Eulàlia Reguant és membre del secretariat nacional de la CUP, ex-diputada i ex-regidora de Barcelona. En aquesta entrevista parla sobre la decisió de la CUP de presentar-se a les eleccions espanyoles, en un moment en què el seu nom sona com a possible candidata. També diu que l’independentisme ha d’exercir la desobediència civil, malgrat l’amenaça de més empresonaments, i qüestiona el paper dels Mossos d’Esquadra en les mobilitzacions que vénen.

Què ha canviat perquè hàgiu decidit de presentar-vos a les espanyoles?
—La suma d’excepcionalitats democràtiques ens ha fet entendre que la CUP aporta a les eleccions una nova manera d’intervenir políticament a l’estat. Hi ha una evolució amb la no-investidura. Canvia la constatació que, en el fons, el procés d’autodeterminació de Catalunya continua essent l’element que porta inestabilitat a l’estat. És per això que Pedro Sánchez decideix que no vol arribar a cap acord d’investidura amb Podem, amb la voluntat de no dependre de vots independentistes. A més, la ràtzia repressiva de la setmana passada probablement també fa que la tendència de la militància de la CUP derivi cap aquí. Ho fa partint d’aquesta excepcionalitat democràtica que s’expressa en la repressió i en la negació del dret d’autodeterminació, però també en les polítiques de frontera, en la negació del dret d’habitatge per part de l’estat, etc.

Parleu de blocatge, però l’amnistia es negocia.
—Parlem de la necessitat de posar al centre del debat polític a l’estat el dret d’autodeterminació, l’amnistia total i la garantia o el reconeixement de drets. Són tres coses que han d’anar absolutament lligades. Però quan parlem d’amnistia, no fem un símil amb la llei d’amnistia del 1977, ni de bon tros. Creiem que ha de ser absolutament diferent, perquè ja vam veure què va passar. Parlem d’amnistia de les persones jutjades al Tribunal Suprem però també de tots els encausats al jutjat número 13 i al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, de tots els activistes encausats en infinitat de jutjats d’instrucció al Principat per la seva defensa del dret d’autodeterminació, sigui l’1-O, el 3-O, en les últimes vagues o manifestacions que hi ha hagut vinculades directament o indirecta al dret d’autodeterminació. I alhora, també parlem de reparació i reconeixement dels danys causats, cosa que amb l’amnistia del 77 no va passar. No volem entrar en el debat, ara mateix, si ha de ser una llei o quina és l’eina concreta, sinó que sobretot volem que políticament puguem fer aquest debat. Però partim de la idea que no serà al congrés on es dirimirà això, sinó amb la desobediència civil; i la institucional, quan sigui necessari acompanyar la civil. Per tant, es dirimeix aquí, amb l’autoorganització. No variem en això. La nostra posició continua essent aquesta.

Per tant, la desobediència hauria de forçar la negociació amb l’estat?
—No neguem que el conflicte català es dirimirà entorn d’una taula, però segons com seguis a la taula tindràs capacitat de forçar coses o no. Ara mateix, és inviable una negociació perquè l’estat ni en vol sentir parlar. I seria una negociació basada en què? Diem que la desobediència civil i la institucional són eines que et serveixen per a exercir drets que són negats pels poders i per l’status quo, i perquè sigui un altre actor el que forci l’estat i es pugui negociar multilateralment, d’igual a igual. Parlar de negociació en la situació actual és obrir la porta a sortides rebaixades o descafeïnades. El dret d’autodeterminació és innegociable. El dret d’habitatge és innegociable. El dret de tenir vides dignes és innegociable.

Amb els empresonaments dels set independentistes, l’estat espanyol intenta criminalitzar la desobediència civil?
—És evident. És una reacció de l’estat a l’organització de la gent i, sobretot, una mostra de què pensa fer en cas de qualsevol dissidència política, no tan sols per l’exercici del dret d’autodeterminació, sinó per tot allò que discuteixi l’status quo, els privilegis assentats durant quaranta anys.

Pot ser que amb la desobediència civil hi hagi més empresonaments?
—Pot ser. Ho veiem. La detenció de nou persones i que set acabin en presó preventiva té a veure amb això, amb el fet d’augmentar el nombre de presos polítics amb una clara voluntat d’atemorir i criminalitzar aquesta desobediència civil, la mobilització i el dret de protesta. I ho veurem també amb la sentència que surti del TS. En el fons, els Jordis els condemnaran per haver exercit el dret de protesta.

