violació
Josep Borrell saluda Irene Lozano

Dilluns, Jordi Sànchez feia aquest piulet: ‘Com demostrarà la Fiscalia allò que NO ha passat? Fa setmanes que no tenen marge i ara són esclaus del disbarat que han fet. Crec que els fiscals del Suprem fa dies que tenen mal de panxa.’ I tenia tota la raó. El problema de les democràcies, siguin més reals o menys i més perfectes o menys, és que han d’acomplir certs tràmits i respectar les formes. El judici que és a punt de començar n’és un i no és pas menor.

Fa anys que sabem que els drets i llibertats de catalans i bascs passen a segon terme quan es posa en joc el valor suprem de la democràcia espanyola, que no és sinó la unitat de l’estat. Recordem Intxaurrondo i la impunitat dels GAL, Lasa i Zabala, el tancament d’Egin o el ‘tot és ETA’ al País Basc. Recordem també els detinguts i torturats del 92 mentre Garzón xiulava, la violència policíaca del Primer d’Octubre, el cop d’estat disfressat de 155 i l’any llarg de presoners polítics a Catalunya. Són només algunes taques d’una llista tan llarga com vergonyosa.

El judici que és a punt de començar serà doncs un tràmit, però també un tràngol més per a aquesta imperfecta democràcia espanyola, una nova avinentesa en què hauran de demanar a la UE i a la resta de països que s’acluquin d’ulls i ampliar el deute dels famosos favors reconeguts pel ministre Margallo en canvi de no fer costat a Catalunya o no alçar la veu davant les injustícies. Potser caldrà tornar a enviar militars espanyols a les repúbliques bàltiques per a reforçar la frontera amb Rússia o potser caldrà tancar acords comercials milionaris amb Alemanya i França.

Quin instrument els queda per a mirar de suavitzar els efectes d’un judici que té molts números d’avergonyir fins i tot els jutges espanyols més salvapàtries, un judici que no podem passar per alt que a Alemanya ja s’ha fet, amb el resultat que tots sabem, i que ningú no dubta que acabarà arribant a Estrasburg amb un resultat que tots intuïm? N’hi ha un, d’instrument, i s’anomena relat. Si abans eren els vencedors els qui escrivien la Història amb majúscula, ara ho fan els relators, els qui aconsegueixen imposar una determinada versió dels fets entre els mitjans de comunicació i l’opinió pública.

Si en l’àmbit de la diplomàcia clàssica les victòries catalanes van cares o fins i tot molt cares, cal dir que en l’àmbit de la diplomàcia pública en general i en el del relat internacional en concret, Catalunya ha aconseguit algunes fites importants i un cert grau de complicitat a l’estranger. Complicitat política, complicitat mediàtica i complicitat ciutadana. No tant quan la qüestió és la independència, però si quan hem aconseguit centrar el debat en el dret de votar o en la vulneració constant de drets i llibertats fonamentals per part dels successius governs espanyols. Ja ho deia el diputat de Ciutadans que, poc després de l’1-O, retreia al ministre Dastis: ‘Com pot ser que s’hagi pogut crear en l’imaginari internacional la idea que l’Espanya actual té alguna cosa a veure amb l’Espanya del franquisme?’

Amb Margallo, els intents de manipular la realitat catalana a l’estranger van ser molt matussers: memoràndums il·legibles, distribució d’argumentaris fotocopiats, maniobres molt poc diplomàtiques per a boicotar qualsevol activitat catalana a l’exterior, falsedats flagrants. El gabinet creat ad hoc i comandat per les ambaixadores María Bassols i Cristina Ysasi Ysasmendi, anomenat La Barretina (sic), va fer feina però no va obtenir èxits destacables. Dastis potser era una mica més hàbil amb el bisturí, però tampoc no se’n va sortir. Un corresponsal britànic que fa molts anys que és a Madrid ho expressava ben clarament: ‘La qüestió catalana interessa moltíssim arreu del món i la comunicació del govern espanyol ha estat un fucking disaster. Fins al Primer d’Octubre no s’ho van prendre seriosament. Un dia ens van convocar a un briefing, però en realitat va ser una classe d’Història.’

I ara arriba el judici als polítics i activistes catalans acusats de rebel·lió violenta, sediciosos i malversadors, dissidents en definitiva. Arriba el judici que serà alhora tràmit, tràngol i desafiament de conseqüències encara imprevisibles per al futur d’Espanya. Amb José Borrell de ministre d’Afers Estrangers, que encara ara insisteix que la majoria d’imatges de la violència policíaca de l’1-O són falses. Amb una Oficina de l’Espanya Global que combatrà les ‘campanyes de desprestigi’ de l’independentisme amb vídeos, campanyes digitals i xerrades arreu del món. La secretària d’estat encarregada de la cosa global és Irene Lozano, provinent d’UPyD, escriptora i periodista, que sap molt bé que ‘les paraules no només diuen, sinó que també fan’ (El País, 11-10-2017).

Per part catalana, em consta que es treballa de manera eficaç i discreta per poder explicar el judici al món. Eficaç, com ja és habitual, i de manera discreta perquè al davant hi ha els qui no van dubtar a donar suport a la liquidació per decret del Diplocat i les delegacions catalanes al món, és a dir, les veus catalanes a l’exterior. L’anunci que els observadors internacionals no seran benvinguts o ni tan sols admesos no ha fet sinó acabar d’aixecar les suspicàcies entre les organitzacions mundials de drets humans. Però al final el combat serà desigual, no pas per la quantitat de recursos d’uns i altres, sinó perquè uns es podran dedicar a explicar la realitat, mentre que els altres hauran d’inventar-se uns fets que no van passar per justificar el càstig que volen imposar.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb