Rendir-nos és una prerrogativa nostra i no entendre-ho és el seu gran error

«El seu problema, polític, és que no tenen projecte, no volen una altra cosa que ens rendim. Perquè no volen una altra cosa que seguir on érem»

Vicent Partal
Vicent Partal
04.06.2017 - 23:51
Actualització: 05.06.2017 - 01:51
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

En qualsevol debat polític d’una certa importància, és lògic i natural que els contendents intenten imposar les seues posicions i facen esforços per rebaixar el sentit de les posicions dels adversaris. Això no hauria d’alarmar ningú. Al capdavall, la democràcia és un joc de contrapesos, un constant ball de majories i minories que generalment no són estables durant gaire temps.

Com era previsible, a mesura que s’acosta el moment de la convocatòria del referèndum –cosa que passarà aquesta setmana gairebé amb tota seguretat–, la tensió política, i per tant dialèctica, amb alguns dels partidaris que Catalunya continue formant part d’Espanya, va creixent notablement. Tothom és conscient que el referèndum és el desllorigador de la situació. Una participació important i un resultat clar del sí, combinats, farien que el Principat deixàs de ser una comunitat autònoma d’Espanya. La proclamació de la república seria inevitable i per això estan tan neguitosos, a Madrid i Barcelona, els qui ho volen evitar.

Tanmateix, resulta molt més que curiós que faça set anys que repetesquen el mateix concepte: que la independència no és possible. Amb qualsevol excusa consideren que el procés ha mort. Però no ho fan discutint el model d’estat que es vol crear o les raons per les quals el país ha arribat a aquest punt. El gran error, immens, que han comès ha estat fiar-ho tot a dir que això no és possible.

Políticament parlant, l’argument és d’una pobresa extrema. Gairebé insultant per als conciutadans qui sí que volem proclamar la república. Però encara és més sorprenent la insensatesa de fiar-ho tot només a això. Vivim en un món on s’han fet possibles coses infinitament més difícils. Tots hem vist en directe com es feien independents petits països que desafiaven un dels dos superpoders nuclears mundials. O desaparèixer la frontera entre Portbou i Cervera. Hem vist reunificar-se una Alemanya que era el símbol, i el sentit, de la guerra freda. Hem vist els nord-americans elegir un president afroamericà quan només feia quaranta anys que havien estat abolides les darreres lleis segregacionistes. Hem vist com la voluntat dels insubmisos liquidava el servei militar obligatori. I hem pogut veure homes casats amb homes i dones casades amb dones, amb tota normalitat. També hem vist com el poble del Regne Unit decidia d’abandonar la Unió Europea, amb normalitat democràtica. I com s’enfonsava el règim de l’apartheid per la pressió del món i la valentia dels seus ciutadans. Precisament Mandela ho va deixar clar d’una vegada per sempre: ‘Impossible és allò que no pot passar fins al moment que passa.’

L’unionisme podia haver triat vies interessants i enriquidores per a confrontar al creixement de l’independentisme. Una part, si més no, de l’unionisme podia haver posat sobre la taula un pla alternatiu per a Espanya, una oferta concreta per a retenir Catalunya, un canvi que fes creïble que hi havia alguna esperança si ens quedàvem. Hi han renunciat totalment i s’abracen cada dia a la idea que això no és possible.

Ho deien, ja, quan es féu el referèndum d’Arenys de Munt. Ho deien quan es féu la manifestació del 10-J. Ho deien quan Barcelona va rematar amb un gran èxit les consultes. Ho deien cada Onze de Setembre. Ho deien quan es va omplir el Camp Nou. Ho deien quan es va fer el 9-N. Ho deien quan es va aconseguir unir Junts pel Sí i quan es van fer les eleccions. Ho deien abans de la moció de confiança i del pressupost. I no s’han mogut de lloc. Repetint una vegada i una altra que la independència no és possible mentre cada dia és més a prop i els fets ens donen la raó als qui ja ho anunciàvem fa deu anys.

Un axioma bàsic de la política és no despertar el teu contrincant quan veus que s’equivoca. Però ara falta tan poc temps i ells tenen tan poc marge de maniobra que explicar-ho no fa mal. Al contrari. Si ho explique és perquè tothom recorde que no ens diuen res de nou, res que no hagen dit aquests deu anys darrers. Que s’ha demostrat que fer servir aquest únic i pobre argument no funciona. Perquè ha estat la decisió lliure i unilateral de la majoria del país que ha fet avançar aquest procés, mentre ells ens deien que no es podien fer les consultes, que no es podia fer el 9-N, que no s’unirien CDC i ERC, que la CUP no s’hi afegiria, que no podrien posar-se d’acord, que l’11 de setembre faria figa, que les enquestes deien què, que ningú no ens faria cas arreu del món.

El problema que tenen, polític, és que no tenen projecte, no volen res més sinó que ens rendim. Perquè no volen res més sinó continuar on érem. Perquè no estan disposats a acceptar cap transacció que implique la pèrdua d’algun dels seus privilegis, aquests que ens han portat a la rebel·lió. I el problema d’aquest plantejament seu és que no ens poden fer rendir ells, perquè rendir-nos és una prerrogativa que només és a les nostres mans i sobre la qual només nosaltres podem decidir. Juguen la partida equivocada en el terreny equivocat. No ho perdeu mai de vista, això.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
04.06.2017  ·  22:24

La seua manca d’arguments és de manual. Fixeu-vos que ahir mateix, quan Puigdemon ja s’havia declarat disposar a anar a debatre amb Rajoy al Parlamento, ja va eixir Ciudadanos a dir que no tenia “credibilitat” per anar-hi. Això ho diu un partit amb la credibilitat proverbial de Ciudadanos, que allà on pot, fa de crossa dels sospitosos de corrupció. Sembla una barreja entre provocació quasi pueril i pànic a un veritable debat, que els podria deixar més fora de joc del que ja estan. El que més em crida l’atenció és el fet que fa molt temps, anys ja, que repeteixen que no pot passar allò que va passant. I que no rectifiquen. Recorde el 9N. El dia abans el propi Rajoy va afirmar que l’endemà no votaria ningú. I l’endemà va dir que allò no significava res. I ara corre a buscar culpes i culpables “d’allò” que ni havia de passar ni, havent passat, significava res. Certament, ara tenen poc temps per a rectificar. De fet, per al final de setembre, només tenen 117 dies.

pep gaya
pep gaya
04.06.2017  ·  22:43

Llegim una mica la història i veurem que totes les colònies les van perdre cridant que la seva independència era imposssible, que eren espanyoles i prou, i és que els espanyols són incorregibles, i ara fan exactament igual fins que la nostra independència els hi explotarà als nassos, incapassos de fer cap mena d’aproximació. En el fons la seva “hidalguía” els retrata, com aquells hidalgos antics que presumien de viure com a reis sense fotre brot, igual que ara per què han de canviar res si ens administren i es queden amb la millor part sense ni inmutar-seSort en tenim que els catalans ens mantenim amb la nostra determinació del ja ni ha prou de hidalguies, que cadascú administri les riqueses que genera.

Mercè Pàmies
Mercè Pàmies
04.06.2017  ·  23:11

Només cal veure com tracten el País Valencià per veure com n’estan, de nerviosos. Fins i tot, un tal Hernando ha fet befa del cognom del president de la Generalitat. Deixem-los fer. El vaixell els fa aigües i encara no han localitzat la fuita.

Alex Rodriguez
Alex Rodriguez
05.06.2017  ·  00:02

Els unionistes volen mantenir l’statu quo. I, per això, res millor (segons la seva línia de pensament) que immobilisme i no a tot. Només quan vegin el referèndum com a inevitable provaran la via de la confrontació d’idees i projectes. Però probablement serà tard.

El referèndum és l’únic desenllaç possible a la situació actual, els agradi o no. Ho saben ells, i ho sabem nosaltres. Cal jugar bé les cartes perquè finalment acceptin la realitat.

jaume vall
jaume vall
05.06.2017  ·  00:50

Gràcies Vicent . Pel resum, pels ànims, per la bona expliciació del que molts tenim en ment.

Jordi Serramià
Jordi Serramià
05.06.2017  ·  01:44

Tot això que estem vivim no hauria estat possible sense, a mes d’altres factors, la conversió ràpida de gran part del nacionalisme conservador i de dretes a l’independentisme. Fa unes setmanes en Toni Castellà, de Demòcrates, va fer una interessant reflexió al programa Els Matins de TV3 i arribà a la conclusió de que ha estat possible perquè en realitat molts ja eren independentistes de sempre, sense saber-ho, però que en veure-ho molt difícil no s’hi afegien. Quan s’ha vist factible, a l’abast, molta gent s’hi ha sumat. No hagués estat possible aquest creixement exponencial de l’independentisme sense una base autonomista molt propera al sobiranisme que hagi evolucionat amb celeritat.

Pel que fa als nostres veïns espanyols opino que val més deixar-los estar i no fer-los gaire cas, que vagin cometent errades, en Rajoy és el nostre millor aliat!

Lluís Paloma
Lluís Paloma
05.06.2017  ·  01:45

Només t’ha faltat dir una cosa: nosaltres sí tenim un projecte. La independència no és una fi en si mateixa, sinó l’eina amb la qual començar a sol•lucionar els grans problemes de país, molts d’ells causats per Espanya. Des del greu problema de l’habitatge fins a la nostra relació amb Europa, passant per la creació i renovació d’infraestructures clau, la millora de sous i pensions, o el rescat de la llengua catalana en clau democràtica. Moltíssima feina que s’ha de fer ben feta. I ens podem equivocar, però tenim dret a equivocar-nos. I, sobretot, tenim dret a que no s’equivoquin per nosaltres ni en el nostre nom. Perquè fer-ho més malament que l’estat espanyol és directament impossible. Quines ganes de perdre’ls de vista!

Joan Rubiralta
Joan Rubiralta
05.06.2017  ·  01:46

Com és possible que el govern espanyol i tota la colla de seguidors unionistes s’hagin passat deu anys repetint el mateix argument sense adonar-se que aquesta opció no només era la fracassada sinó que feia augmentar els partidaris de la independència aquí i a l’estranger. En plítica quan veus que una proposta no obté els resultat que vols, el que cal fer és canviar-la però això que és el vademècum de la política mundial a Espanya no passa. No han fet cap oferiment a Catalunya creïble que hagi pogut convèncer els indecisos ans al contrari: han fet créixer els partidaris de la democràcia i de la llibertat.
Aquesta manera de fer no és nova, hi ha molts casos en què han fet el mateix i han acabat perdent, com ara les repúbliques de Cuba i Filipines. Que tot i la duresa de la seva existència, en cap cas volen tornar a la mare pàtria espanyola. Prefereixen patir amb dignitat que torna a la situació de colònia. De fet no hi ha cap estat independent del món que hagi volgut tornar a entrar a l’estat d’on havien sortit. Per alguna cosa deu ser que passa, oi?

D’altra banda, aquesta insistència en el no és una pràctica negativa perquè si es passen dies i anys dient i repetint que no ens en sortirem, que la majoria de Catalunya no vols la independència, doncs cap problema, fem un referèndum i ja veurem els resultats. Si es neguen a fer-lo no serà que pensen clarament que el perdrien i aquesta és la veritable raó per negar-se a convocar-lo?

Com que sembla que una de les propers accions governamentals espanyoles serà impedir que les urnes arribin als col·legis electorals, espero que el govern ja hagi dissenyat un estratègia oportuna per preveure aquesta nova agressió a la democràcia i aconseguir que hi siguin. I també caldria tenir clar que si hi ha la impossibilitat absoluta de fer el referèndum per la força, (robar les urnes, impedir que siguin a lloc amb la policia o l’exèrcit als col·legis electorals, impedir físicament que la gent voti, etc.), ha de saber saber exactament què cal fer el dia següent.

Ramon Perera
Ramon Perera
05.06.2017  ·  01:46

La intel·ligència és una qualitat molt difícil de definir i que té moltes dimensions. Aquesta setmana, amb l’aprovació dels pressupostos espanyols s’han dit que el president Rajoy és més intel·ligent de lo que normalment es diu. Probablement. Però també és evident que en relació a Catalunya la seva intel·ligència és d’un altre tipus i està en una altra dimensió. Això és veu molt bé llegint l’editorial.

Miquel Strubell
Miquel Strubell
05.06.2017  ·  01:47

En tot aquest temps, des del moment en què Catalunya presenta un projecte d’Estatut d’Autobomia nou pactat pel 89% dels diputats del nostre Parlament, no hi ha hagut ningú des del centre de la península que s’hagi demanat obertament: què hem fet malament, amb Catalunya?

Que les úniques sessions al Congrés que hagin estudiat els processos d’alliberament, inclòs el català, s’hagin fet al Congrés dels Estats Units i no a Madrid, és simptomàtic.

Només l’arrogància castellana explica pq des de començaments de segle ningú a Espanya s’ha demanat què han fet malament amb els catalans.

A Gran Bretanya el Parlament va encarregar a un illustre jurista independent un informe sobre les conseqüències d’una eventual independència d’Escòcia.

Des d’Espanya, com que “no és possible”, no s’entén perquè han intentat -sense èxit!- espantar-nos amb històries sobre la ciutadania (“y la europea?”), les pensions i l’espai exterior.

En definitiva, com em va confessar un alt càrrec de l’administració espanyola a Catalunya, Madrid mai en aquests darrers anys ha entès què passava a Catalunya.

I és que són incapaços de sortir de la seva bombolla arrogant. S’han ofegat en la merda de les seves pròpies mentides.

Susana Rodríguez-Vida
Susana Rodríguez-Vida
05.06.2017  ·  01:48

Tens tota la raó en el que dius, Vicent. Però crec que el problema d’Espanya és molt més greu del que expliques. I basta amb mirar la seva història per percebre-ho. Des que al segle XVII van començar a rebel·lar-se contra ella les primeres nacions oprimides (Flandes i Portugal) fins a l’última colònia americana que va aconseguir independitzar-se, Espanya sempre ha reaccionat igual: negant la realitat amb una prepotència cega que els ha vedat tota possibilitat de negociació i els ha portat una i altra vegada a una desfeta total. I no és que hagin ensopegat un parell de cops amb la mateixa pedra: és que hi han ensopegat més de vint cops. I no n’han après res, absolutament res. És, per tant, una societat profundament malalta, perquè només una greu malaltia pot tornar un poble incapaç a tal punt d’aprendre dels seus errors, encara que això signifiqui la seva destrucció.

Antoni Morell
Antoni Morell
05.06.2017  ·  01:49

Despres de veure tantes anades i tornades: de Venècia a Estònia, passant per Montenegro i d’un salt apareixer a Quebec per, després d’emergir a Escòcia, acabar sortint per la tangent… Tanta circumvalació em recorda l’espectacle dels ases en la sinia davant d’una pastanaga que ni poden ni els hi deixen assolir. Tot plegat em dona la sensació de què són incapaços de fer-se cabal idea de la realitat. Imaginar una alternativa els supera l’enteniment. Per a ells seria com pensar en un peix fora de la peixera o un elefant volant…
Els recomano la lectura de Dumbo, perque s’animin a seguir els consells dels corbs i, agafats a la ploma de la pau, s’arrisquin a volar… amunt, amunt, ben amunt…

ENRIC ROIG
ENRIC ROIG
05.06.2017  ·  04:28

Trobo en falta que gairebé ningú hagi entrat directament en la causa fonamental d’aquest enrocament absurd i inexplicable del ” estado español” i naturalment del vèrtix, el “gobierno ezpaññol” (així, mal escrit, tal com correspòn a una regressió degradant). Es fa ús de moltes descripcions i explicacions que intenten aclarir amb precisió d’on venen els desastres i estupideses actuals. La meva opinió és que no es veritat que el problema consisteixi només en que el gobierno i el estado no tinguin cap projecte per a Ezpañña. En tenen un de molt senzill molt clar i molt tòxic: Seguir explotant, tenint sotmesa Ezpaña, apropiant-se de la riquesa que produeixen els súbdits ezpañols amb el seu treball, i mantenir les condicions per seguir ells en el poder de la manera que sigui, pels meitjans que convinguin perquè el “mòmio” no se’ls acabi i lls desapareixin de la “nomenklatura”. Una manera d’entendre la trajectòria tan estùpida, irracional i tragicòmica com la ezpàññola, es la pobresa endèmica material i moral, d’Ezpañña que en lloc d’activar el treball, la iniciativa i l’espavil de bona part de la gent, es va anar transformant en inadaptació i despreci a la realitat i a la societat, particularment en els “hidalgos (hijos de algo)” arruínats, esclaus de l’honor i les aperiències, asssidus permanents del fingiment i de la picaresca, enemics absoluts de la deshonra de treballar per viure i prosperar (el treball és un càstig de Déu) i despreciadors dels miserables als qui degradava, afirmaven, el treball. Això encara persisteix, és una característica abundant a la noblesa, i una aspiració d’una bona part de la mentalitat messetària. Es la gènesi d’un repudi moral d’anada i tornada entre la mentalitat ezpañola que no vol o no pot evolucionar, totàlitària, pletòrica de maníes arcaiques socio-religioses de grandesa (La unidad i indivisibilidad de Ezpañña, Unidad de destino en lo universal…) i la catalana, menys dogmàtica, i més propera i adicte a l’europèa. D’una situació que depèn d’una escala de valors, d’aspiracions basades en la insolidaritat, la prepotència, la vanitat, la cobdícia… què se’n pot esperar de bó?. Molt poques coses: Desídia, vanitat, immovilisme, irracionalitat, irresponsabilitat, narcissisme, deixadesa, absència d’autocrítica, injustícia, corrupció, mentida, desconfiança, traició, enveja, manca de sentit de la realitat, estupidesa, agressivitat, cobdícia..
Hi ha un nou concepte demonitzat i a la vegada cínicament emprat per les clases dominants anomenat democràcia que va arrelant, encara que superficialment i lenta en els ciutadans, i que una part de poderosos, entre ells força governants, voldríen fer desaparèixer, encara que fós amb exorcismes o amb la foguera, su poguèssin recuperar la Santa Inquisición, i que augura una propera desaparició d’aquesta ezpañña tan negre, i que ens permetrà viure lliurement a un món més acollidor, menys represor i desitjablement més solidari. Benvingut el día que la Ezpaña actual no sigui res més que un negre record.