Els costs personals de la desobediència poden ser alts. La repressió pot ser efectiva?
—Pretén atemorir i la por és absolutament normal. No podem negar que l’actuació de l’estat fa respecte i fa por. Sí. Però també tenim clar que la millor manera de combatre aquesta por és continuar organitzats i mobilitzats, perquè volen fer por per guanyar. Hi haurà més represaliats? Molt probablement sí, si continuem endavant. Si no hi ha més represaliats, serà perquè en el fons ens hem quedat a casa i hem deixat que l’estat (amb totes les seves múltiples cares, i amb els poders econòmics, els judicials i els polítics i la monarquia) guanyi i aconsegueixi el seu objectiu, que és que res no canviï.

Demanen que condemneu la violència i heu insistit que no entrareu en aquest marc mental.
—L’altre dia, un piulet interessant deia que condemnar, només condemnen els jutges i l’església. Què hem de condemnar? La violència de la policia de l’1-O? La violència dels Mossos quan desnonen famílies? De quina violència parlem? De la violència patriarcal? De la violència estructural? Així, en genèric, és fer nostre el marc de l’estat i arraconar el moviment autodeterminista i tots els moviments de protesta allà on vol l’status quo.

Cremar contenidors o tallar carreteres és violència?
—Són eines de sabotatge utilitzades històricament per qualsevol moviment de protesta. Hem de ser molt curosos amb el llenguatge i el vocabulari que es fa servir i no criminalitzar certs elements que s’han fet servir durant tota la lluita a favor dels drets.

N’hi ha que diuen que una pintada és violència si algú se sent coaccionat.
—Hem arribat a un punt en què la perversió de l’ús de l’espai públic és total. En una societat desigual, on hi ha classes socials, gent que no pot arribar a final de mes, dir que la institució o que l’espai públic és neutre és una fal·làcia. Vol dir que qui guanya són els poders. Si tothom tingués el mateix accés als drets bàsics potser podríem parlar de neutralitat. Ho poso en dubte també, però potser ho podríem fer. Però l’espai públic no és neutre. El carrer sempre ha estat l’espai de conflicte i on s’han guanyat els drets. Per tant, l’ús d’eines de lluita que s’han utilitzat durant molts anys d’història en el context de la desobediència civil, de la resistència, no poden ser catalogats de violència i són vies legítimes d’actuació al carrer.

Us sentiu amenaçats quan parlen de la il·legalització de partits?
—Això fa molt temps que va començar a circular i és evident que l’experiència basca ens avisa. L’experiència basca que, probablement, molts catalans descobreixen ara, però fa molts anys que ha existit una solidaritat molt clara entre els Països Catalans i Euskal Herria en la defensa dels drets dels bascs. És evident que l’estat pot intentar de fer-ho aquí, que fa temps que intenta d’amenaçar amb això. El 20-S a la seu de la CUP ja van fer un intent d’obrir aquesta via. Però perquè amenacin amb això no deixarem de fer allò que creiem que s’ha de fer. Entenem que l’amenaça vol que ens quedem quiets i que assumim el marc mental on ens volen situar. Estarem preparades? Sí. No neguem que és un fet que hi pot ser i per això ens preocupa que hi hagi certes declaracions de certs dirigents o representants polítics de l’independentisme català que assumeixin aquest marc mental. Perquè en el fons faciliten que entrin fins a la cuina, fan possible l’objectiu, que és dividir i crear aquesta por en una bona part de l’independentisme.

Quan ERC condemna la violència entra en aquest marc mental?
Sí, perquè la pregunta seria per què s’ha de desmarcar d’una violència que no existeix. Aclarim per què hi ha aquesta pregunta i veurem que l’objectiu només és un, que és facilitar-los d’entrar fins a la cuina i que hi hagi certs sectors de l’independentisme o dels moviments populars que siguin criminalitzats i anul·lats en aquesta voluntat d’exercir drets.

En el cas extrem que la CUP fos il·legalitzada, no creieu que tots els partits independentistes farien pinya en compte de dividir-se més encara?
—Vull creure que sí, però ho haurien de respondre ells quan arribés el moment. Crec que tots tenim clara quina és la voluntat de l’estat. Però fins ara, aquests últims cinc dies, ERC ha estat excessivament ambigua en alguns moments a l’hora de respondre de manera clara i ferma a les insinuacions de l’estat.

El Consell per la República proposa de convocar l’assemblea de càrrecs electes per a respondre a la sentència. Com ho veieu?
—No hem tingut temps de valorar-ho. Sempre hem dit que calia crear institucionalitat pròpia, i aquesta pot ser una via, però ja hi havia una assemblea de càrrecs electes abans del 2017, impulsada per l’AMI, que no va fer mai res. Per tant, hem d’analitzar quins objectius té, què vol fer. Ni direm que sí a priori ni direm no a priori. Hi era abans i no va fer res.

