El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Des de Madrid, tal com es fan aquestes coses. Es fan, no: es decideixen. Es manen fer. Que la carretera va, i que va per on jo dic, ratlles al mapa dibuixades en un despatx, físicament, mentalment lluny de la terra, de la gent que les ha de patir.

I que no les vol.

Que no.

I què?

Envoltant, abraçant, acomboiant les parets centenàries, hi ha hagut, durant dies, homes i dones determinats a fer visible la ignomínia, a no deixar que la barrabassada es perpetrés en silenci, d’amagatotis i a qui li importa. La història del Forn de Barraca ha estat llarga, fructífera durant molt de temps, trista després, i no ha acabat bé. Ha acabat, de fet, de la pitjor manera possible. Amb les màquines colpejant l’alqueria i tant com significa. Amb la terra preparada per a l’asfalt.

La terra que era horta.

Que encara ho és.

L’alqueria centenària es va enderrocar el passat 27 de setembre, el mateix dia de la vaga mundial pel clima, com en una ganyota macabra del calendari, amb excavadores i dispositiu de la guàrdia civil i detencions i ferits i el gust de metall a la boca que deixa la ràbia i la impotència quan es consuma la injustícia. L’alqueria centenària es va enderrocar perquè ha estat decretat que una carretera, la V-21, necessita un nou carril per a tenir-ne tres entre València i Alboraia. Ho va decretar el govern espanyol del PP i ara el govern espanyol del PSOE, amb el ministre Ábalos en el seu conegut mode piconadora on, ha decidit que s’havia de perpetrar. I ho han fet. Des de l’any 2009 que ronda i ara ho han fet.

De res no han valgut els informes que expliquen fins a quin punt aquesta construcció (que afectarà més de 60.000 metres quadrats de terra cultivable, productiva i necessària) és un nou cas de despesa inútil, de simple balafiament dels diners públics amb l’agreujant de destrucció del patrimoni col·lectiu. De res no han servit. I ens hem de creure que als despatxos de Madrid viuen preocupats pels embussos que diuen que hi ha cada matí en aquell tros de carretera. Que no dormen ni descansen ni respiren tranquils pensant en aquests nostres embussos que els queden dibuixats sobre les taules fosques i funcionarials de Madrid i que s’han de solucionar d’una vegada per totes fent això que saben fer tan bé des de la capital de l’estat que patim: ordenar com hem de viure.

Contra el criteri de la gent que hi ha de viure.

Ignorant els experts que avisen que les coses no funcionen així.

Perquè ja ha estat explicat, del dret i de l’inrevés i gira i tomba tantes vegades com calgui, que un nou carril en aquella carretera no esponjarà el trànsit sinó que l’augmentarà, que això ja ha estat demostrat i se’n diu efecte crida; que les (discutibles) previsions de col·lapse circulatori a la V-21 l’any 2027 es van fer, a més a més, en un moment en què es planificaven milers de pisos nous a l’horta (era l’època del ‘mil, dos mil, tres mil… dos milions de peles!’, ho recordeu?); que justificar la destrucció de l’horta perquè els cotxes diu que arribaran deu, quinze segons més ràpidament a València és… és difícil de qualificar.

I els mateixos que feien enderrocar el Forn de Barraca, símbol i paisatge de l’horta viva, i mentre feien allisar la terra per cobrir-la d’asfalt, exactament el mateix dia, proclamaven, per twitter, mar i aire, les frases mainstream de l’emergència climàtica. Perquè les declaracions són molt sofertes. I perquè There is no plan(et) B i fem-nos una ‘sèlfit’ de colors davant d’una pancarta en anglès i joves que somriuen i plantetes pintades.

Pintades.

Perquè les de debò, les que formen part de la nostra història i de la nostra vida encara, del paisatge també, de l’intangible i de la cuina i de la cultura i de tot, del futur que no volem desert, aquestes resulta que no importen. Com no importen tampoc les vides dels llauradors que encara queden.

Ni les seves llàgrimes.

Que són les nostres, sabeu? Les dels nostres fills.

La història del Forn de Barraca és el relat d’un nus a la gola que encara no s’ha desfet. Però també és una història de solidaritat humana, d’esperança, fins i tot. Durant setmanes, l’alqueria que havia de morir en silenci, mig d’amagat, ha tingut, com explicava un membre de la família que n’era propietària, un ‘digne funeral’: la gent de Per l’Horta, la gent en general, músics, arquitectes, mestres, llauradors, estudiants i de tot, s’hi ha acostat, hi ha fet nit, n’ha conegut la història i l’ha explicada.

Saber-ho no els ha estalviat el plor, ni a ells ni a ningú. Ni la ràbia que fa. Però durant dues setmanes les excavadores s’han hagut d’aturar. I el fet ha aconseguit que paréssim tots atenció, novament, a la destrucció programada. Sobre l’horta d’Alboraia plana encara un nou Pla General d’Ordenació Urbana. I es la mateixa penosa història de sempre: el pla del PP que el PSOE reconverteix i que pretén destruir 265.000 metres quadrats d’horta. 265.000 metres quadrats més. Perquè l’any 2027 mengem plàstic importat de l’altra punta del món en un paisatge desert.

Ja fa temps que veïns i associacions avisen. Ara, amb aquesta bella resistència, han aconseguit que tots hi tornem a parar atenció.

Que les excavadores han fet mal, sí. Que en fan encara. Però que potser el Forn de Barraca serà icona de la nova presa de consciència. Del reviscolament.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.