Andreu Fàbregas
Andreu Fàbregas
05.06.2017  ·  09:09

Sí, Vicent, però aquest problema que tenen no els es pas gens fàcil de resoldre. Veuràs, nosaltres, els catalans, passem per ser els rics i ells, els pobres. La seva enveja, i la derivació lògica: el seu odi que els obnubila l’enteniment. Poc importa si alguns catalans tenen nomes quatre euros, que no arriben a cinc…, i que la major part de la nostra gent se’ls han guanyat a pols; treballant molt, i que ningú els ha regalat res. Es conegut de fa generacions un dels seus propis refranys: ‘Los catalanes, de las piedras sacan panes’, tot al•ludint a la proverbial laboriositat dels pobladors del nostre territori, però, aquells, que es veuen a sota, tenen en carn viva les comparacions. Hi ha una dita (perdoneu-me que avui vagi de refranys): ’Podràs satisfer la gana de l’estómac d’un pidolaire, però mai aconseguiràs aplacar la fam dels seus ulls’.

Es clar, que nosaltres també hi ajudem, en tot això; perquè, mira que d’orgullosos i presumptuosos també ho som una estona llarga (que si l’idioma particular, que si més creatius, que si amb més cultura, que si tal… que si qual… que si la bíblia en vers…).

Unes altres classes de gent son paràsits que es defensen a la vida a base de saquejos, violències, fraus, ‘derechos de conquista’…

Bes, que hi farem? Anar-nos-en! De la mateixa manera que ens apartem tan aviat com podem d’algun bitxo tòxic que ens puguem trobar pel camí.

Victor Serra
Victor Serra
05.06.2017  ·  10:08

Cal destacar que en l’errònia interpretació del que passa a Catalunya per part del govern central, hi han col.laborat molts catalans. desde Jorge Moragas, fins a Albert Boadella. I ells, sempre tant disposats a creure’s al que diu el que volen sentir, i amb la seva superbia colonial, han acabat de fer la resta.

Antoni López
Antoni López
05.06.2017  ·  11:22

Vaig néixer en el sì duna familia republicana i idependentista. Quan vaig obrir els ulls ja habia perdut una guerra. Vaig patir la vergonya d’una postguerra inacabable i humiliant.
Mai em vaig imaginar que l’independentisme assoliria el grau d’ebullició actual i, malgrat que no puc aguantar l’emoció, em fan pànic les actituts hiperjoioses que ho donen tot per segur o,pitjor ,tot per fet. Admeto que ,per la meva edat i per tot el que he viscut, potser tinc una visio distorsionada del present. La por mai no s’en va del tot,cert; però massa passió i massa i·lusió poden traïr-nos davant d’un adversari que no te arguments i que no es pot permètre perdre milers de milions cada any. Només és el meu parer.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies