a Sabadell i despús-ahir una miqueta pertot arreu– ha perdut la por i ha perdut el respecte, qualsevol mena de respecte, a l’estat espanyol.

Núria, Ramon i Tamara ahir representaven per nosaltres la victòria sobre aquesta repressió espessa i constant. L’estat espanyol va aconseguir de fer mal, fer-los mal a ells, i fins i tot apartar-los momentàniament de la societat. Però no els ha poguts vèncer. Ni ho podrà fer. I encara més: a ells els ha convertits en esglaons importants en la desqualificació pública, viscuda íntimament, d’aquesta Espanya que el Primer d’Octubre de 2017 es va trobar finalment obligada a descarar-se, quan atacà a tort i a dret, descontroladament, tota la població, presa del pànic. Conscient del seu fracàs històric.

PS. Podeu llegir també la crònica de l’acte que ha fet Andreu Barnils. I deixeu-me que us recomane aquest reportatge de Clara Ardèvol sobre la polèmica mesura de l’Ajuntament de Barcelona que prohibeix l’entrada a Barcelona dels cotxes considerats més contaminants, mesura que col·lectius ecologistes i d’usuaris consideren ‘ineficaç’ i ‘socialment injusta’.  També podeu llegir aquesta entrevista a Eulàlia Reguant, del secretariat nacional de la CUP i aquesta crònica de Montserrat Serra que explica com Jordi Lara sacseja la Nit de Poesia de Sant Cugat.

 

VilaWeb és un diari que tothom pot llegir sense pagar però que demana el compromís d’aquells que poden pagar, i volen fer, per sostenir-lo i fer-lo possible. Més de quinze mil lectors ja en són subscriptors. Llegiu ací què significa ser subscriptor i com ens ajuda.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb