05.07.2019 - 21:50
|
Actualització: 07.07.2019 - 00:22
Feia dies que corria la brama que Junts per Catalunya i el Partit Socialista es preparaven per pactar el govern de la Diputació de Barcelona. Finalment l’acord s’ha tancat i els partits han anunciat que es repartirien el poder en una de les institucions més poderoses del país. Un document trist fixa els acords, sense fer cap mena de referència a res, perquè res no pot unir aquests dos partits, sinó l’ànsia de poder. Tot això que passa a Catalunya queda aparcat i amagat en les quatre ratlles que pretenen justificar el pacte.
D’una manera incomprensible els independentistes i els socialistes passen per sobre de la difícil situació que vivim i prioritzen els interessos gremials en una aliança que no es pot entendre sense prendre en consideració coses que tenen poc a veure amb la política. Concretament, sense entendre el paper dels partits com a màquines que, per sobre de tot, protegeixen la pròpia pervivència i les necessitats perennes dels seus membres i aparells.
Que tots els partits independentistes hagen pactat acords desconcertants, fins i tot ridículs, en aquesta població o aquella no justifica cap d’aquests pactes municipals, que molts independentistes ens mirem astorats del carrer estant. Però aquests pactes per a robar-se batllies o ajuntaments tampoc no poden justificar el pacte ara anunciat a la Diputació de Barcelona, un pacte d’una gravetat especial pel volum, l’abast i la importància de la institució. I perquè arriba després del fiasco a l’Ajuntament de Barcelona, amb l’acord entre Comuns i Valls, en què el Partit Socialista ha estat, precisament, l’instrument cabdal per a fer possible una alternativa a l’independentisme. L’independentisme hauria d’haver entès això: que, per primera vegada, hi ha una majoria alternativa, del PP als Comuns, que pot pactar. I hauria d’haver aconseguit que els polítics, de tots els partits, deixassen de banda les picabaralles per concentrar-se en programes i objectius tenint en compte la nova realitat. Però no ha estat així.
Cal entendre que en aquest país les diputacions han estat, històricament, la gran maquinària del poder. I ho són encara ara. Les diputacions tenen diners, recapten diners, tenen molts llocs disponibles, moltes cadires a oferir, una vida generalment discreta, amb pocs titulars, i poden repartir molt entre els municipis, de manera que la seua influència en la política local és enorme. Per això els aparells dels partits han considerat sempre que les diputacions eren l’instrument privilegiat que els permetia de superar qualsevol crisi –si s’esqueia, oferint un refugi còmode i discret a càrrecs destituïts per la voluntat popular o pels pactes que es resisteixen a tornar a la societat civil i aspiren a ser mantinguts vitalíciament per la resta dels ciutadans.
Per una altra banda, els partits són, gairebé tots, una mena de societats limitades interessades en la pròpia pervivència, pervivència que exigeix llocs remunerats. Amb aquest pacte, Junts per Catalunya ha decidit de sacrificar la coherència i la credibilitat del seu projecte d’una manera vergonyosa, sense cap mena de justificació possible, sense pensar en la frustració a què aboca molts dels seus votants. I no hi ha gaires explicacions possibles d’aquest gest que no impliquen un judici sever sobre la seua moralitat i la seua honorabilitat. És clar que la imatge del Partit Socialista pactant amb Junts per Catalunya, després d’haver abocat tanta porqueria sobre l’independentisme i d’haver estat còmplice del 155 i de la repressió, no pot caure més baix. Però aquests ja s’ho faran.
Allò que preocupa profundament del gest de Junts per Catalunya és que menysprea els electors i que corrobora que així ni s’avança cap a la república, ni es moralitza la vida pública, ni es governa millor el país. Per a encarar un problema abans cal acceptar que el tens. I si fins ahir era gairebé impossible de no adonar-se’n, en vist del ball d’aliances estúpides que a molts llocs han protagonitzat la CUP, ERC i Junts per Catalunya, ara ja és eixordador: és el partidisme portat a aquest extrem que més impedeix de tirar endavant.
Ho sento, Vicent, aquí serà la primera vegada que discrepo dels teus anàlisis que tanta força em donen sempre per seguir creient amb la nostra república no publicada, però si desitjada. El 155 és el congrés de diputats espanyol, és el senat i és el gobierno de Espanya, no ens oblidem. És aquí on no hem de pactar res amb aquesta gent. Sánchez llop disfressat de corder políticament parlant vers els interessos de Catalunya com a país. Quan parlem de municipis em de mirar moltes altres coses de proximitat amb el ciutadà, i en el cas de la Diputació, que és política municipal hem d’estar dintre per poder ajudar el màxim els interessos dels municipis. Aquí no va de rey, ni d’esglèsia, ni d’Europa, ni d’Espanya. Aquí va dels municipis que integren la Diputació de Barcelona i cal està dintre del govern d’aquest pressupost tant important per Catalunya en general. Per tant ho sento Vicent, però JxCat està fent molt bé com a partit municipaliste de intentar governar aquesta superestructura.