10.12.2020 - 21:50
La policia espanyola va detenir ahir la batllessa socialista de l’Hospitalet de Llobregat i presidenta de la Diputació de Barcelona, Núria Marín. La detenció formava part d’una operació anticorrupció però –hem de deduir–, com que la senyora Marín no és independentista, no hi hagué càmeres de televisió a la porta de casa, ni es va filtrar la detenció als mitjans encarregats d’esbombar-les ni demà sentirem saboroses converses sobre qualsevol tema del seu mòbil personal. En compte d’això, les primeres notícies, totes, parlaven d’una “detenció tècnica”, un preciós però poc convincent eufemisme que pretenia llevar gravetat a l’afer, jugant amb les paraules. És clar que de seguida havien de dir que la batllessa havia estat “posada en llibertat” amb l’obligació de presentar-se davant el jutge. I ja m’explicaràs com et poden posar en llibertat si abans no t’han detingut. Els spin doctors estaven poc atents ahir.
La detenció, tècnica, de Núria Marín segueix la pitjor tradició del socialisme metropolità. La que va del cas Filesa al cas Pretòria i al cas Mercuri, només per a dir-ne tres de significatius. I respon també a una certa tradició local, perquè cal recordar que d’ençà del postfranquisme l’Hospitalet ha tingut tan sols tres batlles, tots tres socialistes: el primer, Juan Ignacio Pujana, ja va ser condemnat judicialment per un delicte de tràfic d’influències. Del segon, val més que no en parlem…
Esquerra Republicana ha anunciat de seguida que presentaria una moció de censura a la Diputació de Barcelona on, com tothom sap, els socialistes, encapçalats per Núria Marín, governen gràcies als vots de Junts per Catalunya.
Els dies que es va fer aquest pacte entre Junts i el PSC jo ja vaig expressar en un editorial que era un acord indigne i a parer meu completament rebutjable (“Junts per Catalunya normalitza el pitjor PSC“, editorial del 5 de juliol de 2019, i “Junts a la Diputació, sense vergonya“, editorial del 6 de juliol de 2019) i per tant crec que s’entendrà que diga avui que no puc sinó manifestar-me a favor de qualsevol proposta que signifique trencar-lo.
Ara, dit això, pense que tot el que ha passat aquests darrers dies hauria de fer reflexionar els partits independentistes, més enllà dels fets concrets i esporàdics d’un dia o d’una persona. Perquè no es pot veure més clar que el PSOE ni ha canviat ni canviarà i fa molta pena, i ràbia, veure Junts i Esquerra ballant al seu so i barallant-se ells amb ells com criatures, per a veure com fan més mal a l’altre, sense adonar-se –o passant per alt– que així sobretot aconsegueixen engreixar un partit que és realment perillós.
Perquè no ens enganyem: ni això de la senyora Marín és cap anècdota ni tampoc és anecdòtica la defensa de la repressió nua i crua dels socialistes, sense dissimular gens, només un minut després d’haver-se assegurat els vots d’Esquerra per al seu pressupost. En canvi de res. Recordem-ho: l’endemà mateix, a part de fer-ne befa en un comunicat dient que el pressupost l’havien aprovat “patriotes valents”, Dolors Bassa i Carme Forcadell van haver d’entrar a la presó i tots els presos polítics van restar despullats de drets. I dos dies després, tan bon punt se sabé que Junts, Esquerra i la CUP farien una proposta de llei d’amnistia, la resposta de la gent de Pedro Sánchez va ser contundent: no hi ha res a parlar, que l’amnistia no hi cap, diuen ells, en la constitució. L’entrevista que ahir vam publicar amb el portaveu d’En Comú Podem, Jaume Asens, és molt lúcida sobre què es pot esperar de Madrid i estarà bé que la repassem.
Què vull dir amb tot plegat? Doncs que el millor moment de l’independentisme sempre ha estat quan s’ha tret de l’equació el PSOE i quan ha actuat, a les institucions i al carrer, en clau nacional i unit. I que per això ara resulta tan lamentable i trist de veure com uns i altres, a Barcelona o a Madrid, fan la gara-gara al voltant del PSOE, perden bous i esquelles, es barallen per obtenir-ne el favor com si fossen xiquets i se separen, com més va més, d’un carrer que no els entén gens ni mica. Mentre els socialistes, impasible el ademán, continua a la seua: amb la corrupció i amb la repressió.
PS1. Els fets de Badalona són terribles. La societat del benestar s’esvaeix a gran velocitat de les nostres vides i apareixen, a més velocitat encara, bosses de misèria, de misèria literal i profunda, que originen situacions tan devastadores com la que vivim ara mateix. I tot això, especialment si desemboca en xenofòbia i en menysteniment de les dificultats de l’altre, ho pagarem molt car. Tots.
PS2. En la mateixa línia, us recomane que llegiu l’article de Jordi Goula “L’altra cara de l’ajut als autònoms“. Goula escriu cada dia la seua Píndola econòmica, que publiquem al vespre i que va inclosa també en el butlletí diari sobre el coronavirus. Sempre escriu amb una capacitat i una visió úniques, però hi ha texts com aquest en concret que són lliçons magistrals, periodisme de primera classe.