I el pre-avís de vaga del dia 11?
—Són els sindicats els responsables de convocar les vagues. En algun moment, durant aquests anys, ha semblat que hi havia vagues convocades per altres sectors, no pels sindicats, i volem deixar clar que, si ens mobilitzem per a defensar drets bàsics, la vaga com a eina de la classe treballadora per a guanyar drets s’ha de defensar i garantir. Evidentment que farem la vaga.

Hi haurà una resposta a les sentències a l’altura de les expectatives que s’han creat?
—Les expectatives que es creen sempre acaben essent molt subjectives. Però la resposta que hem treballat parteix dels aprenentatges de l’octubre i la tardor del 2017 i d’aquests darrers dos anys. És evident que la institució, en aquests moments, no està en condicions d’encapçalar una resposta, que demana autoorganització de la gent, capacitat de sortir al carrer i plantar-se, i no esperar necessàriament consignes de grans lideratges que també tenen la capacitat de tancar per dalt allò que s’acaba obrint. Nosaltres posem més el focus en la manera com la gent s’organitza als barris, als pobles, com es mobilitza i com utilitzem fins al final eines de desobediència civil perquè entenem que és la manera de forçar les institucions a seguir-ho. L’1-O va ser això. És evident que hi ha una institució que ha preparat un mínim de coses perquè sigui possible. Però es culmina l’1-O perquè la gent, el 29 de setembre, no escoltant consignes sinó organitzant-se amb el boca-orella, s’organitza per anar a dormir a les escoles i garanteix que siguin obertes.

Però ara no hi ha un lideratge compartit com el de llavors.
—Durant tot aquest temps, l’escapçament de partits i entitats ha originat una certa desorientació, una necessitat de resituar-se i de recuperar la iniciativa. Per tant, potser no hem d’esperar tant grans consignes de persones concretes o d’entitats, perquè ho fem més fàcil a l’estat per saber on ha d’atacar. Creiem que ha de ser de baix a dalt i forçar la institució que faci allò que la gent mobilitzada fa.

Què pot fer la institució? Vau dir que no hi ha les condicions de fer un referèndum unilateral.
—És un procés de confrontació amb l’estat que requereix guanyar-li espais de poder. Si volguéssim fer ara un referèndum unilateral, hauríem d’analitzar com treballem els reconeixements internacionals, com treballem la legitimitat interna del que passi… En aquest moment precís, creiem que cal treballar per aquestes condicions. Però en aquesta pugna de poder, hi ha elements que ens podem proposar per fer de confrontació amb l’estat. Quan el dret d’habitatge es vulnera de manera sistemàtica, la Generalitat pot oposar-se de manera clara i nítida als desnonaments quan no hi ha un habitatge alternatiu? Podria fer-ho i no ho fa. Arran de les amenaces d’Endesa de tallar el subministrament elèctric a les famílies que no poden pagar el rebut a final de mes, quan incompleix la llei que diu que no són els ajuntaments els que han de pagar sinó la companyia, més enllà de demanar a Endesa que signi un conveni, la Generalitat pot tenir una actitud molt més contundent? Quan hi ha pisos buits o desnonaments de bancs i caixes, la Generalitat pot fer-los seure i treballar l’expropiació d’aquests pisos per a destinar-los al parc públic d’habitatge? En algun moment ens trobarem que els poders econòmics es plantaran i diran que no, o que l’estat diu que les competències autonòmiques no són possibles, però tu has de poder posar sobre la taula que com a administració pública vols fer costat a la garantia de drets, i això també té a veure amb si et vols confrontar amb els poders de l’estat. I això la Generalitat no ho fa.

Si hi hagués confrontació en la gestió i la preparació de les condicions per a un referèndum unilateral, entraríeu en un govern de concentració?
—Quan vam fer el procés de reflexió i debat estratègic, en parlàvem com una possibilitat després de les eleccions. Entenem que aquest govern, ara per ara amb les polítiques que fa i com ha funcionat, està bastant esgotat. No preveiem aquesta opció. No ha estat sobre la taula l’opció real d’un govern de concentració, què faria ni amb quins objectius polítics, deixant de banda les grans proclames d’ERC sobre un govern de concentració, i d’alguns dirigents de JxCat, perquè en algun moment el president de la Generalitat també en va parlar en mitjans de comunicació. Hi ha molt de boca i poc de voluntat real. Ja hi havia qui es preparava per a les eleccions al Parlament de Catalunya.

Els quatre diputats de la CUP votaran contra la moció de censura de Cs.
—Votaran contra un acte de campanya electoral de Cs.

Una hipòtesi: és possible que els Mossos d’Esquadra reprimeixin protestes de desobediència civil i que el govern digui que no hi ha cap altra manera de gestionar les competències en seguretat.
—Aquesta és una de les incoherències a què ha de fer front aquest govern, i per això és important de no fer grans proclames de certes coses, perquè després els Mossos actuen com actuen. No confiem en els Mossos perquè no deixa de ser la policia que, també en una lògica de disputa de poder, vol vetllar pels privilegis dels poders. En cas de dissidència política, actua exactament igual que la policia espanyola o la Guàrdia Civil. És incoherent que el president de la Generalitat surti a dir que calen mobilitzacions contundents i que els Mossos d’Esquadra, dels quals és el responsable polític, siguin els que reprimeixen les protestes. Ho vam veure amb la vaga general del 21 de febrer, que tenia molt de resposta a l’inici del judici, amb una clara voluntat de protesta davant la criminalització de la dissidència política. La gent talla carreteres, es mobilitza, i hi ha centenars de persones amb multes administratives dictades pels Mossos d’Esquadra.

A Madrid parlen de l’aplicació de la llei de seguretat espanyola. Si els Mossos no actuen, no podrien prendre les competències a la Generalitat i que la repressió policíaca fos més dura?
—L’1-O qui van retirar més urnes van ser els Mossos d’Esquadra. Han reprimit tots els moviments de dissidència política. L’estat amenaça amb això? Sí. Veiem quines són les vies de solució, però no pot ser que acceptem que els Mossos d’Esquadra reprimeixen. Hi ha qui s’omple molt la boca de policia democràtica, però partim d’un estat que no és democràtic perquè no garanteix drets. Per tant, és una contradicció màxima. Continuarem posant al centre la necessitat d’exercir la desobediència civil, hi hagi Mossos d’Esquadra, policia espanyola o Guàrdia Civil.

L’Ajuntament de Berga ha decidit de retirar l’estelada de la façana. Això no és també una contradicció d’un partit que defensa la desobediència institucional?
—El mandat passat, l’Ajuntament de Berga va decidir de mantenir l’estelada i vam veure el procés judicial de la Montse Venturós amb la inhabilitació subsegüent. Tot el procés va ser seguit i debatut amb la plataforma d’entitats de Berga, analitzant en cada moment què consideraven els veïns i les veïnes millor per al poble, per a la governabilitat o per a mostrar les seves posicions polítiques. Un cop arriba aquesta petició, torna a ser el mateix procés. Defensem la desobediència civil com a eina, i la institucional quan sigui necessari, però la institucional no pot ser una cosa aïllada o exòtica. Berga va fer tot això el mandat passat, el cas va quedar aïllat, la majoria d’ajuntaments no han anat cap aquí, i en un procés de debat amb els veïns de Berga es va decidir que això era el millor. Contradiccions en tenim pel simple fet de ser anticapitalistes i de participar de les institucions. La vida és contradicció.

Sereu la candidata de la CUP al congrés espanyol?
—Fem un procés de debat i de confecció de les llistes i moltes de les persones que en algun moment hem tingut responsabilitats o hem estat cares visibles de la CUP estem al servei del que s’acabi decidint o proposant. Evidentment, sempre hi ha l’última paraula de cadascú de nosaltres. Espero a veure quina proposta hi ha i acabarem tots de decidir. Ja ho veurem. Anar al congrés dels diputats no és l’objectiu polític de cap militant de la CUP i no és que a ningú li faci il·lusió ni tingui ganes d’anar-hi.

Què fareu si us ho proposen?
—Acabaré de fer les valoracions pertinents.

Era inviable d’arribar un acord amb Albano-Dante Fachin?
—Aquí es barregen unes quantes coses. Quan la CUP fa el debat sobre si presentar-se o no, una de les opcions és presentar-se com a CUP, que és el que acaba decidint la militància. La gent de Som Alternativa proposava de fer primer el Front Republicà, després el Front Unitari, o una barreja de totes dues coses, i no era una opció que la CUP s’hagués proposat, perquè creia que, quan es parla de blocatge, s’ha de parlar dels objectius. Per a nosaltres era autodeterminació, amnistia i reconeixement de drets. I en un marc de front unitari, aquests tres eixos que són indestriables no eren sobre la taula. Ens agradaria que Som Alternativa pogués relacionar-se o participar en això, però no en una lògica de coalició electoral, perquè la CUP no n’ha fet mai. Requereix un treball de base, treballant realitats locals que condueixin a la confiança, no fent acords per dalt. Continuem amb voluntat de comptar amb l’Albano sempre que ell vulgui i sempre que sigui positiu, perquè entenem que és una persona amb un capital i una trajectòria al darrere que és interessant de tenir en compte sempre.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb